Hi ha una poètica narració a El vertigen del trapezista que porta per títol El barbes on s’explica la retirada de l’estàtua d’un personatge local, del qual ja tothom en desconeix la història, a causa de la remodelació d’una plaça de poble. La glòria local, fins i tot la glòria universal, són efímeres i fràgils, però sempre és més fàcil que et recordi algú, potser, en un indret petit que no pas en un de gran i més, suposadament, cosmopolita
He estat uns dies visitant Tarazona, ciutat molt bonica, i he dormit i esmorzat en un hotel on tenen un munt de documentació emmarcada sobre Raquel Meller, de qui ja he parlat en moltes ocasions. És com un petit museu, un homenatge a l’artista, que va néixer en aquesta ciutat. Meller va créixer com artista a Barcelona, va triomfar a París i a tot el món, i va morir a Barcelona, també, però els millors records i homenatges els hi ofereix, avui, la seva ciutat natal.
Les grans ciutats tenen tants famosos en nòmina que no donen l’abast, els uns substitueixen els altres i l’oblit és molt freqüent. En una ciutat petita és més fàcil que et recordin, és clar que sovint es recorden més els toreros, les actrius frívoles, els futbolistes o les cantants lleugeres que no pas els historiadors o les professores, així és el món. Fa anys eren homenatjats els militars, els religiosos, els sants. Una companya de feina nascuda en un poble de Granada porta sempre un clauer amb l’imatge d’un beat local, un frare barbut, que compta amb una gran devoció per aquelles rodalies.
Quan passo per Corbera d’Ebre, de camí cap a Batea, veig sempre el monument que la ciutat va dedicar al gran Jaume Ferran i Clúa, científic de prestigi, descobridor de vacunes molt útils, però, em sembla, poc conegut de la majoria de la gent. Corbera és avui més famosa per la guerra civil que no pas per ser el poble nadiu del doctor Ferran. El Poble-sec ha oblidat Simó Gómez, Brull i tants altres pintors que hi van residir. Fins i tot ha menystingut la importància del Paral·lel proper, encara que es va aconseguir dedicar una d’aquestes plaques a Alady, al teatre Apolo, un dels pocs artistes del gènere que és recordat amb aquest sistema plaquero. Avui toca recordar els refugis antiaeris, els anarquistes, coses així, que semblen més heroiques, vistes des de la distància, és clar.
Hi ha qui té sort i rep homenatges en vida. Al meu barri, Joan Manuel Serrat ja va molts anys que té una placa a l’escala on va néixer i viure. Aixó de les plaques ha portat un cert debat, Manuel Ausensi va aconseguir la placa poc abans de morir, ja estava malalt i no va ser a temps ni de veure-la. La placa recordant Francesc Boix, que durant anys va ser un desconegut per a molta gent, va ser inqüestionable, doncs se li va dedicar la Biblioteca a partir del redescobriment motivat per un documental de la televisió que explicava la seva història, tràgica i breu.
A la Plaça del Molino hi ha una placa a l’indret on va néixer Mompou, el músic; ja fa molts anys que hi és, no sé si avui la hi posarien. No s’ha recordat massa el músic després, pel barri, perquè, segons m’han dit, ‘era de dretes’, pecat avui molt gros i intolerable, pel que sembla. Fa un parell d’anys Pere Sagristà, que ha tret la pols a molta música catalana popular, ens va fer conèixer la figura de Rossend Llurba, músic important, la seva filla encara viu al mateix pis familiar, al carrer Rosal, i se li va posar també una placa, cosa que m’imagino que ha fet molta il·lusió a la família.
Jo ja va temps que estic intentant que es col·loqui alguna cosa semblant a l’escala on va néixer i viure González Ledesma, m’agradaria que l’escriptor pugués gaudir d’aquest homenatge i suposo que li faria il·lusió, a més, a l’escala hi viu també encara família seva, però sembla que un excés de plaques no sembla massa adient, ara pera ara, i una cosa que de vegades és tan senzilla, en ocasions es complica força. Les plaques també poden recordar dates, fets… En una ocasió em van dir que ara s’havien de buscar noms de dones, per allò de la paritat, cosa difícil perquè fa pocs anys que les senyores tenim dret a la fama i posteritat, llevat de minories, algunes de les quals lligades a ordes religioses, que van ser un altre filó per a plaques i noms de carrers. De moment sembla que a la Placeta del Molino, on va néixer Mompou, li diran de la 'Bella Dorita', ves, quines coses.
