Sociologia d'espardenya

Em sembla que en l'interessant llibre de Paco Villar sobre el desaparegut o transvestit Barri Xino, avui record canallesc d'uns temps mítics, es recull el testimoni d'un periodista d'abans de la guerra que explica la llarguíssima cua a sol i serena que fan una bona colla de senyors, obrers castigats per la vida, homenots del poble, vaja, per tal d'accedir a una felació de curtíssima durada. Sorprèn al testimoni que recull l'anècdota el fet que uns homes que reaccionarien de forma violenta si els poders públics els fessin suportar aquelles cues per a qualsevol afer administratiu o laboral, aguantin el tipus per a un servei tan breu i, a més, relativament car considerant els seus ingressos. Sarna con gusto no pica, ja ho deien els grans, això.

A mi, de la mateixa manera, em sorprèn que, considerant com et tracten en els controls de seguretat dels aeroports, cosa que ha fet que perdés tot tipus d'il·lusió en traslladar-me a través d'indrets celestials, a no ser que en tingui una necessitat irrenunciable, els viatges i viatgets en avió, fins i tot en temps de vaques magres, hagin proliferat de forma exponencial. Si en lloc de vagues de controladors féssim vagues d'usuaris, excepció feta d'aquells que no tenen més remei que viatjar, per motius de feina o urgència familiar, moltes coses, probablement, canviarien. Però la dèria de viatjar i veure món sembla que no té aturador (hem de viatjar, hem de veure món, que no tenim cultura, recitava en Capri). De fet, veiem poca cosa, car el viatge a l'antiga comporta percebre que es va d'un lloc a l'altre, aspecte de la qüestió que s'ha perdut ja que les mateixes autopistes o trens moderns passen pels indrets en línia recta sense mostrar cap mena de curiositat pel canvi progressiu de paisatges i persones. Per no parlar d'allò que ens ensenyen en quatre dies a l'indret de destí turístic, vaja. Una altra cosa és conèixer algú d'allà, com els passa a molts joves, i romandre en algun lloc llunyà durant un temps una mica raonable.

Som una espècie estranya. Quan més malament ens tracten, més ens agrada, en general. Ens agrada fer llargues cues, pagar més del compte. Els museus més visitats són, generalment, els més cars i els més incòmodes de visitar a causa de l'allau humà que hi accedeix. Quan es va fer l'exposició sobre Fortuny la gent va acudir massivament al MNAC però els dies normals els quadres d'aquest pintor que tenim a l'abast resten oblidats de la majoria. I com ell, molts altres. Hi ha persones que han vist la Patagònia i m'han confessat que no han estat mai a Ripoll, a Gavà, a Rupit. És clar que tot és qüestió de fer propaganda de segons què per tal que passi a ser conegut, es frivolitzi i mori d'èxit, així que de vegades val més no parlar excessivament de les nostres humils descobertes. I un exemple, que he esmentat sense adonar-me'n, és aquest de Gavà, on les mines originals, després d'una acurada publicitat i de l'èxit promocional, han estat substituïdes per un gran museu i unes mines d'imitació. Un altre problema dels grans museus d'avui és que per entrar-hi has de fer la mateixa parafernàlia respecte a la seguretat que en els aeroports, cosa que també destrempa, utilitzant un símil sexista.

He fet una referència al pagament però també es dóna un altre fenòmen invers, quan regalen quelcom. En una ocasió en la qual l'ajuntament donava una llesqueta de pa amb tomàquet amb motiu de no sé quina festa vaig contemplar, astorada, la massa de jubilats i jubilades d'edat avançada, a punt d'agafar una insolació -era estiu- esperant un esmorzar que es podien fer a casa seva de forma còmoda, ràpida i amb molta més qualitat. La fama dels restaurants caríssims amb estels o sense i el fet que la gent normaleta tingui la dèria d'anar-hi ni que sigui un cop a la vida, també em sorprèn força. Se suposa que un perruquer -en aquest tema i en tants d'altres, els homes ocupen els primers llocs de fama i preu- d'anomenada ho fa tot millor que la perruquera de la cantonada de casa, però això no es demostrable, ni de bon tros. Un dels problemes de les escoles públiques i d'altres serveis a l'abast és aquesta gratuïtat, que sempre es considera sospitosa.

Fa anys corria per les escoles un llibre de contes que era més aviat per adults que no per a infants, les aventures força revolucionàries d'una Bombeta transgressora, de Günter Herburger. Per sort, els nens i nenes no captaven el missatge revolucionari d'aquells contes, altrament la poca disciplina que podíem conservar se n'hauria anat en orris de forma definitiva.  En una ocasió aquesta Bombeta trencadora va escampant cartells que inciten a beure Pipí i aconsegueix que tot el poble exigeixi la beguda de moda. Així funcionem, encara que siguem ben capaços de fer autocrítica molt reeixida, a través d'uns contes tan mentalitzadors.

Sobre la seguretat i considerant que l'atemptat més terrible que hem tingut a prop es va esdevenir a Madrid i en un tren de rodalies, em pregunto perquè no ens fan controls com els dels aeroports quan anem en metro o en autobús, mitjans utilitzats per molta més gent. A més de resultar distret haver de treure'ns cinturons i sabatetes per accedir als mitjans populars i democràtics habituals la cosa propiciaria la contractació de molta gent per a tenir cura del tema i l'atur davallaria. Vaja, em sembla.

Som molt rarets, si fins i tot quan ets joveneta t'acostuma a agradar el xicot que menys et mira! Pel que fa als viatges, el que agrada, de fet, com em va admetre un amic força viatger, és poder dir que hi he estat. Talment com als lligons i lligones els agrada vantar-se de les seves conquestes, mantenir-les en secret no té cap mena de gràcia. Imagino que això mateix devia passar als obrers aspirants a aquella activitat sexual que he mencionat, a la cua tothom els veia, feien barrila i podien vantar-se d'haver pecat de forma ostentosa.