Amb motiu de l'homenatge blogaire a Estellés ha sorgit de nou el tema sobre l'oportunitat -o no- d'aquestes celebracions, la seva possible necessitat o fins i tot la vulgarització a la qual sotmeten els personatges. Avui, fer quatre ratlles ens demana poc esforç. La wikipèdia ens ofereix, de forma ràpida, un apunt biogràfic amb hipertext, podem trobar imatges adients al tema i també fragments dels escriptors o escriptores -més escriptors que no pas escriptores- recordats.
En el seu darrer article de La Vanguardia Gregorio Morán parlava d'un tema semblant, de les notes necrològiques que es dediquen en els diaris als difunts importants. En concret parlava de Panikkar i de Juan Marichal. De Panikkar n'hem llegit diferents coses per casa nostra aquests dies, de Marichal, poques. No les explicaré aquí, clicant on cal podeu accedir a un resum complet. En tot cas, ambdós van ser homes intel·ligents, de procedència ideològica divergent, Panikkar capellà i de l'Opus, Marichal, fill d'exiliats. El darrer fragment de l'escrit de Moran m'ha semblat molt interessant:
O seguimos la estela biográfica que vivieron aquellos hombres, intelectuales respetables, llámense Raimon Pániker o Juan Marichal, o corremos el riesgo de que todo sea un cuento oriental narrado por avispados occidentales. Una historia que se limita a justificar lo último que sabemos del muerto, o lo que al muerto más ilusión le haría que nosotros supiéramos. No me canso de repetirlo. Nuestro presente resulta previsible, pero el pasado no hace más que cambiar. Es irreconocible.
Les biografies llargues i profundes tenen aquesta mena de problemes, mostren evolucions, canvis de jaqueta, contradiccions i incoherències vitals, encara més quan des de la meva generació cap enrere la nostra història ha estat dramàtica i complexa. Això no agrada a la gent més jove que creu, generalment, que no canviarà massa, ideològicament parlant. M'adono que sovint els homenatges blogaires no entren en valoracions excessives sobre la biografia dels personatges, ens limitem a constatar el seu pes cultural i a oferir una mostra breu de la seva producció perquè sembla que hem de ser breus i no pas feixucs. Però potser hauríem d'augmentar l'exigència i oferir de tant en tant quelcom de més gruix biogràfic i literari, altrament ens quedarem amb ben poca cosa.
22 comentaris:
No sabria dir-te què és exactament el que més m'ha agradat de la teva reflexió, Júlia, però m'ha agradat. I sí, sense dubte, al llarg d'una vida els "canvis de jaqueta" són constants; i bò que així sigui.
Entenc que et pugui semblar somer tot homenatge, però això diu més aviat de la pobresa de les nostres aptituds que no pas de la idoneïtat de l'event. En el cas de poetes com Màrius Torres i Vicent Andrés Estellés, ho trobo, no pas merescut, que també, sinó necessari, terriblement necessari, per tal de poder fer arribar la seva obra, o part d'ella a noves generacions.
La qüestió biogràfica ja és una altra cosa. En un apunt de blog és molt difícil fer una anàlisi, a fons, de cap personatge històric. Si més no de la manera que estem fent ara els apunts. Manta vegada m'he queixat que la gent no segueuix els hipervincles dels apunts i es perd, algunes vegades, el 80% del missatge. Si hipervincules al teu apunt un parell de tesis doctorals, articles d'experts i altres "bestieses", en un apunt de 4 línies i la gent és queda amb les 4 línies, m'és molt difícil criticar l'autor del blog. En tot cas seré jo la que m'hauré llevat amb mandra i no faré servir totes les eines que he tingut al meu abast.
Altra cosa són els medis de comunicació convencionals. Personalment ja els he desnonat, perquè per trobar un periodista que llegeixi o que tingui interès per la realitat cultural, social i política que l'envolti i que no es nodreixi dels tòpics que van circulant en la seva professió, vaja que per a treballar tingui l'únic referent d'altres periodistes i així fins a l'infinit, és molt difícil, gairebé impossible. A vegades penso que algun dia es publicaran només notícies de periodistes que diuen, fan, pugen, baixen, tomben i giren. Si més no seria més honest. Ara mateix, amb això d'en Paniker ja s'ha vist, que gairebé era més notícia en Bassas que no pas ell.
Vaja, que dóna per molt tot plegat. O per res, segons com t'ho miris :(
Ferran, és que la societat canvia i de vegades per sobreviure ens hem d'acomodar, el que passa és que hi ha casos i casos.
Clídice tens raó, sovint m'adono que la gent no llegeix ni tan sols el post sencer, per la raó que en els comentaris de vegades t'expliquen coses que ja has escrit a l'apunt, jo també hi caic en alguna ocasió.
No són bon temps per a la profunditat i la lentitud reflexiva, ni en blogs ni en premsa convencional, hi ha molt de tot però massa de res, jo crec que fins i tot molts problemes de l'educació a tots nivells venen d'això, de la dèria de tastaolletes que ens amara.
