La fascinació pel subsòl

És estrany el que ha passat amb molts dels refugis de la Guerra Civil. De ser uns espais menystinguts i oblidats han passat a ser una reivindicació ciutadana. Les reivindicacions ciutadanes també es mouen per interessos diversos i sovint manipulats com cal. Conec força bé els problemes que va passar la recuperació del 307, el del Poble-sec, que ara és una mena de sagrada família del barri. És cert que en aquests darrers anys hi ha, per part de les noves generacions, un gran interès per la Guerra Civil, cosa que també ha generat una mena de narració mítica de molts fets de l'època. En una visita recent al refugi del meu barri, vaig sentir comentar al guia, jove, que gràcies a la construcció coratjosa de refugis no hi va haver més víctimes a ciutat. Vaig intervenir i vaig dir que potser sí, però que també molta gent, al capdavall, com la meva pròpia família i molts coneguts, s'estimava més quedar-se a casa que no pas anar als refugis, o fins i tot baixar a un pis de l'escala que, se suposava, era el més segur per alçada i on es generava una mena de club veïnal. Encara més, quan les coses van empitjorar, tots aquells que tenien parents i coneguts fora de Barcelona miraven de marxar i els meus, que no tenien on anar, es va quedar ben sols a l'escala. Però m'he adonat que contradir els discursos que toquen no és ben  acceptat, així que he acabat per escoltar i no intervenir, en aquests casos. Al capdavall, què és, la veritat? Existeix?

A més del tema de la guerra, en el cas dels refugis, hi ha una certa fascinació pel món del subsòl, que es podria fer extensiu a espais diversos. En temps passats la gen benestant tenia un gran interès en anar a Roma per veure, sobretot, a més del Papa, les catacumbes. Domènec de Bellmunt, gran periodista molt copiat i evocat actualment, va escriure un  llibre sobre aspectes diversos de la nostra ciutat amb el títol: Les catacumbes de Barcelona, títol que també s'ha parafrasejat en articles sobre política i polítics municipals. En un dels articles, el que dóna nom al llibret, parla dels soterranis de Josepets, que ell havia visitat. Ignoro si aquelles galeries-cementiri són, avui, visitables. I comentava, amb ironia, que no calia anar a Roma, com feien els pocs fatxendes viatgers de l'època. Cal dir que durant molts anys el turisme religiós era aquell que tenia més èxit pels nostres verals. Hi ha coses realment truculentes i sorprenents sobre aquest tema.

La fascinació pel subsòl es mostra també en visites com les que es fan a la xarxa de clavegueres. I tenim uns espais que no m'estranyaria que acabessin per esdevenir destí turístic: les estacions abandonades del metro, llocs que o bé es van deixar d'utilitzar o no es van utilitzar mai. En el blog Altres Barcelones Dani Cortijo va escriure un parell de vegades sobre aquest tema i va desvetllar tant d'interès que el van cridar d'alguna emissora de ràdio per incidir-hi. L'interès no és només barceloní, a Madrid tenen la mateixa curiositat per aquests indrets silenciosos i també a totes les grans ciutats amb aquest servei de transport. Hi he pensat aquests dies pel fet que estic llegint un llibre de la meva admirada Ruth Rendell, mitjançant la seva alter ego Barbara Vine, que ja té uns quants anys, La alfombra del Rey Salomón. L'alfombra màgica, és, de fet, un símbol  d'aquest ràpid metro que permet desplaçar-se de forma precisa i el protagonista és un maniàtic de metros i xarxes subterrànies. Per gaudir del llibre en plenitud caldria conèixer bé el metro londinenc, és clar. Si a Saltamontes l'autora establia una vinculació entre la història i les teulades dels habitatges -un altre aspecte fascinant del paisatge urbà- aquí opta pel món interior i desconegut.

La fascinació pel subsòl ha motivat molta literatura: passadissos secrets, camins ocults, coves misterioses, criptes amagades, misteris pregons on es pot desenvolupar, fins i tot, una civilització alternativa... Jo tinc un llibre, l'únic que he escrit, per ara, de ciència ficció o quelcom semblant, en el qual una civilització de gent albina, marginada, que no pot suportar la llum solar, ha de viure en espais secrets i amagats: Rondalla del camí. Per la majoria de noms dels personatges vaig triar topònims diversos de la nostre geografia. No cal dir que se'n va assabentar poca gent, d'aquella publicació, el món de les publicacions també té, ai, els seus passadissos ocults on romanen els llibres desconeguts o oblidats.

Les revoltes de tots colors han fet que les masses ocupessin molts d'aquests espais ocults, ja fos per protegir-se o per profanar-los i accedir a suposats engimes atiats per llegendes urbanes i rurals de tota mena. Obrir tombes, amb motius diversos, forma part també d'aquesta curiositat transgressora. De la mateixa manera que l'home no deixar d'investigar tot el que pot, malgrat que l'ètica o la moral hi posin, d'entrada, traves més o menys fonamentades, els espais prohibits i secrets acaben per ser ocupats i regirats, explorats, explotats i visitats, cosa que porta a la seva destrucció o deteriorament i a la seva pèrdua de sacralització. I les pobres mòmies acaben exposades a la curiositat pública, ja sigui al museu, als laboratoris o al carrer revoltat.

Sobre la fascinació de les xarxes de metro, recordo un alumne de fa molts anys, un noi estrany, amb un capteniment que oscil·lava entre la originalitat, la genialitat i una certa problemàtica psíquica. Aquest tipus de persones, en un context adient, poden fer coses singulars i remarcables, però em temo que el context familiar no era el que calia, donades les circumstàncies. Ens explicava de vegades, ja de petit, històries sobre el seu passat, com ara que era extraterrestre, amb una versemblança remarcable i inquietant, tot i que era ben conscient que allò no era cert. Tenia una immensa afició al metro, a les seves xarxes, i cercava informació sobre ciutats amb grans serveis metropolitans, plànols, referències... Quan viatjava en metro, m'explicava, sempre es posava al primer vagó, per veure bé els túnels, el paisatge ombrívol del desplaçament. No va voler anar al viatge de 8è d'aquella antiga EGB, que tants canvis educatius i socials -positius- va representar, avui molt mal recordada, pel fet que s'anava a Mallorca i allà... no hi havia metro.

Les museïtzacions -horrible parauleta- dels espais més estranys han fet que tot plegat es frivolitzés. Revisitar un espai misteriós, al qual vas accedir quan era verge gràcies a algun conegut o a algun tipus de visita molt restringida a estudiosos, i retornar-hi quan ha esdevingut objecte del desig multitudinari és tota una experiència, no sempre agrable, la veritat. I és que els espais abandonats i secrets han de semblar abandonats i secrets, altrament perden tota la gràcia.