Bé, ara ve l'hora de la veritat i els balls de números. Molts d'aquells que van creure que es podria actuar amb una certa llibertat i que volien treballar, pel motiu que fos, que n'hi ha molts i diversos, s'han vist insultats i pressionats pels piquets informatius i dissuassoris, i no m'ho invento, que m'ho han explicat i ho he vist en directe, per tant els números definitius o aproximats seran molt relatius i lligats a una perillosa manca de llibertat individual.
També comprovarem si s'aconsegueix alguna cosa que no estigués pastelejada de bell antuvi i es millora aquesta reforma laboral que els de fora han dit que és la pitjor d'Europa juntament amb la grega.
I al carrer, al centre de la meva ciutat, uns aldarulls que ja es veien venir des del moment en què un gran edifici cèntric era ocupat i convertit en centre de les protestes antisistema. Entenc que es pugui ser antisistema, del tot o de forma parcial, jo mateixa ho sóc en alguns aspectes, la veritat, però no entenc aquests procediments antisistema que tot ho trenquen i destrossen, com va passar fa anys a Sants, i que no construeixen propostes serioses de canvi viable. Les imatges d'ahir, com d'altres semblants que hem vist en moltes ocasions, fan esgarrifar. No sé què en faran, de tants pantalons Levis, se'ls posaran o els donaran als pobres? Pagaran ells la trencadissa en el mobiliari urbà?
Tampoc no acabo d'entendre com cada vegada que passen coses hi ha més ferits entre la polícia que no pas entre els atacants, siguin quins siguin i del color que siguin. Resulta una mica inquietant. I, per a més inquietud, tenim la recurrent qualificació d'aquests grups com a incontrolats. No ens recorda massa coses, aquest adjectiu? Els incontrolats d'un temps dolorós van fer més franquistes que en Franco, com m'explicava un avi del barri fa temps, recordant aquella època.
On ha anat a parar el pacifisme tipus Gandhi, la protesta silenciosa i tot això?
La nostra papanateria nostàlgica d'uns temps en els quals -aparentment- hi havia més unió fa que hi hagi una mirada adulta vers aquests grups radicals que traspua una certa simpatia per l'ardit jovent que s'enfronta a la pasma. M'agradaria saber la filiació d'aquests grups, qui són, de qui són fills, a quina escola van anar (pública, privada, concertada), a quin barri viuen o de què fan els seus pares, si pel mig hi ha agitadors professionals, com passava en els temps franquistes... Mai no n'arribem a saber massa, de tot plegat. La pau fràgil retorna i tot s'oblida fins a la propera. Si no hi ha morts i els ferits són lleus sembla que tot plegat no ha anat massa lluny.
El pitjor és arribar a situacions en les quals has de decidir pel blanc o el negre. Són moments perillosos, inhumans. A favor de la vaga, en contra de la vaga, a favor de l'avortament, en contra de l'avortament, socialista o convergent, creient o no creient... La gran majoria de la multitud no és ben bé res i només vol viure en pau, com el personatge d'una pel·lícula antiga interpretat per l'avui oblidat Aldo Fabrizzi que acaba morint per voler ser coherent amb el seu no ser res concret.
Les grans víctimes dels enfrontaments tràgics, com en el cas de la guerra civil, incòmodes per a la majoria, són les persones pacífiques i sense una ideologia clara, però incapaces de fer mal a ningú i disposades a ajudar tothom siguin del bàndol que siguin. N'hi ha poques, però n'hi ha moltes més del que sembla, encara que la por de la violència els limiti sovint les seves bones intencions. Reben de totes bandes, ningú no els homenatja mai, però els supervivents els deuen molts favors encara que desagraïts l'infern n'es ple.
Hi ha persones de qui n'entendries reaccions violentes, per les seves dramàtiques situacions personals: immigrants marginats, desafavorits sense casa, dones explotades per tot arreu. Era el cas de les masses populars d'èpoques com la de la Setmana Tràgica, encara que pel mig hi hagués gent ben peixada, interessada a encendre el foc de la revolta i que molta bona gent amb greus motius per a protestar amb ràbia hagi estat pacífica i possibilista. Cal dir també que, sigui pel que sigui, en els grups radicals que tenen aquestes reaccions hi sol haver una majoria d'homes joves, només cal veure la tele.