Com dius, dóna per molt, ja hi anirem tornant.
Clídice, per exemple, en les entrevistes convencionals de la tele o en la ràdio és més important l'entrevistador que no pas l'entrevistat, com en aquest cas del Panikkar i el Bassas.
Me'n vaig a un altre tema -o no- però l'altre dia entrevistaven Ernest Maragall a l'entorn de tot això de millorar l'educació i tota l'estona van estar parlant de com es pagaran aquestes noves 'vacances d'hivern', per exemple.
El farciment supera el gall.
Probablement part del problema vingui del fet que, ara mateix i per la immediatesa que comporta, els únics creadors d'opinió, els únics que ens llegeixen la realitat i determinen quina forma té, són els medis de comunicació.
Aquest és un problema real de la societat, me n'adono moltes vegades parlant amb amistats. Un exemple: manifestació del 10 de juliol a Barcelona. La gent, encara no s'ha acabat la manifestació ja es pregunta: "i demà què?". Jo li responc a una amiga: "demà 11". S'enfada amb mi perquè ella s'ha manifestat per la independència, en som molts, els medis diuen que som molts, i, segons la seva lògica, demà ja hi ha d'haver un pare de la pàtria que declari la independència.
Tant li fa el com, ni si és possible o no, no li parlis de treballar perquè sigui possible, no traumàtica, que realment ens faci un país que funcioni, que no ens podem permetre el luxe d'una fugida de capitals, que ... bé, tot el que et puguis imaginar que comporta un Estat real. La resposta és: "tu ets una cínica, el que compta és el que vol el poble, el sentiment".
I aleshores calles, perquè fa tanta mandra discutir a vegades! :)
és que aixó és un desori de gregarisme papanates, al que s'hauria de posar fi, estic amb la Montse, si t'agrada un poeta o escriptor determinat li fas el teu homenatge particular, i ja está.
Succeeix que jo m'en vaig adonar després de posar-hi el poema d'Estellés i en sortir sol l'altre (desinterés) ho vaig intentar explicar al bloc, però llevat de tu em sembla ningú ho més ho va entendre, possiblement -com dius- perqué no es varen llegir el text sencer, limitant-se a donar-hi una ullada i quedar-se amb la "copla", que AIXÓ PASSA MOLT A LA XARXA.
BON DIUMENGE
Segurament que teniu raó, però a mi em sembla que una colla de bocaires llegint tot el dia poemes d'Estellés o de Màrius Torres, descobrint-los, rellegint-los, escoltant-los no és tant poca cosa.
Jo he gaudit d'aquests dos homentages. Clar que això no vol dir que jo pugui conformar-me amb poca cosa... i també penso que és important que es faci.
Clídice, avui, com molt bé comentes, s'ha estès la lògica d'un anunci, crec que d'una entitat de crèdit que fa 'ho vull, ho tinc'. Recordo que després de la manifestació contra la guerra a l'Irak, fa set anys, un company de feina més jove es va quedar parat que després de tanta gent al carrer 'no passés res'. Semblant, doncs, al que ha passat amb la manifestació. Els revolucionaris del XIX i el XX més utòpics també creien que 'es feia la revolució i ja estava' i aquesta lògica va portar a molts errors en l'època republicana.
La millora de la societat vol un esforç, tot vol un esforç, fins i tot el més mínim escrit als blogs, i aquest ha estat també un dels problemes de l'educació en aquestes darreres dècades.
De tota manera, aquestes coses s'aprenen amb els anys i les patacades, malauradament.
Francesc, res afegir, tens tota la raó.
Carme, segurament que té un valor i que a més, s'ha de comptar amb molta gent a qui potser 'sonaven poc' i ara els tindrà més presents, però realment hauríem de posar-hi una mica de fre.
Potser també els estem demanant massa als blogs i oblidem que, en general, és una pota més d'una celebració més àmplia i transversal.
Demanem que la gent sigui fidel a l'estil del seu blog. molta gent penja un vídeo musical o un poema com a únic contingut del blog qualsevol dia i entrem, li comentem i ens sembla fantàstic.
I ho fan en un homenatge blogaire i llavors diem que són frívols i que només saben afusellar la Wikipedia.
Ho trobo injust.
A més no deixen de ser propostes, llençades al vent i que qui les vulgui que les agafi. I qui pensi que hem oblidat algú, que s'arremangui i faci bandera dels seus abanderats (o abanderades).
Això que sembla tan senzill i tan frívol mou centenars de blogs a fer un escrit unitari, en un dia determinat, simplement perquè els dóna la gana.
I això permet conèixer altres blogs, altra gent que estan fent coses semblants a les que fem nosaltres a la xarxa, i crear urant un dia una imatge polièdrica centrada en un personatge determinat.
Qui hi vulgui veure gregarisme, que es posi ulleres. Jo valoro l'esforç que fa la gent per participar-hi, intento donar-li vitalitat amb tants comentaris com puc i això ens dóna un cert sentiment de comunitat i ens permet estrènyer llaços amb altres sensibilitats i blogaires d'altres indrets. Potser només això. O sobretot, per aquests motius.
