Nostàlgia de la nostàlgia: Signoret immortal

Fa uns dies em vaig ensopegar, per casualitat, amb el dvd de Les granges brulées, una pel·lícula francesa de 1973, amb Simone Signoret i Delon el els papers principals i me'l vaig comprar amb devoció. Tinc per Signoret una admiració que creix amb els anys, mentre que els senyors de l'època van perdent pistonada a través d'aquest crític implacable que és el pas del temps. Delon fa aquí un dels seus papers de policia guapo i distant, una mica enigmàtic, aparentment fred i un bon tros ensopit. Signoret fa de senyora forta, matriarca en defensa de la família, misteriosa i inquietant. La pel·lícula sembla policiaca però jo diria que és més aviat costumista, mostra una França rural que ja paga la pena de revisitar ni que sigui per aquests interiors evocadors de l'època i aquests ambients de poble, en aquest cas d'una zona on el fred hi és gairebé sempre present. Com en moltes pel·lículas més o menys policiaques, el final és una mica accelerat, poc explicat i oportunista, però això és el de menys. Per cert, com que a Signoret l'havien condemnat durant molt de temps a fer de perversa, et sobta que no sigui ella la dolenta, en aquest cas, i tota l'estona estàs esperant alguna estranya sorpresa que no arriba.

Com se sap, Signoret va estar molts anys casada amb Montand formant una mena de parella de culte. Anaven molt a manifestacions d'esquerra, en defensa del comunisme i de causes que aleshores veiem absolutament justes. Avui el comunisme tampoc no és el que era o el que pensàvem que era i no va ser mai, però aquesta és una altra història. Aquest fet els va convertir en una parella de culte progre, cosa perillosa ja que aleshores hi ha una tendència a confondre la tasca professional amb les nostres dèries i simpaties ideològiques, fortament discriminadora. Però Signoret passa qualsevol prova i continua tan immensa com sempre, en les seves imatges del passat, de jove i de gran.

Fa poc temps vaig veure per televisió Aimez vous Brahms? on sortia Ives Montand i una esplèndida Ingrid Bergman madura, admirada per un Toni Perkins amb cara de carallot. D'adolescent m'agradava molt Perkins i en tenia moltes postals, si un noi recordava llunyanament l'actor ja em queia bé. Canviem molt i molt de gustos, la veritat, amb els anys. Ni Perkins ni Montand arriben a la sola de la sabata d'Ingrid Bergman, que pateix per la seva maduresa i per l'abandonament del seu amant. No entenc, hores d'ara, com Montand feia al cinema, tan sovint, de seductor de jovenetes.

Un tema recurrent en el cinema de fa alguns anys era el de la senyora gran -gran podia dir amb poc més de quaranta o cinquanta anys- que pateix en veure que el seu amic, marit o amant va darrera de les jovenetes i, això és el més sorprenent, amb èxit assegurat. Aquest tema havia conformat una mena de mitologia en la qual la situació a la inversa era pràcticament ridícula. A Les granges brulées, per exemple, malgrat que Delon mostri la seva admiració pel personatge de Signoret resulta impensable imaginar que hi pugui tenir res més. Signoret, a més, va envellir al natural, es va engreixar, bevia i fumava i li van criticar la suposada deixadesa física que no era res més que admetre la realitat de la vida sense embuts maquilladors. 

Simone Signoret acostumava a fer de prostituta, de dona de vida dubtosa o de dolenta inquietant, d'assassina, coses així. Fes el que fes i quan ho fes es menjava totes les escenes i omplia la pantalla amb la seva mirada misteriosa i profunda que no havia perdut pistonada amb els anys. Va ser una dona molt intel·ligent, jo crec que molt més que Montand i que tants altres actors admirats i lloats en aquells anys. Va sorprende tothom amb la publicació d'uns quants llibres molt ben escrits. Adieu Volodia i La nostalgie n'est plus ce qu'elle était van ser els de més èxit. Aquest segon és un llibre de memòries amb un títol ben trobat i molt copiat i citat com a frase feta, encara que una anàlisi profunda ens portaria a un atzucac: què vol dir, que la nostàlgia no és com era? com era, abans? què és, la nostàlgia? és el mateix per a tothom? 

Sento, això sí, quelcom semblant a la nostàlgia quan miro aquesta senyora esplèndida en les seves pel·lículas de jove i de gran. No va viure molts anys, considerant les mitjanes del present, el primer d'octubre en farà vint-i-cinc de la seva mort, als seixanta-quatre anys. Montand, faldiller convicte i confés, en va viure uns quants més, no pas molts, però encara va tenir temps d'engendrar una criatureta i tot amb una noieta, o sigui, que potser sí que  posseïa quelcom. La filla de Signoret i el seu nét han escrit llibres sobre la família, en concret Catherine Allegret, també una molt bona actriu que surt a la peli que menciono fent precisament de filla de la seva mare, afirma que Montand va abusar d'ella de petita però que no està massa traumatitzada. Ser fill o filla de famosos tan brillants i excessius no deu ser fàcil, però vaja, pitjor és passar gana i fred i a tot arreu hi ha de tot. I aquestes confessions quan el culpable és mort i no pot dir res són una mica empipadores perquè hi manca la rèplica adient.

Un dels darrers èxits de Signoret va ser Madame Rosa, la història que ha fet recentment, amb gran èxit, al teatre, Concha Velasco, un text per a lluïment de senyores madures de caràcter, no hi ha massa textos d'aquest estil, encara la discriminació és molt evident amb les dones actrius, si són grans. 

Més enllà del valor cinematogràfic, remarcable sense excessos, Les granges brulées toca un tema molt de l'època, l'any 1973, l'agonia d'un món rural ja en extinció però encara visible que els més grans podem recordar molt bé. Encara podíem trobar, a principis i mitjans dels setanta, a casa nostra, granges i masies tradicionals en actiu, llet de vaca munyida a l'instant i sense control homologat, ramats de bens i vaques amb esquellots per les muntanyes, sense que representessin, com ara, una relíquia, però, de fet, tenies la sensació que tot plegat era el cant del cigne d'una ruralia decadent. El turisme i el parc temàtic han anat reconvertint el tema, a la pel·lícula ja es parla de nous projectes, estació d'esquí, modernitats, hotels confortables. Res no és millor ni pitjor i en aquelles societats existien molts problemes i moltes mancances, encara que el romanticisme de la nostàlgia, sigui o no sigui el que era, ens ho pinti molt bonic i bucòlic.

Signoret també va fer pel·lícules fora de França, com Un lugar en la cumbre, amb Laurence Harvey, un actor que va morir força jove i que va fer alguns papers dels que en dèiem forts, en aquella reprimida època. Signoret, que aleshores no tenia ni quaranta anys, ja feia allà de senyora madura amb amant trepa que la vol abandonar, recordo que Harvey està tota l'estona amb la cigarreta fumejant a la mà, potser per això no és una cinta que passin massa per la tele. De la prematura -relativament- mort de Signoret el que em sap més greu és pensar en els molts llibres que hauria pogut escriure i en la fascinació que hauria tingut als vuitanta anys a la pantalla, amb el mapa del temps escrit al rostre i la brillantor dels seus ulls incombustibles fitant l'espectador amb ironia i saviesa.