El llibre de memòries de Claire Bloom m'ha fet interessar, ves, per l'obra Philip Roth, aquest marit que li feia assetjament psicològic a dojo. Diria que fa anys vaig llegir un llibre de Roth, no em va agradar i vaig renunciar a continuar llegint-lo, però ni tan sols no n'estic segura ja que la memòria es molt traïdora. Compta amb una obra gairebé tan extensa com el nostre Pedrolo, i no és que vulgui fer comparacions odioses, que no toca. Així mateix, pel que m'han explicat, es tracta d'una obra diversa en la temàtica, amb alts i baixos, com sol passar amb els autors prolífics i amb una llarga trajectòria.
A la xarxa de biblioteques estan dedicant un cicle a la ciència-ficció, amb motiu de l'Eurocon, i dilluns va venir a la del meu barri Munné-Jordà, un erudit dels pocs que queden en actiu, precisament a parlar-nos de Pedrolo i del gènere, el tema es va desbordar i es va parlar de literatura en general. I de la recuperació progressiva de l'escriptor, de qui el 2018 se celebrarà el centenari del naixement, hi ha previstos actes diversos. Tinc poca fe en el resultat d'aquestes celebracions però s'estan generant a l'entorn de l'escriptor tesis doctorals endegades per gent jove que pràcticament el descobreix.
Pedrolo i la ciència-ficció a banda, vaig mirar què hi havia a la meva biblioteca de Roth, més enllà de les recomanacions que m'havien fet algunes persones sobre un o un altre llibre i em vaig ensopegar amb Elegía, he llegit després que és un llibre diferent de la majoria dels de l'autor. El nom en anglès és Everyman, una cosa així com ara home del carrer, expressió nostrada que va fer fortuna a causa d'una cançó molt maca i trista de Pi de la Serra.
El llibre, que potser molts i moltes haureu llegit ja que es va publicar el 2006, ens narra la història d'un home que acaba de morir, de fet el llibre comença amb el seu propi enterrament. La història ens l'explica ell mateix que fa un repàs autocrític i nostàlgic sobre el passat. Aquest protagonista, del qual no en sabem el nom, fa allò que diuen que s'esdevé en molts casos, tot i que els afectats no ho puguin explicar, en els moments previs a la mort: recordar tota la nostra vida com si fos una pel·lícula.
La història s'estructura amb una mena de teixit ben travat, a través de diferents moments de la vida del protagonista, incideix en alguns esdeveniments en els quals la mort va ser aprop d'ell, a causa d'algun trasbals de salut o del traspàs de persones estimades, com ara els seus pares. Es tracta d'un publicista jueu benestant, amb recursos i intel·ligent, però que ha comès errors, alguns dels quals relacionats amb el sexe i el desig: aconseguir trencar amb la seva segona dona, una perla, a causa d'un rotllo passional amb una model de bon veure o perdre la relació afectiva amb els dos fills del primer matrimoni. Però les coses són com són, no podien ser d'una altra manera i no es poden arranjar.
L'home entoma la proximitat de la mort amb una curiositat gairebé intel·lectual, va a cementiris, recorda enterraments, s'informa amb un enterramorts de com arranja les tombes. Però això no comporta cap mena de pulsió morbosa, ho fa amb distanciament emocional, vol veure, conèixer i prou. He llegit que el llibre en el seu moment, va desconcertar els crítics, que no hi van trobar la ironia que rumbeja l'autor en moltes altres novel·les. Se'n va criticar la duresa, el to condemnatori que de vegades pot semblar moralista quan no ho és en absolut, em sembla. També es va valorar la tendresa que s'esmuny pel relat personal d'aquest condemnat a mort, lúcid i capaç d'admetre els seus errors i les seves manies sense fonament, com ara una enveja dolorosa per un germà més gran que és un bon home i que sempre ha gaudit d'una salut de ferro.
