Sed mihi, cum de senectute vellem aliquid scribere, tu occurrebas dignus eo munere, quo uterque nostrum communiter uteretur. Mihi quidem ita iucunda huius libri confecto fuit, ut non modo omnis absterserit senectutis molestias, sed effecerit mollem etiam et iucundam senectutem. Numquam igitur satis digne laudari philosophia poterit, cui qui pareat, omne tempus aetatis sine molestia possit degere...
Ciceró
A la fotografia, iaies mexicanes, viejitas reivindicatives.
La veritat és que fa una mica de respecte i basarda envellir, per molt que fem volar coloms sobre el valor de totes les edats de la vida i llegim Ciceró, qui, per cert, va escriure el seu famós text a la meva edat i no va aconseguir morir de vell. Darrerament s'ha destapat un d'aquells fets que de tant en tant colpeixen, per poc temps, la societat. La mort d'uns quants avis, encara no sabem quants, a causa d'un treballador del qual el menys que es pot dir és que no estava bé del cap, que tenia i té problemes psíquics, vaja, expressat de forma fina. És un senyor d'aparença normal, com sol passar amb els assassins guillats, gairebé sempre, català autèntic per més inri i tot va passar a l'idíl·lic i nostrat Olot de fonts i volcans apagats. El que ha colpit més ha estat, crec, el sistema de supressió vital d'alguns dels afectats, fent-los beure lleixiu.
Fa por fer-se vell perquè, tots ho sabem, els certificats de defunció de la gent vella s'estenen de forma molt burocràtica i ràpida en la majoria de casos. No és aquest el primer cas en el qual el tema d'unes morts o maltractaments passen per alt fins que es destapa la caixa dels trons i ja n'han desfilat uns quants cap al més enllà. Fa anys van sortir a la llum situacions de geriàtrics horribles, d'aparença normal. Cada dos per tres ens assabentàvem d'algun cas. Recordo que en aquella època el president Pujol, que era qui manava, més o menys, aleshores, es va justificar dient que els primers responsables en saber com estaven els avis era la família. Sí, però ja sabem que la família no sempre és perfecta, per molts motius. Poden ésser gent molt enfeinada, guillada, irresponsable, fins i tot persones que no han estat ben tractades pels seus pares o parents, hi poden haver molts motius i hi ha d'haver sistemes no tan voluntaristes que protegeixin els afectats. A més, les persones de sectors socials afavorits no acostumen a patir problemes econòmics i m'imagino que ni el senyor Pujol ni molts altres personatges de tots colors -no vull que penseu que faig propaganda política, ara, he parlat de Pujol pel fet que recordo aquell tema-, sobretot senyors, no han tingut problemes per fer entrar els parents a bones residències, fer-ne un seguiment i tot això, i tampoc, és clar, no han hagut de canviar els bolquers dels pares de matinada o coses així. Normalment els qui pontifiquen sobre la pau mundial no són a la primera línia de la guerra.
Fa també no massa anys van detenir una senyora amable que es feia amiga de velletes i les estossinava. Quan ho feia de forma poc remarcable, ofegant-les amb el coixí, per exemple, la cosa passava més o menys desapercebuda. Fa encara molts més anys es va donar un cas, crec que a Santander, d'un assassí educat que també les violava, molts casos van passar, al principi, per morts naturals. Entrava a les cases fent-se passar per cobrador de nosequè, anava ben vestit, era bufó i jove. Qui pot pensar que algú vol abusar sexualment d'una jaia rebregada? Avui hi ha molt susceptibilitat en el tema dels maltractaments i abusos a dones o a infants, sovint sense cap mena d'elegància ni dissimul es troben metges, psicòlegs i d'altres experts que fan sentir molt malament algú que els porta una criatura que ha sofert, realment, un accident domèstic inesperat. Encara recordem el desgraciat cas d'aquell pobre pare adoptiu, considerat culpable d'entrada i bescantant de mala manera per la premsa fins que es va demostrar, després d'haver-li amargat la vida i malmès la salut, que era totalment innocent. Una companya de feina tenia una germana casada amb un noi del Marroc, un xicot treballador, pacífic i bonhomiós, la noia va tenir un accident a casa i no us vull ni explicar el tercer grau al qual van sotmetre la parella per esbrinar si hi havia quelcom dubtós en tot plegat. I encima, moro, feia ell, en broma, després.