No vull ni pensar què es diria avui si els antisistema que van rebentar-ho tot durant set hores fossin de fora. No sé si n'hi havia de fora però estic segura que la majoria eren de dins. I si eren de fora, uns quants, no eren immigrants convencionals.
I el senyor batlle, que cada dia em fa més por, un altre per a la col·lecció. Recordo una novel·la d'Heinrich Boll, em sembla, en la qual es parla dels mestres bons i els dolents, fent referència al caràcter, no pas a la professionalitat. Els mestres bons -potser com els mateixos policies bons dels temps ombrívols- són més temibles ja que quan s'enfaden resulten força més desagradables i perillosos i als dolents ja els coneixes d'entrada i te'n protegeixes. Doncs l'alcalde cada dia, des que s'enfada de tant en tant, m'aparia més el mestre bo descrit per Boll.
L'altre dia passejava per una Barcelona real i bruta, amb tot de gent dormint per terra, botigues de nyigui-nyogui de grups monopolitzadors, aparadors estúpids, música a tota marxa i turistes embriacs i sorollosos. Com va escriure Ossorio i Gallardo després dels fets de 1909, Barcelona és una ciutat on pot passar de tot en qualsevol moment. I això que em considero barcelonina militant i poble-sequina convençuda. Queixar-se del que passa quan ha passat, mentre abans no s'ha fet res per controlar-ho i evitar-ho em sembla una mala política.
16 comentaris:
Les imatges que ahir vaig veure d'aquests grups antisistema o incontrolats feien feredat. I no tant per violentes com per estúpides. La violència, detestable des de tots els punts de vista, no ens l'hauríem de permetre perquè un cop començada no se sap quan acaba.
Però l'estupidesa és pitjor. Mai no et podràs entendre amb un estúpid, ja sigui integrat, marginat o posa-li l'adjectiu que vulguis. Contra la ignorància només hi ha un remei: la cultura.
I aquí és on estem fallant.
Júlia,
En part estic molt d'acord amb el que dius.
Només volia fer una puntualització sobre els qui voldrien fer vaga i no s'atreveixen per pressions superiors o colaterals. Expressions com: sóc l'únic que faig vaga a la feina (dient-ho una mica acollonit per significar-se massa) i altres que no en fan perquè els falta l'empenta però estan en desacord amb una situació econòmica curiosa en la que toca pagar als mateixos...
En fi, hi ha moltes maneres de sentir-se coaccionats.
Teresa, és cert. Malauradament la cultura tampoc no ens vacuna contra la barbàrie.
Galderich, segur que és així, però hauríem de definir qui són aquests 'mateixos', hi ha un gran ventall i segur que no som nosaltres o no pas tant com d'altres. Avui tenir feina fixa ja ens col·loca en un grup privilegiat. No crec que la majoria dels qui fan vaga tenint feina fixa i un sou digne la facin per defensar els drets dels aturats o de la gent amb contractes abusius o sense contracte de cap mena. Vaja, ja m'agradaria.
Deu ser per casualitat però en les darreres vagues més aviat he recollit testimonis de coaccionats a 'fer vaga' que no pas a l'inrevés. Es clar que no es tracta d'una estadística fiable, la meva.
Júlia,
Tinc una feina estable i un sou digne. Com dius tu tot un luxe avui en dia. I per això mateix hem de lluitar perquè no sigui un luxe a disposició d'una minoria. Com a privilegiats en aquesta situació crec que és el moment de lluitar també per als altres (companys, amics, fills... desconeguts) perquè això no sigui una utopia i tirem endarrera com els crancs.
Sóc ilús, ja ho sé, però ahir erem uns quants (molts) en aquesta situació fent vaga i manifestant-nos pacíficament pel que creiem que ha de ser normal. Molta gent que conec no va fer vaga pel que diran i altres temes (retallada del sou del dia de vaga) que en aquesta època no es poden permetre...
Galderich em sembla molt bé, però... realment creus que si no es replanteja tot el tema sindical, de vagues, d'unió 'obrera' o com en volguem dir i un munt de coses més, tot plegat serveix d'alguna cosa?
Crec que no hi ha un debat social aprofundit, només la repetició de tòpics i l'etiquetatge habitual.
Crec també, i ho dic per experiències en vagues anteriors que feia 'de bona fe' que tot està ja una mica pastelejat entre govern i sindicats des del principi. Al capdavall, els grans sindicats tenen els seus germans i cosins en els governs, hores d'ara.