En d'altres comentaris he llegit que es tracta d'un llibre difícil de pair, dur, el protagonista expressa amb una frase contundent aquesta duresa: la vellesa no és una batalla, la vellesa és una massacre. L'home ens explica amb pèls i senyals la decadència dels seus contemporanis, homes que havien estat dinàmics, actius, emprenedors, saludables, vitals. I no se n'escapa ni tan sols aquesta segona dona que recorda amb melangia i que és víctima d'un atac d'allò que abans en dèiem de feridura. Les malalties i els tractaments hospitalaris se'ns expliquen de forma detallada, precisa, potser excessivament insistent. Malgrat això el llibre no és gaire llarg, cent cinquanta pàgines, i es llegeix d'una tirada.
Hi ha molta gent que ha escrit i escriurà o cantarà sobre la mort. No m'estranya gens l'èxit de les religions que ens asseguren un altre món si es compleixen determinades coses o es fan determinats rituals marcats i estructurats. Si s'analitza la vida des d'un punt de vista no transcendent moltes coses semblen sense sentit, tenir fills, estalviar, patir per l'esdevenidor, votar a les eleccions. Però continuem fent el que podem i sabem, i cercant sentit a allò que ens passa, tot ajuda a viure, que diuen.
Al capdavall la gent no creient viu-vivim amb les mateixes il·lusions i inquietuds, si fa no fa, que aquells que et diuen que tenen una fe cega en déus improbales i en alguna vida posterior. La mort és una tragèdia quotidiana que es contempla de forma molt diferent quan ets jove que no pas quan ets gran i vella, tot i que avui això de vella sembla un penjament. D'aquí ve l'èxit d'aquell poema tan repetit, fins a formar part dels clàssics populars: que la vida iba en serio, uno lo empieza a comprender más tarde...
L'experiència de la decadència vital i de la mort sempre se'ns explica des d'un punt de vista fictici, car ningú no pot tornar del més enllà per dir-nos com li ha anat, és clar. Elegia m'ha agradat molt, malgrat la meva prevenció amb aquest senyor després de llegir-ne les maldats, al capdavall diuen que unes de les persones que deceben més, quan les coneixes, són els escriptors, és clar que això tampoc no és ben bé així, decep molta gent, potser més quan la seva professió té una projecció pública però entre gent anònima ens trobem sovint amb què allò que diuen i afirmen té poc a veure amb el que fan.
Avui parlar o escriure sobre la mort de forma lúcida i realista sembla de mal gust, en aquest sentit s'entén que el llibre de Roth inquietés quan va sortir. Molta gent et diu que no hi vol pensar, en la mort. Però encara que no vulguis hi penses, quan et fas grandeta, ja que és sempre present i propera. Hi ha gent que potser no va a xerrar amb els enterramorts, avui els cementiris no són sempre prou assequibles, però que llegeix sense voler les esqueles dels diaris. Quan et fas gran els enterraments acaben formant part de la teva vida social i els morts ja no et fan tanta angúnia com quan eres petita.
El cantat Alberto Cortez té una cançó molt realista sobre la vellesa, en copio la lletra al final.
A la vellesa se li han cercat explicacions que en fessin minvar això de ser una massacre o la pitjor de les dictadures, hi ha llibres que ja són clàssics amb títols tan eufòrics com ara La joia d'envellir, Fer-se gran també és un art, Elogi a la vellesa. Molts d'aquests llibres, és clar, compten amb autors més o menys creients i responen a una enganyosa premisa molt del gust d'un gran nombre de persones que encara no han entrat en la recta final de l'existència: cada edat té les seves coses boniques. A una bona amiga amb deu anys menys que jo que em repetia això sovint, un dia no me'n vaig poder estar i li vaig responde que la vellesa real no tenia res de bonic, cosa que no volia dir que ens haguéssim d'estar amargant la vida davant d'un fet inevitable i universal.
L'envelliment sempre ha generat negoci, qui té diners els pot invertir en intentar fer minvar els efectes de la decadència. Avui t'implanten les dents perdudes, pagant i patint, això sí, et tenyeixen els cabells i de forma encara força maldestra et poden reduir els rebrecs cutanis. La medicina moderna fa molt de negoci amb el tema, el nombre creixent de gent de la mal anomenada tercera edat genera llocs de treball i molta producció farmacològica, esvera comprobar la hipermedicació de moltes persones de la meva generació i de l'anterior.
