De bones intencions n'està empedrat l'infern

Ahir, La Contra del diari La Vanguardia publicava una entrevista amb William Easterly, director de l'Institut d' Investigació del Desenvolupament (Universtat de Nova York) i, a banda que l'entrevista és interessant, em va cridar l'atenció la frase que l'encapçalava, una frase treta de context i destinada, és clar, a cridar l'atenció, però molt suggerent:

El tercer mundo mejora a pesar de nuestra ayuda.

Els treballs d'història del barri que hem endegat al volt del centenari de la Setmana Tràgica m'ha fet ensopegar amb el mateix tema, en una època molt més complexa a casa nostra: la revolta s'encén en contra d'aquella gent de la qual rebem una ajuda imprescindible, en aquell cas, l'església catòlica i els seus sectors més propers a la nostra realitat. L'església tenia en aquell moment el monopoli de la beneficència i pràcticament, també, el de l'educació. He constatat que les monges i padres d'aquelles escoles del meu barri no eren, ni de bon tros, de l'elit religiosa. Eren persones amb ganes d'ajudar els pobres, amb bona voluntat i sacrificades, que s'haurien pogut dedicar a aspectes professionals molt més motivadors i productius. Eren, també, doncs, víctimes de les seves pròpies creences i de la dèria en evangelitzar ja que, amb poques excepcions, s'esperava de l'ajuda una certa correspondència agraïda. Eren víctimes també, com tants cooperants actuals, de la seva ignorància del món real en el qual estaven immersos i al qual volien ajudar. En la majoria de casos la gent objectiva no en tenia un mal record i com en tots els grups humans hi havia de tot, encara que avui algú vulgui pensar que només hi ha pederastes ensotanats, quan també hi ha molts patriarques nostrats d'idees esquerranes fent vacances per Tailàndia. Sobre l'església i els diversos orígens de l'anticlericalisme caldria parlar-ne de forma aprofundida, més enllà dels discursos fàcils, per cert, però percebo que, per regla general, es cau en els mateixos tòpics de sempre. Els matacapellans de l'època de la guerra civil -durant la Setmana Tràgica no es va atemptar contra les vides dels religiosos com en d'altres fets revolucionaris- anaven, sobretot a eliminar els bons que eren, per raons òbvies, aquells que feien més mal a la causa pel seu possible prosilitisme.

L'infern, ja ho diuen, està empedrat de bones intencions i amb bones intencions i bones idees i arrauxades proclames s'han fet molts i molts disbarats i se'n continuen fent, ja que el rerefons de moltes ongs no es coneix i encara que apleguin bona gent, sacrificada i entusiasta, quan al darrera hi ha grups més poderosos la cosa es complica. De vegades no fa falta que t'ajudin, tan sols que et deixin guanyar la vida i sortir-te'n amb les teves pròpies forces. Les ajudes no demanades o demanades perquè no hi ha més remei que fer el paperot, quan tens necessitats vitals, desvetllen sovint ressentiments i ràbia, més que no pas agraïment incondicional. De vegades, quan més bé s'ha fet als altres ha estat quan hem buscat el nostre propi bé però de forma honesta, sense trampes. Afortunadament, encara que sigui a tomballons, sembla que la cosa millora, sobretot quan els indrets poden assolir una pau estable o, al menys, una absència de guerra duradora. Fa poc també, en una entrevista al mateix espai, vaig llegir opinions sobre les crisis actuals, molt allunyades de les d'abans que provocaven fams espantoses i seqüeles tràgiques. Fins i tot l'Àfrica ha millorat força, explicava l'expert entrevistat.

Que tot plegat té alts i baixos, que hi ha gent que ho passa malament i que no estem vacunats en contra de qualsevol disbarat col·lectiu, és un fet. Que una generosa majoria occidental i part de l'oriental, vivim millor que els nostres avantpassats, potser també. Al menys amb moltes més comoditats, perquè els mínims necessaris són, de fet, molt pocs: no passar gana, no passar fred, moure't amb una certa seguretat pel món proper... La resta són luxes que, en assolir-los ens semblen, ai, imprescindibles. Les ajudes de vegades són també imprescindibles però han de ser breus i temporals, estats d'excepció. I faig extensible el tema de les ajudes a peonades, subvencions i moltes altres coses, molt més properes a nosaltres. Que l'atur s'hagi convertit en alguns casos -més dels que voldríem i en sé molts exemples, sobretot en sectors de gent jove- en unes vacances pagades, és una vergonya, la veritat.

Napoleó també volia dominar Europa per estendre les idees de la Revolució -passades per l'imperi- i li estranyava  que segons a on el rebessin a cops de pedra... I faig extensiu el tema al cas de les dones oprimides, compte amb la mentalització a la força que sovint produeix efectes no desitjats i involucions inesperades. Com diuen, en castellà, de los amigos me guarde Dios, de los enemigos me guardo yo.