La solució no és no fer res, però em temo que amb la manera de fer actual quedem contents i enganyats. Vaja, o ni contents, ni enganyats.
Potser ho fa l'edat, i que he vist moltes evolucions personals i a molts lluitadors antics aferrar-se al poder, ni que sigui a les engrunes, però m'he tornat molt escèptica.
No podem perdre de vista que si es fes un repartiment equitatiu a nivell mundial -o potser tan sols 'nacional- de feina i sou segurament ens tocaria tirar enrere. Hi estem disposats?
Molta gent que conec i que no va fer vaga pels diners que els poden descomptar en podien prescindir perfectament. Massa farts, que deia mon pare.
Com molt bé dou avui el periódico, la d'ahir va ser una vaga sindical, la gent no estaba per la labor. Els dits "anrisistema" QUE EN REALITAT SON VÀNDALS FEIXISTES, van a rebentar-ho tot pel pur plaer de rebentar sense ideologia i objectiu, clar, les lleis s'haurien d'endurir contra agesta xusma, perquè sinó algun dia la policia es posarà nerviosa i algu prendrà mal i despres, correm-hi tots.
D'acord, Francesc. El que passa és que, a més, han posat un conseller 'progre' en un lloc de risc. Quina colla.
Júlia,tens tota la raó.
Com t'ho diria?
Mira: "dejà vu". Ja sóc massa gran per a emprenyar-m'hi.
Inevitable, però, el plany pel continuat retrocés de la llibertat personal. I malauradament no només en aquest tema que avui comentes.
Els pitjors "incontrolats" són els representants polítics a les ordres del mercat "incontrolat". Cal no oblidar això. Ni a penes han fet l'esforç d'edulcorar el seu reformisme. Tot rodat. Reforma per decret. Admetre –com ho ratifica el seu silenci i el seu cinisme– que els retalls s'han hagut de fer perquè el capital ho demana és possiblement el missatge més subversiu que els governants podien haver regalat als "antisistema". Tant, que semblen ser ells mateixos els antisistema. La violència és, en gran part, conseqüència del fracàs de la política. I no em referisc només la violència dels que cremen mobiliari urbà; parle sobretot de l'origen de la violència, la d'aquells que han estat escollits per a representar-nos i fer política, solucionar problemes, i que, en canvi, ens imposen A LA FORÇA unes condicions de treball que, alerta, no són també pura barbàrie? Ara bé, si la qüestió avui és malparlar dels antisistema, en fi, cap problema, endavant, visca Gandhi. A ells, bona o roïna, sempre els va bé la propaganda. Salutacions.
Xiruquero, els anys donen molta perspectiva.
Josep, la meva intenció no és malparlar de res en concret sinó fer una reflexió, no crec que respondre amb violència a la violència, àdhuc a la institucional, sense aportar res constructiu i coherent serveixi per a res, la veritat. Però, vaja, és la meva opinió i amb els anys una potser també es torna conservadora i fins i tot pensa que hi ha coses que cal conservar.
Sí, supose que, per exemple, conservar la calma és una virtut que s'adquireix amb els anys, però al món, ja ho sap vostè, hi ha gent de totes les edats, de molts sentirs, i el conflicte social va més enllà de la fúria ocasional d'uns joves. La seua és una reflexió amb perspectiva, certament, però se centra en les conseqüències del conflicte, a penes en les causes, i "les dificultats per viure en pau i llibertat", que diu al títol, no s'originen en aquesta violència d'un grapat d'incendiaris de metxa curta. La consigna avui als mitjans és, descaradament, criminalitzar la vaga d'ahir i no acabe d'entendre ben bé la raó, si ja venia rebentada de fa mesos. Comprovar que vostè, que té aquesta perspectiva, també insistia en el mateix tema, m'ha animat a donar-li la meua opinió, sensiblement discrepant, cosa que li vull agrair. Salut!
Josep, he llegit diaris diferents i escoltat algunes ràdios i crec que s'han donat opinions diverses pel que fa a la vaga i que en alguns casos s'ha separat molt una cosa de l'altra.
Precisament el bo que tenen els blogs és que ens permeten -de moment- una certa llibertat d'opinió i una sana discrepància. De tota manera he constatat que el tema no ha sortit tant com m'esperava.
N'hi ha de tot, encara, afortunadament, però la criminalització hi és. Vostè i jo no entrarem, com ells, en un ball de xifres sobre això. No n'hem de treure res. Bon dia.
Publica un comentari a l'entrada