9.8.10

Quan ens escalfa el sol, allà a la platja...




Ja que en alguns comentaris al post anterior ha sorgit, per carambola el tema d'una carta que vaig escriure al diari sobre ombres, platja i serveis diversos, explicaré a l'amable lectorat la complexa història de les meves ombres inexistents, ja que em sap greu que el meu admirat Lleó de Graus hagi de compartir espai amb tan frívol tema, car a l'escola i rebost no hi va afegir pas platja de franc, en les seves demandes socials.


El fet és que quan jo era petita i en lloc d'anar a la platja anaves als banys que eren de pagament, a la Barceloneta, a mitja platja hi instal·laven uns encanyissats molt grans on podies prendre l'ombra sense necessitat de parasols. També als berenadors, aleshores merenderos, que eren grans i espaiosos hi havia encanyissats, per cert. 


Cada any, quan arriba l'estiu, l'ajuntament, el nostre i molts altres de mar, es fan autopropaganda explicant els bons serveis que ens ofereixen i les moltes despeses, sovint excessives, que es fan per a donar-nos (gràcies als nostres impostos, ep) platja de franc, algunes de les quals són, a més una mica o molt antiecològiques. Per altra banda, cada vegada ens piconen més amb els perills del sol i etcètera, en aquest context actual de susbtituir els pecats d'abans i l'infern per amenaces properes sobre càncers diversos, accidents de trànsit i d'altres paranys del nostre temps. 


Com que m'agrada donar-me una remullada breu a mar de tant en tant, em trobo amb un problema si vull ombra. O bé he d'anar carregada amb un parasol des de casa, o l'haig de llogar, cosa que si estic poc temps a la platja no val la pena, o he d'anar al bar adient on, a més de pagar, he de suportar sovint músiques estridents, perquè una altra cosa que no entenc és la necessitat de que cada xiringuito tingui musiquetes a tota marxa. En una ocasió ja vaig enviar un suggeriment a l'ajuntament meu, el de Barcelona, en una bústia que tenen per a la participació ciutadana. Avui també és freqüent que escoltin les teves queixes, que fins i tot et responguin de tant en tant i que, fet això, se les passin pel folre.


Em van dir que ja tenien molts serveis, dutxes, biblioteques, servei de parasols i gandules de lloguer i no sé quantes coses més. És a dir, van dir-me el que ja sabia. Aquesta any em va agafar la dèria de les ombres altra vegada i vaig escriure la carteta següent, enviant-la a tres diaris, l'Avui, la Vanguardia i el Periódico. Cal dir que de vegades he enviat cartes sobre temes més punyents i no me les han publicat o han passat sense pena ni glòria ni reacció vital de ningú, però, mira, es veu que va fer gràcia, aquesta:



Amb l´estiu es torna a gaudir de les platges i es parla també dels perills del sol a la pell, cada dia més evidents. Malgrat això, es fa difícil, gairebé impossible, de trobar zones d´ombra a les platges de Barcelona i, en general, a totes les del país. Fa anys, quan anàvem als banys de la Barceloneta, aquells establiments tenien unes zones d´encanyissat molt agradables. Avui només tens l´opció d´anar carregada amb un para-sol, llogar aquest para-sol, o bé passar l´estona als bars de platja. M´estranya que no es plantegi en cap moment oferir un servei d´ombra pública a la platja, cosa que milloraria molt l´estada a la vora del mar. L´opció del para-sol no ofereix un gran espai d´ombra i comporta anar carregada a mar o bé fer una despesa que si, com jo, a més t´estàs poca estona en un mateix indret, es fa complicada. Un aspecte discutible és, també, la immensa despesa pública feta en regeneració de la sorra, però aquest és un altre tema...

A La Vanguardia fins i tot me la van emmarcar i un senyor dermatòleg va respondre a sota i em va donar la raó. La de l'Avui va merèixer una resposta oficial dels estaments al·ludits, que em deia el que ja sabia, que tenen molts serveis i que pots llogar parasols, vaig insistir en que jo demanava una cosa diferent i ja no he fet el seguiment del tema, car no llegeixo tots els diaris cada dia. Pel que diu en el seu comentari en Francesc, també a la ràdio van dir alguna cosa, una mica en guasa, potser pensen que sóc una iaia maniàtica de l'ombrejat, qui sap. Una ombràfila patològica.


També amb els escrits que es publiquen als blogs, sovint els temes aparentment menys importants generen un moviment inesperat. Així em va passar amb la carta en qüestió.


De tota manera, com podeu comprovar, d'ombra seriosa, res de res. Tant és, sobreviurem a les solellades, ves !!!


