Acabo d'assabentar-me de la mort de Joan Triadú, un home de la generació dels meus pares, una generació que ens està abandonant de forma inevitable en aquests darrers anys.
Joan Triadú havia estat moltes coses, pedagog, poeta, promotor cultural, crític literari. Aplegava les contradiccions del catalanisme de supervivència, que no tenia més remei que ser elitista i controvertit. Les persones que no pertanyíem a classes mitjanes benestants, que no formàvem part del món universitari, ens sentíem una mica excloses d'aquell univers català intel·lectual una mica de catacumbes, que cercava l'excel·lència però que també exercia certa dictadura. Si eres catalana i de classe obrera, amb certes aspiracions culturals, era molt difícil de trobar la teva ubicació, en dècades passades.
Triadú tenia les seves dèries i aquestes es poden copsar en les seves antologies, que van provocar sàtires d'escriptors bandejats per motius extraliteraris, com sol passar encara avui. Aquell món i aquella colla eren de tot menys pacífics, hi havia controvèrsies i capelletes en aquella mena d'exili interior en procés de recuperació. El catalanisme d'aleshores va fer una gran tasca de recuperació però també va generar antipaties i el sentiment de que el català era burgès. Els prejudicis de certs sectors en contra de la immigració castellana, andalusa, d'aleshores, eren importants.
Avui tot ha passat. La universitat és a l'abast de tothom encara que no tingui el pes que tenia quan era petita i minoritària. La permeabilitat social també és més important, encara que sovint ens sembli que sempre manen els mateixos, a tots els nivells. Aquest nepotisme s'ha estès fins i tot a les noves elits, hi ha molts fills i filles i nebots i nebodes en els nous centres de poder.
Ainaud de Lasarte ironitzava fa un temps sobre el tema. Deia que fins arribar al president Montilla tots els qui havien manat a partir de la transició eren coneguts de casa seva. Triadú formava part d'un món mític, llunyà per a la gent del Paral·lel, ple d'iniciatives de les quals trigaves en assabentar-te. Per a ser escolta, fa anys, de segons quins agrupaments, calia anar recomanat. Un paradigma de tot plegat és la famosa escola Thau i algunes altres, encara amb un gran prestigi que potser avui no respon estrictament a la realitat. Que unes escoles amb un alumnat molt escollit, en tots els sentits, ofereixin resultats d'excel·lència no té massa mèrit, en té molt més una pública i de suburbi amb un noranta per cent d'immigrants que aconsegueix uns resultats dignes. Encara que aquests resultats, inclosos en les fredes estadístiques, puguin semblar fracassos.
Som en uns temps molt diferents i de tot el bagatge dels personatges com Triadú ens hem de quedar amb les coses bones, com ara la forta exigència de qualitat en tot i l'esperit catalanista a tota prova i defugir relliscades òbvies i prejudicis que vistos en perspectiva encara saben més greu.
La visió parcial d'aquell temps i l'admiració per tantes remarcables iniciatives protagonitzades per Triadú i personatges com ell ha fet oblidar en ocasions la història del maltractat obrerisme català i la realitat d'una societat que va arribar a estar molt esqueixada. Encara ens costa valorar de forma objectiva els nostres personatges i tendim a la lloa desmesurada o a la condemna definitiva.
25 comentaris:
Una molt bona crítica feta de manera ràpida però coherent de Joan Triadú. Una altra manera d'analitzar-lo allunyada de l'hagiografia que ara toca!
Gràcies, Galderich. Em temo que aviat oblidarem tota aquesta època, com vam oblidar l'anterior. Llàstima, perquè resulta apassionant tot plegat.
Realment no són només unes persones, sinó tota una època que està desapareixent molt ràpidament. Qüestió generacional, deu ser.
Recentment recordo en Triadú al programa S(avis). I parlà de Thau, esclar.
Doncs sí, Puigmalet, és la vida, el que passa és que representen tota una època molt complexa i especial i no és el mateix llegir-los o llegir sobre ells que escoltar-los més o menys 'en directe'.
Del pròleg de "Del llum de gas al llum elèctric", de Carles Soldevila: "Triadú -cortès, conciliador, vigilant- apreciava el valor de document que podia tenir la rememoració d'una història falsejada i ocultada, agraïa la sinceritat que traspuava el llibre i es mostrava satisfet en comprovar que, per bé que Soldevila no era un d'ells, tampoc no era un desertor ni un caragirat..."
El que has escrit m'ha fet buscar aquest fragment que entenc que hauria de ser molt més llarg, però els comentaris...
De Joan Triadú recordo especialment l'atapeït llibre La poesia catalana de postguerra perquè el vaig prendre com a guia durant una per endinsar-me en la poesia catalana. Potser era massa jove i potser em va influenciar massa, però encara mantinc un bon record d'aquestes pàgines.