En canvi, les qüestions que afecten els vells que potser no es poden moure ni explicar ni entenen què els passa, són més fàcils d'escolar-se de forma natural. Qui pot pensar que algú de més de vuitanta anys, que no està bé de salut, ha mort assassinat a mans d'un guillat, si no hi ha evidències fefaents de violència? Ara sembla que el govern espanyol endegarà una mica el tema de la dignitat de la mort, cosa difícil, ho admeto. Quan encara estàs bé parles del tema a nivell eteri i quan precisaries d'un acte caritatiu que t'ajudes a fer moixoni potser no pots fer res i t'has de refiar de la família, que tampoc no es veu capaç, com és natural, de decidir sobre temes tan greus. Mentre l'avortament s'ha normalitzat fins a límits, al meu entendre, una mica frívols, el tema de l'eutanàsia encara desvetlla moltes reticències. No entenc que et mantinguin amb vida en segons quines condicions, entubant-te i fen-te menjar farinetes pel nas, per exemple, i he experimentat darrerament aquest tema amb molts parents de l'edat dels pares que han arribat al final de formes diverses, no sempre plàcides ni tranquil·les.
En temps de crisi econòmica és molt poc probable que els nostres fills i filles, fins i tot els més bons, afectuosos i responsables, ens puguin dedicar una atenció adient en la vellúria, més encara si aquesta va acompanyada de pèrdua de seny o de decadència tràgica. L'atenció geriàtrica és, certament, molt cara. Els geriàtrics privats, de tota manera, fan l'agost. I per entrar en un de públic has de ser molt pobre. No corren bons temps per a francesilles assistencials però el que fa més por és que et certifiquin la defunció de forma totalment legal i protocolària i que després, ai, s'adonin del fet que la cosa no va ser gens natural. Això si se n'adonen. A més, com que no se sol parlar de suïcidis per no generar allò de l'efecte simpàtic passen per alt els adéus motivats per una decisió pròpia, que en la tercera i quarta edat són importants.
Crec que a partir dels seixanta anys els casals d'avis ja ens haurien d'oferir cursos i cursets sobre el dret a decidir i les formes més adients i poc doloroses de dir adèu a la vida, en lloc de tallers sobre puntes, boixets i informàtica alternativa. Així mateix ens haurien d'oferir accés lliure a medicaments i drogues diverses a partir dels setanta. I no ho dic en broma. Potser caldria organitzar-nos de forma clandestina per tenir accés a aquest tipus d'informacions, qui sap, amb eslògans tipus nosaltres morim, nosaltres decidim. En tot cas, m'he adonat que fins i tot en un tema així funcionen, com en molts altres a casa nostra, els coneguts, quan cal, però no tots tenim gent ben situada en hospitals i sectors mèdics, és clar.
A la fotografia, iaies mexicanes, viejitas reivindicatives.
22 comentaris:
Carai, Júlia, avui has tocat un tema dels que són “tabú”, però que els que ens anem acostant a l’edat del final de la vida hi pensem molt, sense poder verbalitzar els pensaments. Sobretot si hem tingut, que casi tots el tenim, algun cas de mort desprès d’una malaltia irreversible i degradant, o em tingut de seguir un parent internat en una residència que per molt bona voluntat que hi posi el personal que hi treballa, te un ambient depriment.
Estic d’acord amb tu que els casals tindrien de desmitificar la por a la mort. El primer jo diria que seria fer desaparèixer la paraula mort i parlar de final de la vida.
Tinc el record dec dues pel•lícules on és tracte el tema, “Soylent green” i l’altre no recordo el títol, però es basa en una època futura on en un geriàtric fan un sorteig per un viatge en vaixell del que mai hi torna ningú. En fi un tema que espero se’n parli amb serenor aviat.
Toni
Totalment d'acord amb tu, Toni, conec la peli, és un tema que s'ha tocat sovint en literatura i cinema.
No estic d'acord, però, en cercar nous mots, la mort és la mort i la vellesa és molt més que la tercera edat, tenim tendència a cercar nous termes, en el fons, sinònims, per no dir les coses pel seu nom.
Crec que s'han de dir les coses pel seu nom. La mort i la vellesa formen part de la vida i el millor que podem fer, em sembla, és assumir-les i preparar-nos per a la decadència, tot i que ja admeto que no és fàcil. Però només així serem dignes de la mort que clou la nostra vida en aquest pla. En un altre pla de l'existència no sabem què passa, aquí ja entrem en la metafísica.
Acabarme com al món feliç d'Huxley, en un geriàtric d'òn no s'en surt viu, drogats i eliminats en arribar el moment. De fet gairebé va així la fi de molts.
Potser hauriem de ser prou valent d'acabar amb l'assumpte quan encara tenim una certa dignitat, abans de degenerar en l'absoluta decadència, però poc donen el pas, la resta aguanten fins l'ùltim alè, fins l'ùltim instant, aferrant-se a la vida no vida que duen cap al final.