Mentrestant, pel que fa a l'eutanàsia activa i al dret a morir quan et sembli, sense dolor ni fer nosa, encara res de res a casa nostra, és una pràctica que, com fa anys l'avortament, tan sols es troba a l'abast dels que poden anar a l'estranger a fer el que els sembli. És un tema polèmic, és clar, com ho és encara el suïcidi, inquieta en excés. Sembla que la vida és un bé absolut que s'ha de voler conservar al preu que sigui, i això de preu també té un sentit literal.
Mentrestant, pel que fa a l'eutanàsia activa i al dret a morir quan et sembli, sense dolor ni fer nosa, encara res de res a casa nostra, és una pràctica que, com fa anys l'avortament, tan sols es troba a l'abast dels que poden anar a l'estranger a fer el que els sembli. És un tema polèmic, és clar, com ho és encara el suïcidi, inquieta en excés. Sembla que la vida és un bé absolut que s'ha de voler conservar al preu que sigui, i això de preu també té un sentit literal.
A casa de vegades fem broma en recordar aquella entranyable cançó del Serrat amb uns vellets que s'estimen molt i que es pregunten l'un a l'altre, com fem nosaltres des de fa un temps: avui no et fa mal res? L'humor i la ironia no curen però ajuden, tot i que avui sembla de mal gust fer broma de les deficiències diverses i l'envelliment, no ens enganyem, n'és una i de ben grossa, i, a més a més, universal.
Aquesta època de l'any és adient a meditar sobre el tema, no és estrany que tinguem pel novembre això de Tots Sants, seguit de l'avui una mica oblidat Dia de Difunts. Una festa que s'ha frivolitzat d'allò més, passada per l'escola, pel marrameu torra castanyes, pel Halloween ximplet i pel bandejament dels contes de por, d'esperits torturats i d'ànimes en pena, tot i que les coses s'adapten i es transformen i el gènere de zombies gaudeix de bona salut ara per ara. Ànimes difuntes, al cel ens veiem juntes.
Ara mateix estic escrivint això mentre cau un xàfec de categoria que acomboia les meves meditacions existencials, per sort no se n'ha anat la llum com en d'altres sectors del meu carrer que veig que estan a les fosques.
Me llegará lentamente
y me hallarà distraído
probablemente dormido
sobre un colchón de laureles.
Se instalarà en el espejo,
inevitable y serena
y empezará su faena
por los primeros bosquejos.
Con unas hebras de plata
me pintará los cabellà
y alguna línea en el cuello
que tapará la corbata.
Aumentará mi codicia,
mis males y mis antojos
y me dará un par de anteojos
para sufrir las noticias.
La vejez...
está a la vuelta de cualquier esquina,
allí, donde uno menos se imagina
se nos presenta por primera vez.
La vejez, es la más dura de las dictaduras,
la grave ceremonia de clausura
de lo que fue la juventud alguna vez.
Con admirable destreza,
como el mejor artesano
le irá quitando a mis manos
toda su antigua firmeza
y asesorando al galeno,
me hará prohibir el cigarro
porque dirán que el catarro
viene ganando terreno.
Me inventará un par de excusas
para amenguar la impotencia,
que vale más la experiencia
que pretensiones ilusas,
me llegará la bufanda,
las zapatillas de paño
y el reuma que año tras año
aumentará su demanda.
La vejez, es la antesala de lo inevitable,
el último camino transitable
ante la duda... ¿qué vendrá después?
La vejez... es todo el equipaje de mi vida,
dispuesto ante la puerta de salida
por la que no se puede ya volver.
A lo mejor, más que viejo
seré un anciano honorable,
tranquilo y lo más probable,
gran decidor de consejos
o a lo peor, por celosa
me apartará de la gente
y cortará lentamente
mis pobres, últimas rosas.
La vejez...
