Reflexions en temps de crisi generalitzada

Ahir vaig anar a una xerrada veïnal sobre el tema del sexisme, el gènere i tot això. El tema era aquest però podrien haver estat molts d'altres, d'aquests que conformen avui les nostres religions laiques i els nostres dogmes habituals. La persona que exposava la qüestió era jove i amb empenta. Però em va semblar que escoltava un discurs molt antic, perquè els anys et donen una perspectiva que els joves no tindran mai com tampoc no la teníem els qui ara som grans quan érem joves. Ens va parlar dels moviments feministes americans, de les sufragistes, però, em temo que ignorava els esforços que tanta gent havia fet a les escoles de base en uns anys que ja són història.

Jo, la veritat, hores d'ara he perdut la fe en moltes coses i tornar a sentir discursos que em semblen tronats o al·lusions a llò que no s'ha fet bé em fa una certa angúnia. Un director d'escola molt gran, de quan jo era jove, en sentir segons quines proclames ardides sobre temes diversos comentava: tot això em sembla una pel·lícula que jo ja l'he vist... A més, et tornes rondinaire, àvia bola, que deien els meus pares i avis, i t'has de controlar per no amollar coses desagradables, com ara: mira, nena (fa molta ràbia que la gent gran et digui 'nena' quan ets joveneta), jo ja m'havia llegit la Capmany, la Beauvoir i la Friedan quan tu encara no eres ni una volva de pols gal·làctic!!!

No sé si els discursos són efectius. Jo, hores d'ara, crec que no, la veritat. Com tampoc crec que tingui cap efecte la publicitat institucional, més enllà de fer guanyar diners als publicistes. O de veritat es creu algú que un maltractador en potència se sentirà tocat per aquests missatges i es redimirà dels seus pecats??? Cultura és una paraula delicada, que ja ho cantava en Pi de la Serra. Una paraula que, a més, compta amb milers de definicions, les quals, sembla ser que algú fins i tot ha recollit en llibres. Natura i cultura es contraposen de vegades en aquest tipus de discurs. Sobre el gènere i el sexe, per sort, hi havia un metge entre el públic que va posar èmfasi en el tema biològic, hormonal, que sovint s'obvia.

També surt sempre, de forma inevitable, l'escola. Jo, que portava més de trenta anys endegant programes per a la igualtat de gènere a l'escola i tota la resta, escoltava una mica astorada els problemes dels mestres d'avui que sembla que han de demanar ajudes i suports als experts davant de la problemàtica de gènere. Ja he insistit sovint en el fet, absurd i surrealista, que en aquesta professió els qui formen les noves generacions no tenen cap mena d'experiència i, si n'han tingut, ja fa molts anys que se n'han oblidat, cosa que fa que continuï una tendència pedagògica a fer volar coloms teòrics un dia sí i un altre també i a què molts esforços hagi quedat abaltits de forma gairebé definitiva.

L'escola, de tota manera, pot fer poca cosa, encara que ens agradi pensar que en pot fer molta. Avui tothom va a l'escola, ja no podem dir allò de que on s'obre una escola es tanca una presó, perquè aquella afirmació responia a un context desescolaritzat i ja se sap que quan el menjar és escàs, es mitifica i fins i tot el pa sec sembla una menja exquisida.

Els discursos de denúncia i mentalització sovint obliden realitats evidents, que semblen difícils de pair. Quan hi ha una protesta pel que sigui, avui, sovintegen pancartes amb missatges com ara: VOLEM AIXÒ, JA!!! Aquest contundent  JA!, que si el llegim en castellà sembla una riallada irònica, palesa una ingenuïtat absoluta. Aquests discursos no entren en els temes amb seriositat i possibilisme i així anem pel món. Em recorden els lladrucs sorollosos dels petits quissos quan semblen voler enfrontar-se a gossos que en fan cinc com ells. 

Els discursos de mentalització sovint es fan per part dels suposats experts en temes diversos a gent ja mentalitzada i, per tant, no canvien res. A més, els ja mentalitzats acostumem a anar de bona fe a les xerrades mentalitzadores, en les quals, si vols fer puntualitzacions realistes, passes fàcilment per fatxa, encara més si ja ets una mica velleta. L'experiència raonada no és té en compte, només és una curiositat històrica. Potser ja està bé i ha de ser així. La joventut té una força arrauxada que precisa d'aquestes seguretats i fes  en el que sigui. Ja ho diuen, que és una malaltia que es cura amb el temps.

Sobre l'escola, sobretot la primària d'avui, és precisament l'indret institucional on hi ha més igualtat de gènere -per dir-ho segons els cànons- i de moltes altres coses, excepció feta de la imatge del professorat, un tant per cent elevadíssim de dones que contradiu el discurs oficial vigent, per cert. No sembla que això preocupi massa, és clar, ni que hi hagi cap intenció de canviar-ho. I, mentrestant, l'experiència real sobre tants aspectes vitals imprescindibles, entre els quals els pedagògics, a viatjar amb l'imserso o a les aules de la tercera edat... O sigui, a pentinar gats.

Professores clàssiques...

... i un grup de  mestres jubilades després de fer-se un lífting i a punt d'anar de marxa: