M'adono pels comentaris dels amics i coneguts de la poca il·lusió amb la qual la majoria de gent anirà a votar. Uns mantindran la fidelitat als seus de sempre per allò del boig conegut, d'altres votaran alguna cosa alternativa per tal que hi hagi un canvi, sigui com sigui. Contemplant els cartells amb les fotografies dels candidats em pregunto com, amb els bons fotògrafs que hi ha pel país, els han fet aquests retrats tan passats de moda, on no semblen ni ells mateixos, sinó estranyes imatges sense vida ni cap mena de gràcia. Em recorden aquelles col·leccions de cromos de la meva infantesa, en les quals eren molt buscats els primers, aquells que en dèiem les cares i que no mostraven cap escena sinó tan sols un primer pla dels protagonistes i dels secundaris de luxe.
Potser els candidats i candidates són com els actors de les pel·lícules, aquells que tots veiem, admirem -o no- i que sovint ens arrosseguen al cinema, amb interès o per avorriment. De vegades aconsegueixen un èxit gràcies al seu carisma, d'altres fan fracassar la pel·lícula cosa que els condemna a l'ostracisme o a l'espera en l'ombra d'una nova oportunitat. Al darrere d'ells hi ha els directors, menys coneguts però més valorats, que mouen els fils de l'actuació, forneixen la ideologia de la història i donen als actors un nivell de maniobra relatiu. I al darrere dels directors hi ha els productors, que són els qui tenen els diners i els veritables amos de la història, tot i que siguin aquells que menys coneixem i que sovint no es mouen tan sols per raons artístiques, més aviat es mouen per raons estratègiques de mercat i econòmiques. Ells paguen el gasto i cerquen els guions adients.
Mentrestant nosaltres, el públic fidel o infidel, ens comformem amb consumir crispetes i coca-coles i pagar l'entrada, més barata en dies de l'espectador i a partir de la tercera edat.
Les grans dives del cinema, si eren llestes, sempre es lligaven més aviat el productor que no pas el director o l'actor ben plantat. Era molt més productiu.
9 comentaris:
Aixó de les fotos dels candidats s'hauria d'investigar, són un desastre totes, com si els hi hagués fet el seu pitjor enemic.
Quan a les dives, ja no n'hi ha, ara el que impera és la vulgaritat al cinema i a la política.
Ahir ho pensava: quines fotos més horripilants, gairebé de comissaria moderna. Vaig deduir que devia ser perquè no volien distreure el personal del que realment és important: els programes electorals. Ha, ha, ha, ja, ja, ja!
Francesc, potser les fan fotògrafs 'submarins' del partit contrari, uns infiltrats, vaja.
Doncs sí, les dives d'abans ja fa temps que es van acabar.
...però no pas els 'productors' que per arreplegar fons fan fundacions i el que calgui.
Segur que és per això, Pere. Quants diners llençats. Perquè segur que els fotògrafs i els assessors cobren 'una pasta', com es diu vulgarment.
M'ha agradat molt, Júlia, la teva fina percepció del fet que les actrius "llestes" es lligaven els productors, és a dir, els que tenen el calés. Vet aquí la qüestió.
Per això les dones "romàntiques" potser som felicites, però amb la butxaca discreta...
Veient les fotografies he arribat a la conclusió que tenim un greu problema, i no és que no tinguem bons polítics, que també, el nostre problema és que NO TENIM BONS PROFESSIONALS DE LA PUBLICITAT! O això, o és que han anat a la impremta de la cantonada i han regatejat, perquè és per morir-se. :(
I la Swanson ... la millor, he vist aquesta pel·lícula un munt de vegades :)
Teresa, el productor era el productor i els assegurava 'bons papers', a més de calerons. En el nostre cas enscaldria, a més de ser milionari, ser l'amo d'un gran grup editorial multinacional, he, he.
Clídice, és allò de que la dona del Cèsar no havia només de ser honrada sinó que ho havia de semblar. Han d'inspirar confiança i amb aquests caretos... A més, al metro els pinten ulleres, bigotis, i el que calgui, he, he.
Publica un comentari a l'entrada