Quan uns riuen, els altres ploren

Ha acabat la temporada Polònia, com recorda la Clara i el tema m'ha fet pensar en la qüestió de l'humor i els humoristes. Encara que aquest programa té un públic incondicional, crec, -i no sóc jo sola, que ha anat perdent pistonada i subtilitat amb el temps, només cal comparar els primers programes amb els darrers. Ja quan jo era petita la gent gran explicava que costava més fer riure que no pas fer plorar. L'humor i els humoristes es cremen aviat, encara més quan els guions són fluixos o la direcció decau. Amb el temps, com de totes les coses, ens queden les millors, les clàssiques, i la nostra percepció és, per tant, molt subjectiva. 

Hem tingut a Catalunya molts humoristes com també n'hi ha hagut a la resta d'Espanya. En general, s'admetia que aquí fèiem un humor diferent, més lligat a la ironia que no pas al sarcasme o la negritud, però això també és un tòpic i els humoristes catalans han triomfat sovint a la resta de l'estat. A tot arreu s'ha fet de tot. De la meva joventut recordo a Gila, a Cassen. Això de l'humor és molt subjectiu, personal. De vegades he anat al cinema amb amigues que s'han petat de riure amb actors i situacions que a mi no em feien cap gràcia. Em passava ja de petita, amb el gordo y el flaco, que no aconseguien fer-me riure o amb Louis de Funes, a qui no he suportat mai. Contra gustos... Per exemple, l'humor del Tricicle tampoc em fa massa gràcia, què voleu que hi faci. I tampoc no em feia gràcia el senyor Rubianes, en pau descansi.

Cassen oferia per la tele uns monòlegs molt divertits però a la llarga també va caure en la repetició i l'astracanada. En cinema, quan va comptar amb directors bons i guions acceptables, va resultar un geni. Amb Capri va passar una mica el mateix, l'excés va fer que l'odiés a còpia d'escoltar a casa, en el nostre primer tocadiscos familiar, els seus monòlegs, una i altra vegada, fins i tot recitats pel meu germanet que se'n sabia uns quants de memòria. Avui en torno a escoltar alguns i em semblen genials, de total actualitat, com en el cas de la fatxenderia a l'entorn de la possessió d'automòbil o de la possibilitat de viatjar. El senyor Buenafente, que tant de públic té, no m'ha fet mai massa gràcia.

Amb la Lloll Bertran havia plorat de tant riure, en l'època d'aquells monòlegs de la Vanessa. Després es va explotar massa el seu humor, la seva presència a la televisió. És un moment molt perillós aquell en el qual de la pinzellada humorística es passa al programa sencer. El mateix va passar amb la Trinca, amb algunes lletres molt bones i d'altres fàcils i sense grapa. Els xous de la Trinca, en directe, sempre em van semblar, més enllà de les cançons, força pocasoltes. Tot plegat m'ha passat amb Polònia, també. En aquests darrers temps tot just em feien somriure alguns, pocs, gags.  No entro en judicis de valor, si tot és subjectiu, l'humor ho és de forma absoluta i també depèn del nostre moment vital, de com l'entomem.

És fàcil cremar els humoristes, però, com que tots som humans, els artistes aprofiten el seu bon moment, el demà sempre és incert, i per això ens amollen un empatx de gracietes quan les coses els van bé. El mateix fan els cantants o els escriptors amb una novel·la d'èxit, condemnats a repetir-se. Això passa a casa nostra, a la resta de la pell de brau i part de l'estranger, l'humor francès també té sovint molt poca gràcia. Una altra cosa són els anglesos i la seva televisió, per a mi la millor. Pel que fa a l'humor polític, cada vegada que torno a veure episodis del Sí, ministre, em meravella la brillantor dels diàlegs i la perennitat del seu discurs humorístic, quins guions més bons! Algunes sèries americanes tenen diàlegs amb molta gràcia però se'ls en va de tant l'olla vers el sentimentalisme o la moralina, de forma poc oportuna i se'ls espatlla la troballa.  

Canvíem, és clar. Allò que avui ens fa riure demà potser ens farà plorar. Per saber si una cosa té qualitat real ha de passar el garbell del temps, un bon crític. Un autor nostrat que va excel·lir en l'humor -com en moltes altres coses- va ser Rusiñol. Més enllà de les situacions concretes, lligades al moment social i històric, els seus diàlegs irònics són plenament vigents avui, malgrat que no tinguem massa ocasió de veure el seu teatre. És clar que en teatre també depèn tot plegat de les actuacions, de vegades una obra no sembla la mateixa segons qui la dirigeix o representa. 

No cal insistir en el fet, evident, que en aquest tema faig referència als meus gustos personals i no entro en consideracions qualitatives, sempre lligades a factors complexos i polièdrics. L'edat també compta, canvíem molt i molt, així és la vida!