1.11.10

Teatre llegit i actors emblemàtics: Fortunio Bonanova





No és el primer any que ens fan publicitat enganyosa dient-nos que el Romea recupera el Tenorio. De fet, malgrat que els actors són de primera fila, el que es fa és una lectura dramatitzada.

Quan jo estudiava fer Teatro leído era una activitat lúdica molt estimada per les senyores i senyoretes de la Secció Femenina. Potser per això el tema va arribar a ser molt criticat, allò, deien, era no-teatre. La veritat és que si es feia bé no estava malament, malgrat el context. Amb el pack dels estudis de magisteri hi havia un curset de tiempo libre a càrrec de la Secció Femenina i el vaig fer a la Universitat Laboral de Saragossa, en un tòrrid estiu, durant tot el juliol. Eren unes bones instal·lacions, mal acabades, com solia passar amb moltes coses de l'època. Vam tenir constantment problemes d'aigua i la gran pisicina de la universitat sempre va estar buida o amb un dit d'aigua plena de brutícia. Però, vaja, de jove amb poca cosa en tens prou per riure a cor què vols. Allà vaig participar en molt teatro leído. A més de la lectura corresponent es decorava l'escenari amb murals sobre l'obra triada. De vegades no eren ben bé obres de teatre, sinó narracions amb una part dialogada. Crec que llegir en veu alta és una activitat que, per desgràcia, l'educació moderna ha bandejat i només cal veure com es llegeix i recita, en general, avui dia, amb poques i lloables excepcions.

De teatre llegit, més o menys ben fet, a les escoles també se n'ha fet molt, per raons pràctiques. Teatre llegit era el que escoltàvem, interpretat de forma magnífica, amb sorolls i molts efectes especials invisibles, per ràdio, fa anys. Gràcies als teatres llegits de tota mena vaig descobrir autors i textos que altrament no hauria arribat a conèixer. Havia de ser, és clar, teatre de text. Evidentment el teatre és molt més que un text i s'ha de fer en condicions i amb tot el que cal per fer-lo, si s'en vol gaudir en profunditat. Per això, hores d'ara, encara que m'agradaria que continuessin emetent, com en d'altres països, teatre per la ràdio, no tinc cap interès en assistir a una lectura dramatitzada, encara menys del Tenorio, obra en la qual compta tant una bona i tètrica escenografia amb interiors barrocs, ombres xinesques, tombes inquietants i efectes especials acurats.

La popularitat del Tenorio va fer que també es fes molt en televisió i cinema. Ja es van fer moltes versions mudes, com la de Ricarod de Baños, que crec que la Filmoteca va passar fa poc temps i que jo vaig poder veure en primícia en una emblemàtica trobada de la UOC, quan estudiava Humanitats, ja fa, ai, més de deu anys. El Tenorio aquell era Fortunio Bonanova, un actor immens, polifacètic, que va fer les amèriques i que va tenir una vida de pel·lícula. Era nascut a Palma, mallorquí com el meu admirat Simó Andreu, qui, per cert, no recordo que fes cap Tenorio, i això que hauria donat el tipus adient. A casa nostra tendim en apropiar-nos mallorquins i valencians famosos i en alguns escrits he vist que es qualificava Bonanova d'actor català. Jo crec que ell es devia considerar més internacional i fins i tot més espanyol, ens agradi o no, que no pas català o mallorquí.

Avui costa d'entendre que triés com a nom artístic això de Fortunio Bonanova, de fet  es deia Josep Lluís Moll, cognom ben característic del lloc de naixença.  Sembla que el nom anava lligat a la seva intenció de cercar fortuna i el cognom a un barri de Palma molt estimat per l'actor. Fortunio Bonavova cantava bé, era baríton, i va voler dedicar-se a l'òpera. També sabia ballar, va dirigir teatre i cinema i va intervenir en pel·lícules tan extraordinàries com Ciutadà Kane o Por quién doblan las campanas. Orson Welles havia escrit sobre ell i l'havia lloat força. També va escriure novel·les i teatre, va ser productor i va col·laborar força en televisió. Va morir a la seva llar californiana, el 1969. Fortunio Bonanova va ser un tot-terreny, actor polièdric i personatge molt apreciat en el mitja cinematogràfic. De professió inicial, com a curiositat, era telegrafista. De jove era guapíssim i de gran tot un senyor de caràcter. Potser, pel que fa al cinema, no va tenir el seu gran paper car si tots els móns professionals són atzarosos, aquest n'és una bona mostra.

Com que ja porto sis anys de blog crec recordar que havia parlat de Bonanova en alguna altra ocasió. Tant és, cal recordar aquests personatges, immensos, dignes d'una gran novel·la o d'un serial televisiu acurat.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

JO DE MOLT PETITA, ANAVA DE LA MA DE LA MEVA TIETA MARIA,A VEURE AL SRO.TENORIO A UN TEATRE D' AFICINATS.....TINC EL RECORD DE LA GENT XIUXIEJANT TOT EL TEXT,TOT PERO TOT,ERA MOLT DIVERTIT.
JUGANT,,,,,,

Francesc Puigcarbó ha dit...

ara si que m'has deixa't (mai millor dit) de pasta de moniato. Sempre havia pensat que Fortunio Bonanova era sudamericà. I, ves per ón, era de seis illes.
Jo havia vist el Tenorio per la tele protagonitzat per Mario Cabré, però del Bonanova no, se m'havia quedat el nom, com altres de l'época com el de Porfirio Rubirosa de qui parlaves ahir, o el marqués de Portago, un altre clàssic en aquest cas de la velocitat.

Bon dia de tots sants, dia de capes i mocadors grans

Júlia ha dit...

Jugant, era així, tothom se'l sabia, al menys en part, és com quan canten cançons i tothom les coreja, jo crec que en el fons és una obra còmica.

Júlia ha dit...

Ja veus, Francesc, donde menos se piensa salta la liebre,he, he. La meva mare en parlava sovint i aquest nom sempre em feia gràcia, sortia moltes vegades en papers secundaris i de lluïment.

Igualment, a tapar-se que ve el fred.