Meditacions nadalenques desacomplexades

Diuen els experts que quan tothom d'una comunitat creu o fa veure que creu en quelcom obligatori, allò funciona, de fet, com si fos veritat. Pel que fa al tema religiós, ningú no discutia, per raons òbvies, en la meva infantesa i joventut, la realitat dels mítics miracles que acompanyaven la festa. 

Per a diferents historiadors d'avui i d'ahir, la celebració religiosa s'hauria de situar en temps de primavera, fins i tot la narració de l'evangelista Lluc sembla donar a entendre que feia bon temps, els pastorets prenien la fresca, el cel era ple d'estels... Segons diuen, ni les festivitats cristianes d'Ireneu ni la llista de Tertulià sobre el tema recullen el Nadal. Climent d'Alexandria explica que alguns teòlegs egipcis una mica estranys donaven com a dia del naixement de Jesús el vint de maig. Durant el segle IV, pel Concili de Nicea, el 325, s'havia fixat ja una mica la data definitiva. El sant pare Juli I va propiciar la celebració pel dia actual, cosa que va decretar el papa Liberi, el 354. La primera menció d'un dinar de Nadal, a Constantinopla, és del temps de Sant Gregori, a mitjans del segle IV. A Antioquia va ser probablement Sant Joan Crisòstom qui, a finals del segle IV, va impulsar la celebració. En el fons hi havia també un oportunisme polític al darrere, les Saturnals del 25 de desembre eren molt celebrades i el papa Juli I va creure, amb bon i pràctic criteri, que la data facilitaria les conversions dels pagans festers. Aquella època llunyana és poc coneguda, com tots aquests personatges tan interessants. Mentre d'altres temps històrics ens resulten més simpàtics i empàtics, aquells primers segles, el baix imperi, les discussions bizantines, no ens provoquen massa curiositat. Llàstima.

Tot plegat, de fet, forma part de les celebracions ancestrals del canvi d'estació, el retorn de la llum i la resta. Hi ha qui no vol celebrar tradicions nadalenques pel fet que són religioses però celebrar solsticis té també, de prop o de lluny, un rerefons religiós, encara que no sigui cristià ni catòlic. Hi ha indrets on han celebrat més aviat l'arribada dels Reis, l'Epifania, festa que ja fa temps que es troba en perill d'extinció, tal i com els passa a les botigues barcelonistes antigues. També hi ha països que han celebrat de forma molt més joiosa la Pasqua primaveral, ressuscitar és molt més important i excitant que no pas néixer, i seria una cosa coherent amb el nostre efímer pas pel món fer-ho així. 

La Pasqua sempre em porta el record literari de la nit en la qual el protagonista de Resurrecció es trinca la noieta enamorada, provocant la tragèdia posterior i el seu procés de redempció. Generalment es té aquesta novel·la de Tolstoi per menor, potser a causa de la càrrega moral, però a mi m'agrada molt, sempre m'ha agradat des que la vaig llegir en un exemplar molt malmès comprat als encants de Sant Antoni, empolsinat i evocador.

Quan jo era petita encara fèiem molts pessebres i anàvem a veure els dels veïns. Tot i que els pisos eren petits i hi havia poc espai es dedicaven uns metres quadrats remarcables al tema. Fer el pessebre era tota una cerimònia familiar, en general. Imagino que la gent que tenia la desgràcia de ser més pobres que nosaltres i viure en barraques no podia fer el mateix. Sempre pensem que la gran majoria és com nosaltres i oblidem que l'entorn més proper és facit de diversitats socials, culurals i econòmiques. Oblidarem els pobres, i tant pobres com som...

En aquell temps de migradesa, Nadal i Reis eren una gran excepció. Es menjava més, coses que no es tastaven sovint, com el pollastre, que de vegades arribava a les cases viu, gràcies al regal d'algun parent pagès. L'assassinat dels pollastres nadalencs amb els quals havia establert vincles afectius em va provocar traumes importants, però aleshores no hi havia psicòlegs. Bevíem xampany, fins i tots els nens i nenes i endrapàvem torrons. Venien a dinar parents diversos i tot plegat donava molta feina a les senyores, car els homes, ja se sap, en aquella època no acostumaven a col·laborar en temes domèstics. Tot i que, en la seva defensa, s'ha de dir que, al menys els que jo coneixia, feien més hores que un ventilador i anaven esgotats gairebé sempre. Al final del dinar, els homes fumaven puros.

