Innocències, ignoràncies i informatius

CANCIÓN

Baja el rostro ante la tormenta de arena
arropado en su manto
y con un sombrero que le impide desvanecerse

escuálido
contempla el horizonte,
recogiendo flores
hasta que lo viste

(... clavado en este callejón
entre montañas de basura
anhela alzar el pico
desplegar sus alas
y arrancar el vuelo...)

    Al-Saddiq Al-Raddi

Aquests any, 2011, en farà deu de l'inici de la guerra a l'antiga Iugoslàvia, un conflicte que hem oblidat aviat. Quan vivim amb pau i una certa normalitat tenim tendència a mirar-nos el melic. Considero que des de finals dels vuitanta vam anar conformant-nos, molta gent de la meva generació, perduda la innocència juvenil, amb el fet que el món i les persones som com som i no com hauríem de ser o com crèiem que seríem quan el franquisme s'hagués acabat.

Un gran nombre de lectures a l'entorn de l'època franquista són absurdes i triomfalistes, sembla que les masses populars haguéssim reconquerit la democràcia amb grans esforços, obviant que aquell senyor que sortia als segells i les monedes va morir de vell, i sort d'això, de què ningú no és etern, vaja. Pel que fa a un cert tipus de literatura de moda també explica un estrany panorama hispànic i català de bons coratjosos  i dolents perversos, que em recorda la frase d'algú que he oblidat, ho sento, cito de memòria: no hi ha cap derrota que una bona pàgina d'un llibre no pugui arreglar.

(Sobre Franco, recordo un acudit autàrquic en el qual dos gitanos, pare i fill, discuteixen sobre on caldrà enterrar-lo si algun dia fa moixoni. Van pensant en molts llocs i, al final, el nen diu:

-En Jerusalén, como a Dios!!!
-No hijo, no -fa el pare-. Mira que pasó,  Jesucristo resucitó a los tres días!!!)

Ens amollaven, a finals dels seixanta i pels setanta, moltes lectures triomfalistes del comunisme estatalitzat. Alguna pel·lícula, algun llibre, algun article, ens recordaven que no tot era ben bé així però, vaja, qui s'ho podia creure? Tot era efecte del franquisme i del capitalisme, que ens amagaven la realitat de forma perversa. Revistes de gruix intel·lectual, com el mateix Triunfo, tot i la seva qualitat global no tenien cap vergonya en reblar el clau de les mitificacions de països com Cuba o Albània. La guerra dels Balcans no va provocar grans protestes escolars ni socials, habituals quan pel mig d'algun conflicte hi havia els bescantats americans capitalistes i les primeres manifestacions a favor de la pau a la zona van trigar en arribar, gràcies, sobretot, a persones com el senyor Mendiluce, avui poc recordat. Angola havia estat un tema habitual en aquestes revistes, per desaparèixer després, com per art d'encanteri, de la premsa mentalitzada i d'esquerres. Cal dir que totes aquelles revistes van acabar per decandir-se i morir i vam entrar en una espiral de frivolitat i de benestar generalitzat.

I això que la guerra d'Angola va durar i durar. Iugoslàvia va desaparèixer quan Tito va morir, de la mateixa manera que Espanya, o una certa Espanya, es va anar diluint a partir de la mort de Franco, i va resultar que el vesper dels Balcans, com en deien d'aquella zona en temps dels nostres avis, va tornar a ser un vesper. Per sort, la molt bescantada transició espanyola no es va desenvolupar com en aquella zona geogràfica, sinó de forma una mica més civilitzada, tot i que molta gent jove d'avui no acabi d'entendre com vam consentir tantes servituds.


En aquella època vaig anar a una escola d'estiu una mica decebedora, tampoc aquelles trobades no eren ja el mateix, s'havien oficialitzat. Vaig assistir, entre els diferents cursets i actes diversos, a una taula rodona sobre el tema de la guerra als Balcans i recordo que érem quatre gats. Hi havia gent d'organitzacions no governamentals serioses, un tipus d'associacions que van proliferar de forma exponencial, acollint sota aquestes sigles molta banalitat, malauradament. Van parlar dels Balcans i d'una guerra ignorada, la del Sudan, de la qual, ens van explicar, hi havia moltíssima informació sense que els mitjans de comunicació mostressin cap interès pel tema, tot i que feia més de vint anys que anaven mal dades. Actualment, des de fa poc temps, al menys sabem -per la tele i pels diaris- que en aquell desgraciat país hi passen coses dolentes.