Has apuntat a un problema que sembla no preocupar a la societat –potser no es vol pensar en envellir i morir i tothom s’enfila al mite de l’eterna joventut- i la teva referència al comentari d’en Pujol, fent abstracció de que és fruit d’una concepció política d’entendre la família com a centre nuclear de la societat, cosa que avui està en crisis, és prou il•lustratiu de com es veuen aquests temes des de les instàncies oficials.
Hi ha estudis que unes de les professions i possibilitats de negoci emergents són totes les que fan referència a la geriatria, ja sigui muntant residències com els aspectes de la sanitat, l’oci...però no es veu gaire entusiasme per part dels aturats i emprenedors en crisi.
Del cas d’Olot, des del primer dia em va sorprendre el que s’haguessin lliurat els certificats de defunció amb la lleugeresa que es deurien fer. Potser també caldria imputar els metges, almenys per negligència culpable.
Et felicito per com tractes aquest tema. En la nostra societat, a totes les edats, la mort és tabú. Totes les iniciatives, les legislacions, les demandes que es fan a l'administració, etc., van encaminades a creure, o fer-nos creure, que viurem per sempre. Hem donat l'esquena a la mort amb l'esperança que, al no veure-la, desaparegués. Però està allí i cal afrontar la qüestió dels ritus, perduts ja els que fins ara ens "funcionaven". I entre aquests hi ha la forma de morir.
Suposo que has vist el cas del gran Monicelli, tirant-se per la finestra de l'hospital on el tractaven d'un càncer; tenia 9o anys i escaig. Fa feredat.
De tota manera, no crec que haguem de promocionar la mort. Racionalment, entenc (no saps com!, quants i quants parents, a residències, hospitals, etc!), entenc, deia, el que dius. Però, diria que és una qüestió perillosíssima. Un cop oberta la veda... On parar? I Per què? I qui mata? Potser sóc molt freudiana, i crec que, així com hi ha una força vital, hi ha, encara més poderosa, una força mortal. Enlloc és escrit que ens haguem de continuar empenyant a sobreviure com a espècie. Em sembla que preferiré deixar el món en un moment apassionadament viu. Anar-me'n amb tota la recança.
M'ha agradat molt això de l'assessoria pel ben morir. Una sobredosi d'heroïna, presa conscientment, sembla que és un mutis espectacular.
Tens tota la raó, Teresa. La realitat fa por, vaja.
Francesc, ja m'agradaria un geriàtric com el de la novel·la, de fet molts aspectes del llibre de Huxley s'han complert, ja diuen que Huxley ha guanyat a Orwell en les seves previsions de futur.
Alberich, certament, la geriatria genera un gran nombre de llocs de treballs i la cosa continuarà així, molts dels quals els ocupen immigrants, car sembla que no hi ha massa vocació assistencial mal pagada, pels nostres verals. Una altra estampa del nostre temps és la iaia acompanyada per la noia hispanoamericana, passejant pel carrer. Potser ens ho haurem de fer mirar.
Sobre això d'Olot, no pateixis que als metges no els passarà res.
Encara que també s'ha de dir que es va descobrir gràcies a un metge que va observar quelcom estrany en la boca d'una difunta...
Clídice, és que un altre tema és l'excessiva medicalització i que t'hagis de morir en un centre hospitalari de grat per força. Ara que es torna al part natural i tot això a veure si millora el tema, per això vull trigar a morir-me, segur que millora, tot plegat.
Sí, Lola, no ho he mencionat perquè ho vaig llegir després. Tens raó en els teus dubtes, el tema també provoca inquietud, ja veiem que ha passat amb l'avortament, de la necessitat de regulació s'ha passat, pel meu gust, a una mena de frivolització sense debat moral, més enllà dels sectors ultres del catolicisme que van a l'altre extrem.
De vegades potser val més que les coses quedin com estan, quan es comencen a posar normes... malament.
Allau, crec que era una peli d'un cert èxit que jo no vaig acabar d'entendre, Les invasions bàrbares, on un fill executiu i amb peles facilitava la mort amb drogues del seu pare hippi, llàstima que no tots tenim fills amb tantes possibilitats econòmiques. Per a aquestes coses haurien de servir les drogues i els antidepressius, per als moments irreversibles.
A partir d'una més que trista experiència viscuda fa poques setmanes per la mort d'un familiar estimat , vaig escriure, només per desfogar-me, aquesta reflexió,que ara veig agombolada pel teu escrit d'avui:
QUAN MARXAR ÉS TAN DOLORÓS.
L'única cosa de la que podem estar ben segurs és de que un dia ens morirem.
La natura és tan generosa i benigna com destructiva i cruel. És la seva característica essencial i els homes, com part integrant de la mateixa som como ella. Pot ser per això que, a vegades, ens costa des impregnar-nos de normes i conductes dictades en base a principis morals o religiosos del tot irracionals.