Tot plegat és ben igual, la fama passa, i, al menys, el bo seria poder gaudir en vida de la glòria innocent de veure el teu nom immortalitzat a la casa on vas néixer o viure, tots tenim dret a un minut de glòria i a una esquela al diari. De vegades algú ha passat per algun lloc per casualitat i ha fet història, com és el cas de Chopin-Valldemosa o de Bécquer-Veruela. De vegades el pas efímer s’explota turísticament de forma molt intel·ligent, com en el cas Horta de Sant Joan-Picasso. De vegades, és clar, l’exaltació d’una figura que dóna rendiment turístic es fa en detriment de moltes persones menys brillants que van fer moltes més coses pels pobles, barris i ciutats. La vida, ai, és injusta.
Durant la festa major del Poble-sec, l’actor Manel Barceló va fer un brillant pregó i va ironitzar sobre el tema, dient la seva adreça de naixement ‘per si un dia hi posen la placa’. Les plaques, com els noms dels carrers, de vegades esdevenen incòmodes, car canvien els vents polítics i ser de dretes o d’esquerres pot esdevenir un greuge antiplaquero important. Els meus pares i avis ja bescantaven el mal costum de canviar el nom dels carrers, jo també crec que s’haurien de posar noms de coses o indrets, perquè altrament, o el famós acaba tenint nom de carrer, o qualsevol revolta inesperada pot acabar amb el topònim civil de forma dràstica. La fúria iconoclasta arriba avui fins i tot a elements tan anodins com aquelles plaquetes del ministeri de la vivenda de fa anys, pel fet que porten les ditxoses sagetetes. Que s’haguessin tret durant els primers anys de la transició, durant una manifestació arrauxada de les de l’època, encara. Que ara ens entretinguem amb aquesta mena de coses em sembla, ja, si més no, estrany, una manifestació més de quedar bé amb poc gasto, la veritat.
Els noms de carrers són curiosos, no entenc que s’hagués de dedicar cap lloc barceloní, per exemple, a John Lennon, entre d’altres. Molts noms que s'han posat en aquests darrers anys no resistirien una crítica biogràfica seriosa. Per cert, a Barcelona hi ha una norma estranya en això dels noms de carrers, has d’estar mort per gaudir de tal homenatge. No passa així amb d’altres elements, però. Un cas d’intimitat entre personatge i paisatge és el de Paco Candel, que va viure fins a la mort al seu barri, animant-ne la vida cultural i que en vida va rebre l’honor de tenir un premi literari amb el seu nom i una biblioteca dedicada. En aquest cas la fidelitat, una fidelitat activa i productiva, es va recompensar justament.
Als pobles i poblets hi ha molts carrers i places amb noms de personatges que ningú, fora d’allà, coneix massa. Són fills del poble que van fer alguna cosa, pagar una escola, una millora. Normalment, molts són o eren gent benestant, religiosos, molts de dretes també, què hi farem, eren els que podien pagar, cosa que suposo que produeix en més d’una ocasió problemes més o menys morals a la progressia. Què s’ha de fer amb el filantrop franquista, o amb el falangista càndid, castigat per la lucidesa i la posteritat? Quan vaig saber que l'escola Milagros Consarnau de l'Hospitalet portava el nom d'una mestra em va semblar remarcable, més endavant vaig sentir a dir que ella havia donat els terrenys per a fer-hi l'escola, cosa que aleshores canviaria molt i molt el sentit de l'homenatge, és clar. Pel que fa a tot plegat, no hi ha cap derrota, va dir algú, que una pàgina d’un llibre d’història no pugui arranjar ni cap nom de carrer o plaça que no es pugui canviar quan convingui. La història dels noms dels carrers és la història de les nostres dèries, misèries, modes culturals i mites diversos. He penjat la dama del paraigua perquè quan jo era petita era aquesta bonica estàtua el símbol barceloní per excel·lència i ara entre pirulins de coloraines, parafernàlia gaudiniana i escailains de pa sucat amb oli se l'ha oblidat força, i tant que m'agrada, amb el seu paraigua -diuen que és una ombrel·la multiús, per cert- i la seva figureta lleugera i elegant.
.