Per cert, en vaig enviar una altra de molt punyent fa mesos, sobre l'ensenyament actual, insistint en el fet que s'ha de revisar la formació que es dóna als mestres, car és de les poques professions en les quals els qui formen als treballadors no són de l'ofici i no va fer gens de soroll ni va semblar que a ningú li preocupés el tema. Ai, si les úniques ombres problemàtiques del nostre present fossin les de la platja, ja estaria contenta.

16 comentaris:

jrrof ha dit...

ei! Júlia avui dia anar a la platja comporta riscos de tota mena: robatoris, meduses, solejades, llauners, oferiment de massatges, coli-les crema’n, accés de banyistes, tota mena d’estris per jugar el nen, suportar les llargues converses amb els mòbils, les ràdios altes, les palmes acompanyant la musica, ballarugues, l’olor dels porros, sorolls de tota mena, no fan agradable l’estada com no sigui prendre el bany de bon matí o capvespre, a més de la falta d’ombres, de totes maneres si et bé de gust banyat i cap a casa, bon estiu estimada!!! Josep

David ha dit...

És cert que és inexplicable que ningú hagi pensat en aquest "detall". Anar a la platja, com diu el comemtarista anterior és cada cop més insuportable i l'estupidesa dels qui van respondre la teva carta a L'Avui, també.

Galderich ha dit...

"Escuela, despensa y siete llaves en el sepulcro del Cid" i molta platja i més fútbol afegiria avui en Joaquin Costa.

La lectora corrent ha dit...

Júlia, estic amb tu. També trobo a faltar aquells encanyissats d'abans. I com més va, més difícil és anar a la platja sola. Hi has de dur només allò que és indispensable i t'has de ficar a l'aigua sense treure l'ull de la tovallola.

Francesc Puigcarbó ha dit...

el que et deia Júlia, també hauries de demanar que l'asfaltin la platja, que la sorra és molt emprenyadora, i a poder ser que li apujessin la temperatura com l'aigua del carib, i ja está.
El títol ja veig es la traudcció literal de la cançó dels germans Rigual...

Júlia ha dit...

Sí, Josep, tens raó, però, mira una remulladeta de tant en tant encara em fa gràcia.

Júlia ha dit...

David, que consti que l'Avui no té cap culpa, va ser una resposta que van enviar de no sè quin servei del govern.

Júlia ha dit...

Galderich, tinc a Joaquín Costa per un senyor seriós, no crec que demanés tals coses, he, he.

Júlia ha dit...

Lectora, aquest és un altre tema, si vas sola has de 'nedar i guardar la roba i tot el que portis'....

Júlia ha dit...

Per demanar que no quedi, Francesc... Ui, els germans Rigual!!! Era una cançó molt romàntica, amb Sapore di sale i La plage de la Laforet formen el tercet estival més romàntic dels meus estius perduts.

Francesc Puigcarbó ha dit...

La Carmen laforet QUE ERA DE VILANOVA O VILAFRANCA, TOT I QUE CANTAVA ENM FRANCÉS, i que ternia uns ulls preciosos, no els de peix bullit de la Carbonero.

Júlia ha dit...

Volia dir que cantava la Marie Laforet, no la Carmen Laforet escriptora, Francesc.

http://es.wikipedia.org/wiki/Carmen_Laforet


http://es.wikipedia.org/wiki/Marie_Lafor%C3%AAt

per cert, arrels occitanes també en tenia, aquesta...

Home, la Carbonero està prou bé, pobreta.

rosa roig ha dit...

M'ha resultat curiós, però no estrany, que totes dues hajam usat la mateixa lletra de cançó per posar títol al post.Jo en la seua versió original, tu en la traducció. Encara ha sigut més estrany coincidir les dues en l'entrada del blog de lletres. I per rematar-ho, he trobat ací un vell conegut Puigcarbó que sabia a més a més el nom dels autors, els germans Rigual.

Tot afegit amb la meua sorpresa en saber que els autors i artífex d'un èxit tan conegut com innocent van nàixer en Guantànamo. I és que el món és un mocador.

Júlia ha dit...

Rosa, en aquest món virtual hi ha més coincidències i casualitats que en el món real... Molt contenta de veure't pel meu blog. El senyor Puigcarbó crec que és conegut a la blogosfera mundial per mèrits blogaires propis.

zel ha dit...

No t'estranyi que l'una aixequi certa polseguera i l'altra ni s'esmenti. El tema dels mestres i la seva formació és gairebé tabú, si en parles se't tiren al damunt els mateixos mestres, els sindicats i qualsevol saberut que creu que sap del tema. Mira, allò on realment hauríem de poder-hi dir la nostra i tenim arguments, resulta que se'ns gira en contra i acabem "malvistos" o ignorats.

Una abraçada!

Júlia ha dit...

Zel, no m'estranya res, el fet és que es parla molt de fracàs escolar i la resta i molt poc de la formació inicial de la professió, a càrrec de persones la majoria de les quals no han fet anys a cap escola 'normal'.