Confessions escèptiques

No volia parlar del Papa, del Sant Pare, com deien abans, de forma generalitzada, pel meu barri i la seva rodalia. Però no sé si avui es pot parlar d'alguna altra cosa. He de dir que les parafernàlies multitudinàries, siguin religioses o laiques, nostrades o foranes, per un costat m'empipen molt i per l'altra em desvetllen una curiositat gairebé antropològica. Crec que actualment sóc pràcticament atea, o, al menys agnòstica i escèptica en grau d'excel·lència.

La història, la religiosa i la laica, és plena de disbarats. Fins i tot la història personal. Si gratem de forma desacomplexada en l'àmbit familiar ens ensopegarem gairebé tots i totes, per un costat o un altre amb aspectes que, contemplats des de l'òptica del present, no resultarien gaire exemplars. Per no parlar del nacionalisme i dels nostres herois patriòtics i d'un passat més tèrbol que no pas edificant. Arribaríem a un punt en el qual constataríem la necessitat d'abandonar tot tipus d'arrels, religioses, biològiques i territorials, i intentar, en debades, la construcció d'un nou ordre, d'un nou llenguatge universal i d'una nova societat. El que passa és que les construccions d'aquesta mena d'experiències ja s'han fet i han acabat com el rosari de l'aurora, com va passar amb Fourier, per exemple. Els estats ateus, quan han existit, han acabat per reproduir la paraferàlia religiosa i fins i tot el culte a les relíquies, només cal recordar la mòmia de Lenin. Han creat dogmes, papes i bisbes litúrgies, sants, estampetes i repressions físiques i ideològiques a dojo, també. La naturalesa humana és com és i no com hauria de ser. Un dels motius de ser poc creient en poders divins és la constatació de la poca grapa que ha tingut el possible Ésser Suprem en el disseny de la nostra espècie.

Ara bé, si assumim les nostres limitacions i acceptem la necessitat de comptar, a més d'amb unes limitades ales, amb unes certes arrels, no podem defugir l'acceptació d'una herència que comporta una bona part de cristianisme cultural passat per l'àmbit del catolicisme meridional. Som contradictoris i incoherents. Galdós ja recull en algunes novel·les la seva sorpresa davant el pas d'un extrem a l'altre, per part del poble hispànic: d'una religiositat fanàtica a un anticlericalisme contundent. Durant la guerra es va pensar que destruint els símbols es destruïa l'efecte, i així vam perdre construccions gòtiques, romàniques, barroques, imatges antigues, art i sentiments. I persones, és clar, cosa que va contribuir a esberlar molt més la societat en un moment tan crític.


La història de la humanitat és plena de barbàrie, amb perdó dels bàrbars, si no és que acceptem que tots som més o menys bàrbars o que ho podem ser en algun moment. El que passa és que hi ha barbàries que ens resulten més simpàtiques i les volem justificar com sigui i d'altres que ens fan repelús pel seu fons ideològic. A mi, la veritat, em fan ja molta més por les barbàries amb rerefons de bones intencions. De les bones intencions, deien, n'estava empedrat l'infern. Potser ja no hi ha infern o l'infern és, sartrianament parlant, a la terra, però les bones intencions i les grans ideologies han comportat tot sovint la salvatjada. Fa uns dies vaig llegir una entrevista a una senyora que havia patit l'etapa Pol Pot, que amb tanta joia esquerranosa vam rebre  a casa nostra i que va ser subvencionada per potències europees. No se'n parla massa, ja que fa vergonya. Pel que toca a aspectes inquietants de la natura humana, com ara la pederàstia, el mateix. Poetes de culte com Gil de Biedma també tenien pecats d'aquesta mena i, mira... Els abusos d'aquest tipus, el mateix que molts maltractaments, s'han donat, per desgràcia, molt més sovint a dins de l'àmbit familiar que no pas a fora i no per això condemnarem la institució familiar a desaparèixer. O potser sí, qui sap.

Per edat vaig viure, com podeu suposar, uns anys molt foscos pel que fa al nacional-catolicisme. De tota manera, no en tinc un excessiu mal record, quan medito en perspectiva sobre el passat. La societat era una mica violenta i ombrívola a tot arreu, a les escoles i també a les families. He d'admetre que a les parròquies de l'època, que acollien moltes coses, vaig poder parlar amb llibertat del món real i hi vaig passar uns bons anys joves, plens d'excursions, debats diversos, recitals de cançó catalana, cinefòrums i misses que ja s'anaven modernitzant amb cançonetes folk. L'església catòlica, gran i diversa, ha tingut de tot i tindrà de tot. Va semblar que evolucionava vers la modernitat i després, en molts aspectes, la cosa es va tornar a estancar. També ha passat en l'àmbit polític, això. Però volguem o no, la nostra realitat resta lligada al campanar del barri o del poble, a Montserrat, a Núria, a tradicions que no volem perdre, als sentiments, i aquests sentiments estan lligats al catolicisme cultural que ha anat conformant, de grat o per força, el nostre tarannà.