Víctor, tot això que dius és veritat, evidentment, però, com amb totes les coses, potser l'excessiva proliferació d'aquestes iniciatives també pot portar al cansament. Vaja, que es fa difícil mantenir un cert equilibri.
Ja sé que no és el mateix,però fa algun temps es va posar de moda allò dels 'memes' que primer feien gràcia i després van morir per excés. Com també allò altre d'atorgar-nos premis inventats els uns als altres que va acabar per semblar la cadena de la Verge del Carme.
La llàstima és que no hi hagi espais culturals als mitjans en horaris d'audiència normal que ens acostin a la nostra cultura de forma normalitzada i aprofundida.
En aquests darrers temps he pogut veure la tele d'Aragó, tenen un canal dedicat en exclusiva a temes culturals aragonesos de tot tipus.
Ja veus que jo dic això però després tinc tendència a penjar alguna cosa, vaja, que es fa difícil prendre una postura coherent.
Crec que la cosa ha vingut, sobre tot, pel fet que el d'Estellés ha anat massa seguit del de Màrius Torres.
I tant seguits: només sis dies de diferència!
Però això ho he intentat argumentar amb el fet que es tracta d'una Diada excepcional (l'Estellés) que volen repetir cada 4 de setembre i que l'homenatge blogaire era un acte més dels molt més que es feien. Lectures poètiques, sopars i dinars poètics...
I una bona oportunitat per estrènyer llaços amb els companys del País Valencià. Això em va abocar a implicar-m'hi. I que m'ho van demanar personalment.
Li deia a la Roser Caño, que després dels homenatges d'Amades i Espriu (també molt seguits i per això li vam demanar a ella que portés el pes del d'Espriu i ho va fer molt bé), no tenia temps per fer el de Leveroni.
Em va saber greu, perquè sempre diem que ens falten "homenatjades" i en vam desperdiciar una que teníem ben a l'abast. però de vegades el cap va per una banda i el cos per una altra.
Jo també penso que algun dia ens en cansarem i direm "prou homenatges"! Però ara mateix segueixen estan en fase ascendent i penso que els podem treure moltes coses bones encara.
ES TEMPS...ES TEMPS¡...ES TEMPS DE DIR....AMB LA VEU ALTA I CLARA....EL NOM...DEL NOSTRE ORGULL...EL NODTRE DOLOR...LA NOSTRE RABIA...
JO AMB QUEDO AMB LA SEVA OBRA,SENSA NALITZAR RES MES.PITJOR PER ELLS....
JUGANT....
Víctor, em sembla molt bé, no voldria que es confongués 'reflexió' amb 'crítica', de Leveroni en vaig parlar una vegada sense ser 'cap dia' i també l'he inclòs al blog de poetes-dones, perquè, efectivament, estan -estem- una mica marginades, encara.
Sobre les relacions amb València i les Illes, el tema donaria per a molts posts, cada dia sabem menys els uns dels altres i no és fàcil trobar llibres en català d'aquelles contrades per aquí, llevat dels quatre autors canònics. D'això em queixo també al post, d'aquests països catalans que tan poc hem cuidat darrerament.
Doncs sí, Jugant, amb això ens quedem.
Al Tèrbol atzur? Ja hi farem una mirada per inspirar-nos.
Mira, sense anar més lluny, el 29 de setembre he de fer una xerrada (mitja horeta) sobre paremiologia per una associació de dones de Vallromanes i els estic cercant les personatges cabdals de la paremiologia, que n'hi ha. Ramona Violant, Irene Rocas, Consol Mallofré... Adaptaré el discurs al perfil del públic assistent i farem un repàs de la dona al refranyer, i quan parli d'Amades destacaré la feina que va fer la seva cunyada, la Consol Mallofrè, que va permetre que la seva obra seguís el curs de publicació fins i tot després de mort i va ser la curadora del seu llegat fins que el va passar (en part) a la Generalitat.
Ja veus, l'òptica també depèn del públic!
Certament, Víctor. De vegades crec que no s'hi pensa, no hi ha mala intenció, en això de les dones, però passa. I venim d'un temps on eren un zero a l'esquerra fessin el que fessin.
Júlia,
Jo discrepo una mica del que dius. En alguns apunts es diuen coses molt interessants i reflexions inèdites que valen molt la pena. Altres recullen poemes o petites biografies que ajuden a recordar a persones gairebé oblidades moltes vegades però per a això estan els homenatges. Una mica ajuden a crear la consciència que els mass media no creen perquè estan per altres temes.
"Tot fa gruix" que deien a casa meva!
Probablement tens raó, Galderich, tampoc no els he vist 'tots'. Em temo que la meva parcialitat ve del fet que la majoria de blogs són de gent més jove que no pas jo, sembla una bestiesa però la visió d'aquests autors varia molt segons la generació.
Publica un comentari a l'entrada