Les guerres no s'acaben mai del tot. Es resolen, malament, ja que sempre hi ha qui perd i qui guanya. I fins i tot els qui guanyen, quan són gent normal, que potser s'ha vist obligada a prendre partit a desgrat, moltes vegades senten que han perdut. I de fet, tothom hi perd. Enquisten problemes que no se solucionen i que en algun moment, atiats per líders demagògics o populistes o per conveniències econòmiques diverses, tornen a revifar. De la mateixa manera, de vegades es consumeixen i les noves generacions volen tirar endavant, no saber res de lluites passades i d'enemics ancestrals, i fan negocis i turisme amb els antics odiats contrincants, colonitzadors o invasors. Tot és molt complex, l'economia explica moltes coses, però no pas totes. Alguns llibres d'història oficial sovint cerquen finalitats una mica perverses, acostumen a ser parcials i per tenir una idea seriosa de tot plegat cal recórrer a moltes fonts, cosa que en temps de galvana no resulta gens excitant.

Això tan abstracte que es diu comunitat internacional sovint acabarà acceptant els fets i oficialitzant els resultats: qui guanya, guanya. No hi fa res que els vençuts fossin legítims i legals. Així és el món. Tot passa i s'oblida. Hi ha un interessant llibre sobre el tema iugoslau, El dia de los inocentes, de Josip Novakovich, té ja tres anys, cosa que per a un llibre no mediàtic és una eternintat, escrit amb ironia, car la ironia és un bon recurs per tal d'acceptar realitats indesitjables. És clar que algú pot dir que Novakovivh és, de fet, un croata americanitzat. Els llibres sobre països poc coneguts i mal visitats els escriuen sovint, en anglès o francès, persones que han emigrat a Estats Units, França, el Regne Unit, ja que si la política de traduccions és deficient, traduïr segons quines llengües encara resulta molt més complicat. Aquí podeu accedir a una llista d'escriptors sudanesos, a veure quants ens sonen...

La literatura i el cinema ens conformen un imaginari molt parcial però, tot i amb això, la bona literatura ens ofereix sovint una visió de la realitat molt més interessant que qualsevol manual d'història, perquè mostra persones reals, humanitza les situacions, pot explicar les contradiccions socials, la complexitat dels sentiments. El títol del llibre de Novakovich m'ha fet recordar una anècdota d'aquells primers noranta, relacionada amb un llibre molt diferent, L'edat de la innocència, d'Edith Warton. Precisament fa un parell de dies van tornar a passar la pel·lícula per televisió.

Una companya progre havia anat al cinema, a veure-la, i va venir molt enfadada.

-Quin rotllo, no ens voldran fer creure que els americans eren tan refinats!!!

Vaig intentar raonar sobre el tema, sobre l'alta societat americana de l'època i sobre Edith Wharton, la seva obra i les seves circumstàncies. Però res.

-Va, va, no em crec res... tanta elegància, tanta distinció, ja els agradaria -insistia. 

Aquesta mateixa persona em va venir un altre dia manifestant la seva incredulitat sobre el tema dels esclaus a Mauritània, sobre el qual havien fet algun comentari per la televisió i que, com se sap, encara és un tema encès.

-Esclaus... no pot ser, no m'ho crec del tot...

Tots tenim les nostres dèries i els nostres dogmes i conformem un discurs personal a dins del qual ens sentim còmodes. El problema és que cap geperut no es veu el gep. I que el que ens agrada escoltar és que les rebaixes del gener han anat molt bé i que vint mil persones van visitar, de franc i sense guia turístic, la Sagrada Família, notícies que, curiosament, vaig escoltar ahir pel telediari després d'haver escoltat, de forma ràpida i mal explicada, la situació actual del Sudan i les seves tragèdies, gairebé sense solució de continuïtat. Divertim-nos fins a morir, com escrivia el també americà Postdam.