Posats en un context purista hauríem de refusar del tot la mitologia gaudiniana, Verdaguer, Maragall... Tots eren gent de missa, gent de missa convençuts. Hauríem de condemnar tot el conjunt montserratí a l'ostracisme i en canvi n'hem fet un símbol molt particular. L'Abat Escarré, tan lloat per motius polítics, havia estat un dictadoràs a casa seva. Estic segura que devia passar el mateix amb l'Abat Oliba i tot. No es poden destriar de forma absoluta unes coses de les altres. Aquests dies s'ha fet poca crítica intel·ligent de l'església catòlica i s'ha escampat molta barroeria grollera que no venia a tomb, a l'estil de l'emblemàtica Tralla d'abans de la guerra. L'humor nostrat, que, segons ens deien, era irònic i suaument xaró ha esdevingut, em sembla, molt poc subtil i força pocasolta. És clar que també hem d'acceptar l'herència cultural xarona i pocasolta, evidentment. Però condemnar el sector pel fet que cau en els paranys condemnables de molts altres sectors socials i fer l'orni quan el tema pot esquitxar determinades progressies em sembla, si més no, inquietant.

Jo no aniré a veure el Sant Pare ni l'he esperat, tampoc. Però em produeix curiositat i fins i tot respecte distant el gran nombre de gent que s'aplega al seu favor, molta més dels qui han protestat sobre el tema, pel que observo. A mi em tanquen el barri cada vegada que hi ha bicicletades i ningú no diu moixoni i pobre de tu que protestis d'aquestes activitats lúdiques i, suposadament, cíviques. Les masses en moviment m'inquieten i, la veritat, no crec en la sinceritat de les  manifestacions nombroses, la gent surt per tot i l'eufòria s'encomana, el mateix que el refús al que sigui, però l'endemà tothom torna a la feina de forma individual i les expectatives excessives es transformen realitats molt més prosaiques. Es pot treure la gent al carrer per política, per futbol, per tota mena de coses, amb una bona campanya mediàtica. De vegades també es conforma espontàniament una d'aquestes manifestacions massives, però la realitat és que el rendiment posterior resulta tot sovint empobrit per la realitat i la majoria de vegades tot plegat no ha servit per a res més que per a conformar-nos una bona consciència o per quedar bé amb poc gasto.


Em considero catòlica cultural i catalanista cultural, fins i tot em reconec trets culturals hispànics, espanyols, vaja. Més enllà de les etiquetes culturals, tot i que ningú no sap ben bé què vol dir la paraula cultura la resta em fa una mica d'angúnia, però el món és com és. M'agradaria que el laïcisme esdevingués una realitat en la qual s'aprofundís de forma seriosa, més enllà de la gresca habitual. Però ni tan sols a les escoles es va aconseguir que la religió restés fora de l'horari lectiu i he comprovat com molts antipapals s'han estimat més portar els nens i nenes a una escola religiosa de prestigi que no pas a la multicultural del barri. Que al país rebem líders de països amb nivells de democràcia a la sola de la sabata, pel fet que ens porten peles, sense que hi hagi cap reacció en contra o que s'admetin sentències porugues davant de fets condemnables lligats a sectors d'altres religions, molt més perilloses actualment, em sembla estrany i inquietant, la veritat. Per no parlar de la badoqueria amb la qual es reben líders religiosos esoteris o foranis. Fent broma del tema, i com expliquen que algú va respondre a una persona que la volia convertir a una nova religió, si no crec ni en la meva, que és la veritable, com he de creure en les altres...

Que una gran majoria de persones tenen necessitats espirituals és una gran veritat. Quan s'ha intentat esberlar a la força el tema, la cosa ha ressorgit al capdavall amb més força, no hi ha res millor que prohibir i fer màrtirs per consolidar ideologies. Les cues que es formen davant dels altars de Santa Rita o Santa Llúcia en els dies corresponents són ben evidents. No hi ha una frontera clara, ni cal que hi sigui, entre superstició i religió seriosa, ni entre secta i religió oficial, àdhuc les opcions polítiques acaben per aplegar característiques ben sectàries.  Cadascú s'agafa al que pot per entomar la fragilitat vital i la nostra necessitat de llibertat individual topa amb la necessitat de pertànyer al que sigui i formar part d'alguna cosa, o sigui, amb la necessitat gairebé biològica de gregarisme militant. 

Ni que sigui des d'un punt de vista exclusivament històric i lligat a les meves arrels tradicionals crec que les crítiques al sector vaticà haurien de tenir una mica més de volada, més enllà dels acudits xarons i recurrents. La Trinca va fer una cançó molt divertida sobre el Papa anterior, amb un sant pare tan deportista que fa el turista per tot arreu... També en va fer una molt maca sobre el catalanisme, allò de les dues pàtries, molt aplaudida. Després, com sol passar, es van dedicar a fer peles, ni que fos en castellà. Són un exemple exemplar de la natura humano-catalana que ens hauria de fer meditar a bastament sobre la qüestió. Una parabola, vaja, utilizant un terme, com tants altres, lligat a la nostra ancestral tradició catòlica i catalana. En resum, que tant por em fan els dogmes catòlics com els dogmes laics que pontifiquen sobre el bé i el mal i les veritats absolutes.

També es criticava la continuació de la Sagrada Família, fins que el tema va començar a donar peles després de l'Operació Gaudí, operació esperonada des de les escoles més progres amb treballs a dojo sobre arquitectura singular. Qui sigui lliure de pecat... Amén.