El temps... sempre el temps... (Fotografies antigues de Barcelona)

Fa algun temps que s'ha creat un grup al Facebook, Fotos antigues de Barcelona,  l'èxit del qual està superant, com es diu vulgarment, la pròpia empresa. La gent hi fa aportacions de fotografies que tant poden procedir de postals o imatges diverses espigolades per la xarxa com del fons familiar. Els comentaris a les imatges prenen sovint una estranya volada i van des de les suposicions o explicacions sobre els indrets retratats a la política o el costumari. Per a la gent més jove són, em sembla, lliçons vives d'història. Estic aprenent un munt de coses aquí, vaig llegir, fa uns dies. No és l'únic grup sobre el tema ni el més antic, però per aquestes estranyes circumstàncies de la vida està assolint una gran popularitat.

És freqüent rebre per email reculls de velles fotografies de Barcelona o Catalunya en general, són els únics reculls que acostumo a guardar. Però aquest grup ha anat aplegant un volum important d'imatges, ja n'hi ha a prop de set-centes, que, de moment, resten sense cap ordre a la disposició de tothom, talment com aquestes fotografies de casa que tenim desades  en velles capses de llauna, capses que en algun temps perdut van contenir galetes o bombons.

Espero que ningú no tingui el neguit de reclamar drets d'autor. De fet, en el recull n'hi algunes amb marca, o sigui, d'autors professionals, cosa que potser desconeix en moltes ocasions fins i tot qui l'ha penjat. Com que tot això de l'autoria avui és motiu de polèmica ja em sobta que restin pel món virtual o real restes de llibertat ingènua i esforçada. De fet, tampoc els fotògrafs reconeguts pagaven drets d'autor als models anònims, mentre que sí que ho feien amb els professionals, és clar. Que una cosa vagi per l'altra.

Avui, en un dels comentaris, una participant en el grup manifestava que mirant fotografies se li havien fet les tantes. Això passa també a casa, quan comences a mirar aquests moments antics, on, potser, ja no recordaries ni que hi eres, si no fos perquè, evidentment, aquella és la teva imatge passada pel sedàs del túnel del temps. Amb motiu de les fotografies s'endeguen en aquest grup feisbuquero sucoses i breus tertúlies, a l'estil de les que es generen, jo diria que cada vegada menys, en els comentaris dels blogs propers. 

La modernitat aviat és passat ranci i melangiós. Tot passa i copsar el passat en tota la seva humana complexitat és impossible. Tant sols l'interpretem, a la mida de les nostres dèries. Les fotografies també són subjectives, les nostres mirades són molt personals i cada època les contemplarà de forma diferent. Per això ens fascinen, perquè no les podem copsar del tot i perquè en cada imatge retrospectiva hi ha tot un munt de misteris subtils amagats. Fa poc he col·laborat en un recull de narracions  i la meva gira a l'entorn d'una fotografia i la història que amaga. No és un tema original, és clar, però resulta inevitable imaginar històries a partir de fotografies, d'objectes, de velles cartes. Sempre serà un tema recurrent, que pot produir textos molt interessants.

Avui sembla estrany imaginar que hi va haver un món sense imatges, on tan sols els més rics tenien el recurs de comptar amb algun rostre d'avantpassat penjat a la sala de casa. El fotògraf, diuen, va ser, al principi, el pintor de càmara de la gent normaleta i els primers retrats palesen aquella influència de la pintura convencional. Avui tenim un munt de recursos per copsar la vida d'una forma molt més espontània i suposadament natural però, al capdavall, també les fotografies i les pel·lícules que ens reprodueixen en dues dimensions ens sobreviuran, si no és que optem per la solució radical i destralera de destruir-les abans no fem moixoni. Precisament ahir mateix la meva filla va estar a casa fent neteja de moltes fotografies de la seva adolescència i primera juventut i constatant ja que havia oblidat persones, indrets i situacions. Ella, tan jove.

Cercant textos literaris amb fons fotogràfic m'he ensopegat amb aquest magnífic poema de l'enyorat José Maria Valverde, home honest del seu temps, no sé si avui tan llegit com seria convenient. El recordo encara, fins i tot sense haver de mirar cap fotografia, presentant una escola d'estiu de finals dels vuitanta als Quatre Gats. Jo pensava que havia mort gran i m'adono que només tenia setanta anys. Tot és relatiu.

A La Fotografía De Una Muchacha Desconocida 


Tendrías quince años cuando quedaste inmóvil
aquí, en la cartulina de suavísima niebla.


Te vuelves a mirarnos -con unos ojos negros,
dulces, hondos y frescos como grutas-
desde el escorzo grácil de tu cuerpo.
Dime, ¿de dónde viene tu mirada?
Habla de cosas dulces y pequeñas,
de tu vida, tu casa,
tu piso, bosque umbroso de sueños y recuerdos,
-tú eres la cierva blanca en su espesura-,
el balcón donde ves pasar las nubes,
los viejos y borrosos retratos de la sala,
las butacas de verde terciopelo gastado,
el piano, negro, mudo, con ecos, -como un pozo-,
y el bullir y las voces, apagadas
y vagas, de la sombra en los rincones…
(¡Ay tus sueños de niña!
¡Cómo están en el fondo de tus ojos
muriendo dulcemente!
Estrenabas la vida;
aquel día morías y nacías.
Y aquí, en este retrato,
frente al blanco camino,
dejaste tu niñez en la mirada.)
Esa luz que ha quedado contigo prisionera
en tu clara laguna,
es la luz que conservan
las cosas de la abuela puestas en la vitrina.


Ya te habrás olvidado. ¡Qué muerta estás aquí!
¿Dónde estarás ahora?
…Días, calles, olvidos, amores y tristezas,
relojes, calendarios, trajes, cuerpos, ventanas,
tejas, lluvias, tarjetas, zapatos ya gastados,
tranvías, ruedas, nubes, sueños, tardes, mañanas,
inviernos y veranos, rosas secas, revistas,
muertos, libros, silencios, músicas, risas, llantos,
arroyos y caminos, montañas, bosques, mares,
y un montón de minutos iguales como arenas
me separan de ti.
Pero en mi orilla queda tu retrato olvidado.


…Tendrías quince años. Yo, entonces, estaría
paseando mis sueños de niño no sé dónde.
¿Dónde estarás ahora?
Oh muchacha lejana que quizá hubiera amado
de no ser por el tiempo, el tiempo… siempre el tiempo…


Publicada por primera vez en «Entregas de Poesía» n° 14, 1945


De “Hombre de Dios”