Qui blogueja de bon matí, més aviat se'n va a dormir

El propietari del blog Raons que Rimen ha fet una crida a la participació per tal d'endegar un interessant estudi sobre els refranys catalans més coneguts. Crec que paga la pena fer un esforç per participar en aquesta iniciativa, es tracta d'escriure els 10 primers refranys que ens vinguin al cap i enviar-los al seu correu electrònic. 

En alguns comentaris que llegeixo en el seu blog m'adono que a moltes persones els ha passat com a mi, que d'entrada els n'han vingut cinc, sis, set al cap, però que després han hagut de fer un esforç per tal de completar el nombre. I és que, com remarquen alguns d'aquests comentaristes, els refranys i les dites ens venen al cap en el moment adient, i els relacionem amb algun aspecte vital immediat, en fred costa més de meditar sobre la qüestió.

A causa del nostre context social i cultural, de vegades el que ens ve primer al cap és un refrany castellà. Fins i tot actualment he escoltat alguna cosa en anglès. Els  refranys es tradueixen d'unes llengües a les altres de forma espontània i costa molt saber ben bé d'on procedeixen, llevat d'aquells que fan referència a algun indret concret de la geografia. Quan jo feia Comerç, a l'escola, per practicar mecanografia en aquelles feixugues i entranyables underwoods, que ja aleshores eren anacròniques, ens feien copiar textos diversos, entre els quals rastelleres de divertits refranys en castellà que m'encantaven.

La gent gran té més tirada als refranys. Percebo que amb els anys jo també en faig servir més, així com frases fetes diverses, de vegades em ve com una espurna al cap, un record ancestral, alguna cosa que deien els meus pares, els oncles, el meu avi o alguna iaia de l'escala. Quan escric un text i em ve aquesta mena de rampell intento incloure'l amb naturalitat en el meu present grafòman, que és una forma elegant i seriosa de donar-li una nova vida. Fer actiu el vocabulari passiu hauria de ser quelcom habitual i acceptat amb entusiasme però no sempre és així, ni de bon tros.

S'ha dit que els refranys reflecteixen la saviesa popular però el cert és que també reflecteixen la ignorància popular. Hi ha refranys sobre meteorologia, agricultura, ciència, costums, que avui no passarien cap prova seriosa i sovint volem oblidar que la pagesia, tan mitificada, en d'altres temps majoritària, havia estat molt conservadora, amb una gran tendència a no canviar res, en dècades passades, malgrat els consells dels pocs il·lustrats de l'època.  Per no parlar d'aspectes morals relacionats, per exemple, amb el capteniment de les senyores. 

Sovint jo tampoc no sé ben bé d'on he tret el refrany. Alguns d'ells, evidentment, m'han arribat a través de la família, en el temps de la infantesa, o del veïnat proper. D'altres en algun moment puntual, a través de gent molt diversa. Els he escoltat, m'han agradat i els he fet meus. També n'hi ha que se m'han aparegut a través de lectures de llibres de tota mena. Els meus pares eren afeccionats al tema, per Reis sovint els havíem regalat llibres sobre el significat de refranys o dites, és una temàtica que té molts seguidors, encara que potser no ho sembli, i també força bibliografia. Amb freqüència, quan arriba Nadal, sorgeix algun llibre nou sobre la qüestió, destinat a esdevenir un regal ocasional. Amb internet la cosa resulta encara molt més fàcil. Quan treballava a l'escola i encara no coneixia el senyor Pàmies consultava sovint la web d'Angel Daban, on es troba un gran recull molt ben classificat, amb el mèrit d'haver estat dels primers indrets en català amb aquesta temàtica, presents a la xarxa.  A més inclou endevinalles, jocs i moltes coses més. Si aquest fos un país normal, culte, desvetllat i feliç, i no tan sols normalitzat a nivell escolar, l'Angel Daban tindria des de fa anys un espai infantil propi a la televisió en horari de tarda.

Els refranys es fan i es desfan, com les frases fetes, i de vegades en sorgeix un de nou, que ningú no sap qui l'ha inventat. Això és més freqüent amb les frases fetes que en el nostre temps han xuclat elements moderns, com els xips, els telèfons, les motos... Elements fins i tot relacionats amb qüestions inquietants, com ara la droga, sovint al·lucinem, per exemple, o estem enganxats a alguna cosa i fins i tot tenim el mono d'endrapar macarrons. També les dites antigues tenien moltes referències a aspectes ombrívols de la realitat, com ara la pena de mort, la tortura, la malaltia, el càstig a les adúlteres i d'altres tràgiques manifestacions de les nostres misèries.

No poso exemples refranyeros per tal de no condicionar la tria que, evidentment, enviareu al senyor Pàmies en breu, si no ho heu fet encara. La tasca que es proposa amb constància    em sembla immensa. Jo tinc interessos tan diversos que admiro de forma incondicional la dedicació esforçada a una temàtica concreta, la veritat. Si faig cas dels tòpics vigents, que potser en el fons no són tan tòpics com sembla, i que avui es troben en decadència per motius complexos, he d'admetre que les dones som, de forma general, i, per tant, poc contrastada científicament, més generalistes.


Ara he vist aquesta proposta del senyor Tibau sobre música dels setanta. M'hi afegeixo amb endarreriment obvi. En podria posar una pila, de cançonetes, encara que els meus gustos no són tan anglosaxons com els de la majoria, i sí molt més xarons i populistes. Així que en penjo una d'italiana de principis de la dècada que m'agradava molt i l'inefable Vals de las Mariposas, que vaig arribar a odiar però que em porta records de quan festejava. Cal dir que a tots els bars i cafès la tocaven una i altra vegada amb gran insistència, en aquells aparells d'aleshores, avui desapareguts.