Salutacions cordials.
Pere, no li perdonaré mai que critiqués on 'oblidés' (més aviat això que els castellans diuen 'ningunear' i que ara no tinc temps de buscar com traduir-ho de forma aproximada) Sagarra, un dels meus ídols, de forma injusta, per motius extraliteraris, he, he.
Ara bé, era tot un personatge, admirable per molts conceptes, i en podríem estar parlant molta estona. Haurem de fer tertúlies sobre temes blogaires, sense pressa ni pausa.
Algun dia haurem de parlar del senyor Molas, també, he, he.
És un molt bon llibre, llibreter, dèries, manies i preferències en té tothom, de vegades es té tendència en barrejar les coses, costa molt aillar la literatura del context o de la ideologia de l'escriptor, encara més amb els contemporanis nostres.
Què presagies per al senyor Molas?
Era una broma Pere, recordo quan era 'la veu de l'oracle'. No voldria que pensessis que li presagio res en concret. També feia antologies parcials potser per això he fet l'associació.
Júlia,
Gràcies per una anàlisi tan transparent d'una figura tan cabdal com distant.
Coneixes molt bé el nostre temps i sintetizes perfectament les personaes, els personatges i els costums del país.
Amb afecte.
Un apunt trepidant! Moltes gràcies. Desconeixia tot el que has explicat.
Glòria, sempre he estat una mica 'al marge', la meva visió és 'des de fora' i això també compta, mercès pel comentari.
Tens raó en això de 'distant', era una figura aparentment freda i no massa simpàtica, potser per això és menys coneguda del que caldria.
Gràcies, Marta.
Triadu i altres com ell, els he vist sempre molt llunyans. Potser havien d'actuar de la manera que ho varen fer, no ho sé! però la percepció és que sobrava elitisme i mancava proximitat.
Estic d'acord, Francesc, és el que volia reflectir una mica en el post, més enllà de les lloes habituals en aquests moments.
De tota manera, Júlia, hi havia altres patums contemporitzant amb el "mundo obrero", de per riure.
Recordo un cineasta, que ja no deu recordar ningú, que reconeixia que ell mateix se sentia una mica estrany i culpable quan los compañeros proletarios assistien a les projeccions dels seus films tan elitistes. També en conec un altre que tenia dos cotxes. Per anar a certs actes, prenia sempre el sis-cents.
En fi, em sembla que ja ho has dit. Una època apassionant en la qual, com en totes les èpoques, s'hi coïen les contradiccions.
In memoriam, però.
Les contradiccions sembla que s'acusen més en els grans personatges, potser per això ho són. Teresa de Jesús ja ho advertia a les seves monges, que no es fiessin dels seus avenços i que perseveressin en la humilitat, això tan difícil!
Lola,efectivament, els meus tractes -pocs- amb alguns sectors de la cultureta -o la culturassa- van ser decebedors per aquests motius. En pocs anys tot va canviar molt, afortunadament, tot i que avui algunes manifestacions a favor d'etèries i tòpiques o utòpiques diversitats em recorden algunes d'aquelles anècdotes.
Teresa, amb els anys t'adones de les contradiccions i incoherències -humanes al capdavall- de persones que admiraves de forma incondicional. Jo crec que aquestes febleses les fan humanes i assequibles.
Julia: yo no soy tan indulgente con quienes sosayaron permanentemente una realidad que construía una sociedad sobre el tiempo, que abarcaba a todos, para crear un mundo cerrado y exclusivo que sirviera a sus intereses.
Luis, quizá tengas razón, sin embargo también debemos a estos personajes bienes culturales importantes. Peor, para mi gusto, fue la manera de hacer de eso que se llamó 'la gauche divine'
Creo que la cultura era muy elitista hace años, en mi juventud, las barreras entre universitarios y el resto, muy marcadas. Sólo hay que ver como en los primeros discos de la Nova Cançó se remarca mucho el tema universitario. Por eso Serrat 'no cayó tan bien'.
En pocos años todo cambio por la fuerza de la realidad como, sin duda, pasará con las migraciones actuales. Sin embargo siempre hay esencialistas. Un tema complicado.
El psuc -con todas las matizaciones que se quiera hacer- intentó conciliar las cosas durante una época però ya sabemos como acabó todo.
Un tema para hablar largo y tendido, sin duda volveremos sobre él en más de una ocasión.
Recordo que Terenci Moix, amb el seu humor, explicava que durant un temps havia dit que tenia la carrera de filosofia i lletres per quedar bé en aquells ambients, cosa que no era veritat.
Publica un comentari a l'entrada