Un pobre a la taula, un malalt a la tele

Molta gent una mica grandeta recordarà que quan arribava el temps nadalenc hi havia un programa radiofònic 'estrella'. Era la campanya benèfica de Radio Nacional de España presentada pels senyors Dalmau i Viñas. Crec que el programa s'havia començat a emetre l'any en què vaig néixer jo, el 1948. La sintonia del programa feia una mena de veu d'ànec, quak, quak, i repetien una cantarella que deia: queridos niños y niñas, amados del corazón, señor Dalmau, señor Viñas, ya comienza la emisión.

Per ràdio, a distància, semblava que el senyor Dalmau fos el més vellet i simpàtic i el senyor Viñas el més seriós i distant. El programa consistia en tot un seguit de nens i nenes que portaven algun caleró caritatiu i, a canvi, vivien uns moments de glòria recitant algun poema. Els presentadors es posaven una mica nerviosos si els poemes eren excessivament llargs. Escoltar aquell programa a casa, fent els deures, al costat del braser, era tota una experiència entranyable i infantil, encara més si l'olor de sopes de farigola o de brou de pollastre s'escampava pel nostre univers familiar.

Quan vaig fer ingrès de comerç tenia deu anys i, per sort, vaig tenir una mestra diferent, una noia jove i entusiasta, moderna, que totes les nenes trobaven molt bonica i crèiem que tenia una retirada a Romy Schneider. Es deia Maria de los Ángeles Ruíz Veintemilla. Ens va fer recaptar alguna coseta i ens va portar a veure el programa en directe, tota una aventura.   Tinc un record boirós d'haver travessat el carrer Aragó, aleshores fosc i fumat, per on encara passaven els trens a cel obert.

La senyoreta ens havia fet aprendre poemes a moltes nenes, però només vaig ser jo, que tenia molta grapa i força memòria, qui va poder recitar el que m'havia preparat, Mi vaquerillo, de Gabriel y Galán, tot un clàssic sobre un pobre pastoret de vaques que una nit és acompanyat per l'amo, en el seu descans nocturn. L'amo es commou en pensar la pobra vida del noiet en comparació amb la dels seus fills i l'endemà, penedit, li apuja el sou. El senyor Dalmau em va fer apressar i no vaig poder recitar la història tan bé com hauria volgut. Crec recordar, fins i tot, que vam recollir setanta-cinc pessetes entre tota la classe, una bona picossada, vaja, considerant que érem gent obrera i més aviat pobra, però que no donava per a gaire recitacions.

També recordo que en el programa hi va actuar un conjunt de l'època que va cantar aquell Bambino del Carosone, en versió castellana, anda chiquillo, tira el cigarrillo, márchate a tu casa... Va ser una tarda inoblidable.

De més gran, influenciada per la propaganda anticaritativa i progressista, aquell programa em semblava, en la distància temporal i des de la mirada rebel de la meva joventut, una carrincloneria. Es deia que no feia falta caritat, sinó justícia, que tot allò de recollir dinerons amb excuses nadalenquens passaria a la història amb la democràcia i que tot plegat eren fantasmades franquistes. Però va resultar que no va ser així, els mateixos polítics que havien bescantat aquella manera de fer van haver d'admetre que encara feia falta recórrer a la bona voluntat de la gent i recaptar com fos, per tal de fer front a les necessitats diverses que la ciutat tenia. Recordo també una campanya barcelonina de fa anys que va provocar molta polèmica, allò de aquí hi ha gana que, per cert, era encara en èpoques pre-immigratòries.

Un dia va venir la TV3 i pel Nadal de fa anys van muntar un programa nadalenc que ha acabat per tenir un gran èxit, la Marató. No ho puc evitar, però tot el muntatge maratonià em sembla molt berlanguià, una mena d'humor negre estrany, amb cançonetes, grans figures cantant -imagino que de forma voluntària, tot i que de fet es fan també, amb la seva participació, propaganda gratuïta-, crides a la solidaritat i a la participació, tot de forma massiva i multitudinària i, a més, amb el testimoni de malalts i discapacitats del tema que toca cada any, tema que va variant, és clar, ja que les desgràcies humanes són moltes i diverses. Sembla que aquí som poc berlanguians o almodovarians, menystenim l'humor negre, que volem creure forani, i resultaria de molt mal gust un Polònia que fes broma del tema de forma xarona. 

No dubto de l'honradesa i la bona fe de tot plegat. Però no puc evitar una certa angúnia i veient aquests muntatges exagerats el record d'aquelles campanyes benèfiques de la meva infantesa em produeix un enyorament íntim i melangiós, el d'uns anys en els quals érem pobres i encara n'hi havia de molt més pobres, i la ràdio ens permetia, ni que fos de forma ràpida i destralera, viure uns instants de fama poètica. M'agradaria que la solidaritat fos discreta, que es recaptés a través dels impostos o de les donacions particulars silencioses i ignorades. Ho sento, no m'agrada la Marató, i les crides nadalenques a la solidaritat em semblen, encara avui, malgrat les seves noves formes, absurdes i folklòriques. No pagaria més la pena dedicar seriosament molts més diners a investigació mèdica en general sense haver de recórrer a aquesta mena de programes?

El que m'estranya és que tot plegat tingui tant d'èxit i que dir quelcom en contra o matisar la parafernàlia de l'esdeveniment televisiu nadalenc faci que et mirin com a un estrany ésser, rebentista i pocasolta. Avui, passejant pel blog d'en Francesc Puigcarbó he pogut comprovar, amb alleujament, que no sóc un bitxo tan estrany com havia arribat a creure.