A, B, C????

No vull que sembli que faig proselitisme abstencionista però l'opció no sap, no respon, passa del tema, és la meva, pel que fa al tema de la Diagonal, que avui, si fem cas de la informació amb la qual ens piconen, sembla un tema importantíssim i transcendent. Potser ja hem entrat en les jornades de reflexió i no hauria de tocar la qüestió, encara menys des de la meva ignorància pel que fa a l'urbanisme d'alta volada, però no hi puc fer més.

Fins ara i des de fa molts anys s'han fet, a la ciutat, milions de canvis que m'han desagradat absolutament, sense que mai s'haguessin preocupat de la meva opinió. Recordo dues consultes una mica alternatives i populars, no sé ben bé qui les organitzava, en les quals vaig participar de forma entusiasta, en temps no-votadors qualsevol cosa et motivava. Una era la tria de la capçalera del diari AVUI. Aquella capçalera, triada de forma democràtica i popular va durar quatre dies. Una altra era la tria del tipus i emplaçament del monument a Macià. En aquest cas encara no sé per què es va fer cap consulta, si després es va endegar una altra cosa i el monument es va posar en un altre indret, pel meu gust totalment desafortunat.

Jo, durant anys, anava poc per la part de la Diagonal d'aleshores, molt més curta i que responia, crec, al nom oficial d'avinguda del Generalísimo. Era un indret fi i elegant, tranquil, amb botigues cares i gent ben vestida. Pels matins del diumenge, si passejaves per la part alta de Barcelona, era freqüent veure minyones uniformades que baixaven a buscar el pa, per exemple. La Diagonal va ser sinònim de fatxenderia i el malaguanyat Jordi Estalella, en pau descansi, va triar el nom de Tito B. Diagonal per a un dels seus personatges més emblemàtics i divertits. 

La gent de més amunt de la Diagonal era -i és- molt diferent de la de més avall del Paral·lel. Creuar vitalment avingudes importants en sentit ascendent va ser, durant anys, una mostra de millora econòmica i social. Avui tot és més relatiu i permeable, però encara hi ha classes, que diuen. Avui la Diagonal s'ha allargat molt, onze quilòmetres, diuen que té de dalt a baix, que ja és tota una excursió. No entraré en el polèmic tema de les bicis, ahir mateix molts dels entrevistats per la tele manifestaven el seu rebuig a l'excés bicicletero, però com que la cosa és una bandera de la modernitat ecològica, ni tocar-la. No vull entrar tampoc en el tranquil tramvia, recuperat després d'haver experimentat una exterminació acurada i precisa, ja que sembla que és molt barceloní allò del fent i desfent aprèn l'aprenent, encara que sembla que els nostres aprenents mai no arriben a assolir la maduresa professional. No sóc experta en res i vaig a peu a molts indrets, sobre tot des que m'he jubilat. 

Comptat i debatut (sobretot, debatut), ni la crisi, ni l'estatut, ni la inseguretat ciutadana, ni el destraler tracte del patrimoni, ni un món complicat amb molta gent que les passa magres, no és tan preocupant com el tema diagonalero, si jutgem la qüestió pels espais que se li dediquen i la tinta que es vessa a l'entorn de la qüestió. Em pregunto si és que no saben què fer amb les peles, avui euros, els poders públics. Realment fa falta arranjar la Diagonal? A mi, hores d'ara, em preocupa molt més el Paral·lel, per proximitat i patriotisme. En tot cas, que facin el que vulguin i que no em preguntin o que em preguntin sempre. I que no em donguin opcions tancades, és clar, sinó obertes i fins i tot, retrospectives. Aquestes consultes post-modernes em recorden una mica allò de ella vota en Tarragona i jo voto en Samaranch. O sigui, fer veure que es consulta alguna cosa, per fer el que toqui i que tot quedi més o menys igual.