Els qui no ens acabem de creure això de les resurreccions, transmutacions, reencarnacions i altres fantasies, pensem que després de la mort anem, senzillament, al mateix lloc on estàvem abans de néixer, i creiem en el valor fantàstic de la vida i en que val la pena gaudir-la mentre duri, afinant els sentits i els sentiments tot potenciant l’estimació entre la gent per fruir plegats dels bons moments i poder superar millor els dolents i que aquest és el sentit de l'existència.
Per això em pregunto perquè no tenen tots els homes i dones QUE HO VULGUIN, el dret a una mort digna.
Perquè quan una persona pateix una malaltia incurable, de les que tenen un procés conegut d’una virulència terrible, no és possible facilitar-li el final, SI ELLA AIXÍ HO DESITJA d’una manera dolça i sense dolor, evitant dies, setmanes o mesos d’un sofriment indescriptible.
Es veritat que hi ha medicaments pal·liatius, però aquests calmants potentíssims (drogues dures) que mitiguen els dolors físics, no eviten el sofriment psicològic de la persona que contempla amb angoixa i por com s’acosta la mort i veu, impotent, la seva desintegració.
El malalt i les persones que l’estimen , acaben per desitjar que arribi aviat el moment del descans definitiu. Que s'acabi la tortura.
Voldria que l’evolució dels moviments socials que existeixen sobre aquesta qüestió, avancin fins aconseguir que els homes i les dones QUE HO DEMANIN puguin morir sense patir, tal i com un dia es va passar del bíblic “pariràs amb dolor” a la “epidural” i ara tothom ho trobem tan be i tan natural...
____________________________________________
Ramon, fas unes reflexions molt ben fetes sobre aquest tema, el qual veiem d'aquesta manera, sobretot, quan tenim una d'aquestes experiències amb alguna persona propera i estimada.
Només caldria anar a fer un volt per hospitals i centres assistencials per copsar la magnitud tràgica d'aquests finals medicalitzats en excés i que no sé a què responen, a més hi ha un interès excessiu per part d'un bon sector de metges en ingressar a qui sigui i fer-li el que sigui.
Cal un ampli debat social sobre tot plegat, la veritat.
Fa poc temps un senyor de més de noranta anys que jo coneixia va morir en el passadís d'un hospital, esperant llit. Tenia la dèria de morir a casa, la seva dona, també molt gran, va insistir en no ingressar-lo però el metge d'urgències, un desconegut, havia de 'seguir el protocol' i no van gosar plantar-li cara amb prou contundència.
No pots dependre de l'atzar i de que et toqui un metge comprensiu, que també n'hi ha.
Molt important,totes les reflexions,que podem fer,per entendre la mort...crec que es un tema que es tindria de portar l ´ho mes natural posible,no enten perque tenim de tenir por a que arrivi aquest moment,jo tan sol tinc 44,hi ningu en pot dir si arribare a gran,en pot venir en qualsevol moment...nomes ser que tenim de viure la vida tal cual arriba...treballo,en un geriatric fa 4 anys,i he vist moltes histories familiars...el deixar al avi o avia,i ni tan sol,venir a veurel...com el que mes,que estan tot el dia amb ells...tant sols ser que la meva feina,m´ha fet veure aquest tema amb altres ulls...la mort es un cicle natural que tenim que passar,no sabem mai quan es tocara a les portes...tant sols ser que cada dia,que vaig a la feina...tinc de donar lo millor que tinc al meu cor...a un avi o avia,que abans no coneixia de res..he intentar que el final del seu cicle natural,sigui lo mes agradable per ells...tambe tinc a dir que no tots el geriatrics son com el d´Olot...gracies a Deu...dir tambe que en aquest temps he decidit que si en faig gran,no m´agradaria,patir amb una malatia terminal...pero aixo no esta a les meves mans,aixi que tenim de conviure amb la mort,tal cual va arriban....sense mes a dir...Salut.
Dolors, fas una gran feina, i també he de dir que als geriàtrics i centres he trobat gent com tu, afectuosa i vocacional, com també algun 'cardo borriquero' que tampoc m'estranya, car és una feina que crema força. Tots no estem sempre igual, tampoc, el nostre propi estat d'ànim compta, em passava amb la feina a l'escola i m'imagino que li passa a tothom, quan es treballa amb persones es nota més.
Tens raó, hem de conviure amb ella i no sabem com ni quan vindrà, ni de quina manera.
Tothom hauria de preparar, ben pensada, la seva bona mort, dolça, com escrivia J.S. Bach.
Si no s'és a temps de veure-la venir, llavors s'entra en l'espiral de la indignitat.
Doncs sí, Olga, així hauria de ser, malauradament no depèn de nosaltres tot plegat.
Publica un comentari a l'entrada