Com que havia vist un tràiler
i em vaig pensar que era bona,
vaig anar al cine dissabte
per tal de passar l'estona.
La cosa va de família
Italiana i ben peixada,
amb fàbriques i minyones
I una casa ben moblada.
El iaio aviat fa figa
i deixa la direcció
al nét, que és un noi molt maco,
i al fill, que és tot un senyor.
La iaia també pertany
a l’estil estilitzat,
que malgrat que sempre endrapen,
tot deu ser desengreixat.
L’amo, que és molt ensopit,
té una senyora elegant
que va dur fa temps de Rússia,
i que es distreu tot cuinant.
El fill gran té una novieta,
la filla es veu que és lesbiana,
i malgrat els bon menús,
la mestressa passa gana.
Coneix un noiet cuiner
amic del seu fillet gran,
que li porta uns llagostins
i l’acaba enamorant.
La senyora s’emociona
només pensa en el cuiner,
i en com li escalfa els fogons
que sembla que ho fa molt bé.
El noi gran se n’assabenta,
i a més està deprimit
perquè el pare, a l’Anglaterra
la fàbrica s’ha polit.
Un dia fan un sopar
i en veure el noi el menú
s’ensuma allò de la mare
amb l’amic inoportú.
La mare vol explicar-se,
i amb l'hereu es discuteix:
-Com has pogut explicar-li
com fas la sopa de peix?
Enfurismat ensopega,
es fot un immens calbot,
deixa vídua embarassada
i adéu-siau, pobre xicot.
El marit cerca la dona,
la troba molt amoïnada,
i li amolla la jaqueta,
doncs plou molt, i està mullada.
Ella confessa que estima
el cuiner jove i ardit.
-Doncs te’n vas a fer punyetes-
diu, més o menys, el marit.
La senyora torna a casa,
fa la maleta plorant,
se’n va amb el cuiner, suposo,
a fer rutllar un restaurant.
La fotografia és maca,
la musica, amb pretensions,
dues hores pesadetes,
abraçades i petons.
I un munt d’orgasmes artístics,
amb cossos desenfocats.
M’estranya que amb tant romanço
no es cremin els estofats.
El senyor que l’ha inventada
diuen que tira a Visconti.
Mentre no millori més
amb mi al cine, que no hi compti.
Marieta de l'Ull Viu, cinèfila en crisi
En acabar de penjar aquests versos tan dolents com -segons la meva subjectiva opinió- aquesta freda i pretensionsa pel·lícula m'he ensopegat amb un comentari del benvolgut Allau en un sentit totalment diferent. Tot són gustos, ja ho diuen. En tot cas, també en la premsa i a la xarxa trobareu crítiques molt diverses. De fet, els comentaris de les persones que sortien del cinema em recordaven els millors temps de l'art i assaig, amb allò de 'la fotografia és molt bonica'...
14 comentaris:
Júlia, ja veig que no podrem anar junts al cinema ;-)
Tot i no estar d'acord, has fet una crítica boníssima.
Doncs no, Allau. Les crítiques 'oficials' també són contradictòries. En fi, visca la saludable discrepància.
De can Allau vinc, a can Júlia vaig
Qui sap si la peli rarota és bona
L'estofat m'ha fet riure una estona
Un altre motiu per anar-la a veue jejeje
Jo llegeixo sempre les crítiques abans d'anar al cinema però...no sempre coicideixen amb l que m'agrada. O sigui que no sé si veure-la o no :)
N'has fet un bon resum peró.
Bon diumenge júlia!
diria que no em venen massa ganas d'anar a veure-la. Ja saps que sóc dels qui creu que fa ja anys que no es fa cinema, només fan pel·lícules, tot i que de tan en tant surt na rara avis.
A mi m'ha semblat un rotllo, tot i que tenia dues senyores darrere que estaven entusiasmades. Jo a l'hora de "peli" no sabia com seure, estava de la cara de pal de la senyora fins al gorro. Per mi li sobra un bon tros. En fi hi ha gustos per tot.
Molt bons els rodolins, queda tot explicat.
Marta, ja em diràs què et sembla quan hi vagis, si hi vas, m'alegro que t'agradi això de l'estofat!!!
Joana, jo és que vaig veure el tràiler i em va semblar una altra cosa. Bé, ja em direu el què si hi aneu. No es pot fer cas de les crítiques, les 'oficials' tenen condicionants obvis i les espontànies i gratuïtes són, és clar, subjectives. Nosaltres mateixos canvíem de gustos i perspectives.
Francesc, m'agrada molt el cine, però darrerament em costa de trobar coses que m'agradin molt. El mateix em passa amb els llibres. Potser ja he llegit massa i he vist massa pelis, qui sap.
Com diu el poema: ser en la vida romero, romero sólo que cruza siempre por caminos nuevos... Però això es fa difícil, amb els anys.
Mercè, jo en canvi vaig percebre que el públic s'ho prenia força en broma tot plegat, i això que era versió original per a cinèfils a primera hora de la tarda...
No, jo fins i tot als lavabos vaig sentir a altres senyores que els hi havia agradat molt, només, deien que camviarien el final. Dels homes no vaig sentir res, clar que el que predomina al cine son les senyores.
L'haurem d'anar a veure per poder opinar. Les dues crítiques m'agraden... m'hauré de decidir qui s'apropa més als meus gustos cinèfils.
Mercè, tens raó, sempre hi veig moltes més dones, al cinema -al menys a veure les pelis que jo vaig a veure-.
Galderich, em fa l'efecte que és una peli que, o agrada molt o no agrada gens. Potser això és una virtut.
Publica un comentari a l'entrada