Els dies abans de Nadal, a la meva escola, de monges, hi havia també un ambient alegre i diferent. Cantàvem cada dia cançons de Nadal, moltes en català, per cert, la majoria d'elles provinents d'aquell best-seller que va ser el Cançoneret de Nadal. M'empipava que determinades nadales no hi fossin, com ara aquella del Pasqual toca timbal. Escrivíem a escola una postal als pares, en aquest cas en castellà i portàvem algun regalet modest al professorat. Un dia emblemàtic era el de la loteria, dia en el qual, generalment, ja fèiem festa d'escola. El dia de la loteria el recordo a l'escola i fora de l'escola, en això de les vacances de Nadal les autoritats sempre han anat a tomballons, sense acabar de fixar la qüestió de forma definitiva. 

Les festes de l'època acostumaven a acabar amb la família jugant a la brisca, a la mona o a l'oca. Les coses van canviar depressa amb l'arribada del Pare Noel i l'arbre, i el costum protestant de fer els regals per Nadal en lloc de per Reis, ja que feia més fi i modern i segons deien, així les criatures tenien temps de jugar amb els obsequis. Jo sempre vaig trobar això una bestiesa, precisament la gràcia estava en anar a escola amb la il·lusió de tornar a casa i ensopegar-nos amb els regals, encara en estat de gràcia. A Barcelona es feien pocs tions, que jo recordi. A la meva escala feien cagar el tió uns veïns amb criatures, pel fet que al poble de la iaia que convivia amb ells s'acostumava a fer. 

Malgrat els anatemes tradicionals en contra del Papa Noel, l'abundància indiscriminada ha fet que avui poguem sumar i ho fem tot: tió, arbre de Nadal, amic invisible -un altre invent força recent-, reis, per suposat, i el que toqui. Les menges nadalenques han tingut tendència a la sofisticació, però l'escudella i els canalons han recuperat el seu lloc emblemàtic. Pel que fa a les felicitacions, les targes van tenir una època esplèndida, de la reproducció de quadres clàssics es va passar als angelets de Ferrándiz i els seus imitadors i, més endavant, a representacions nadalenques més abstractes i originals. Fins que ens vam acabar felicitant per telèfon i, avui, per internet. A través de la xarxa ens podem enviar, amb certa facilitat, poemes i imatges i missatges de tota mena, encara més amb el facebook aquest, que és el carrer major del poble virtualitzat.

Avui hi ha escoles que no volen saber res de la tradició religiosa. Em sembla absurd tot plegat, ja que estem plens de rituals de tota mena i les representacions nadalenques, fins i tot les més tradicionals, són una mena de síntesi cultural estranya i innocent. Amb això es cau, si no es vol admetre el sincretisme xaró i ingenu, en un doll d'incoherències desfermades. El puritanisme, ni que sigui esquerrà i laic, sempre cau en aquesta mena de trmapes. Durant la reforma protestant, el Nadal es va prohibir en molts indrets, deien els   salvadors que era una trampa dels papistes, a causa de la relació amb l'antic paganisme romà. La cosa va provocar aldarulls i protestes, ja que les festes mal gestionades provoquen efectes inesperats, com els toros dolents de 1835, cosa que Juli I va entendre molt bé. Les dones romanes van protestar en una ocasió a causa de la prohibició de lluir joies en els espectacles públics. Als Estats Units, després de la Revolució, també hi va haver un corrent anti nadalenc, considerant que allò era un costum anglès. Tots volem ser autèntics i nostres i acabem, de forma inevitable, per fer el que fa tothom.

A nivell general, històric, passa amb aquestes coses com amb la vida de molts de nosaltres, no pas de tots, car som diferents i les generalitzacions sempre esdevenen injustes. Però, sovint, de petit ets nadalenc fervent, no discuteixes res i t'ho passes pipa amb tot plegat, si tens una família més o menys normaleta i convencional. Més endavant et tornes crític: consum, hipocresia, llumetes, substrat catòlic excessiu... Amb l'accés a la maternitat o, si més no, a fer de tieta, pateixes una mena de regressió, un retorn a la infantesa amb la convivència amb nous infants, que et fa perdonar els excessos lumínics. I ja de gran t'instal·les en la tolerància i en la realitat del canvi constant, de la transformació no desitjada però també en l'acceptació de la barrija-barreja indiscriminada i eclèctica. Vius el moment sense pensar en coherències ni incoherències ni en herències no volgudes. I acabes pensant, 'deixem-ho com està que ja canviarà sol, ens agradi o no'. Al capdavall, quan a l'escola hem volgut recuperar les tradicions  intencionada i pedagògicament, en lloc de celebrar les festes de forma espontània, hem acabat per fer un bunyol de categoria. L'infern d'en Banyeta, aquell senyor malvat de l'indret fosc que vol fer la punyeta als pastorets  convençuts, està empedrat, expliquen, de bones intencions.