Massa vella, massa grassa, massa intel·ligent...

De la mateixa manera que allò que ens distancia més uns dels altres és la mentalitat i no pas l'ètnia, ni l'origen, ni la religió familiar, crec que una de les discriminacions més temibles, contra la qual sembla que ningú no es manifesta, és la lletjor i, encara més, la lletjor femenina. Si la suposada lletjor va unida a una certa edat i a uns quants quilos de més, el rebuig resulta molt més evident. Els homes també tenen punts febles, i un dels elements físics que han incidit més en els senyors ha estat, per cert, l'alçada. Hi ha molts acudits sobre homes baixets, home petit carregat de punyetes, i fa anys s'estudiava força el complex dels homes baixos a més del fet, fàcilment comprobable, que molts dictadors i governants més o menys autoritaris han estat d'una mida limitada. Actualment tenim l'exemple del senyor Sarkozy, a qui sembla que preocupa força la mida. Un altre tema ha estat la calvície, i així podem contemplar horribles bisoñés o aquests models de pentinats estranys per tapar la closca, com el que es fa darrerament el senyor Herrera. Però ni tan sols aquests casos ens poden amagar que la dona ho té molt més pelut, en general.

He dit lletjor i potser hauria d'haver dit atractiu. La manca d'atractiu per al sexe contrari, o per al propi, si ets homosexual o bisexual, provoca molts problemes que no es volen admetre, car ens movem entre teories etèries sobre la bellesa espiritual i d'altres bajanades, el mateix que es fan volar colomets a l'entorn dels avantatges de ser pobre i feliç. Una condemna a la BBC per haver acomiadat una bona professional que es veia massa gran quan, de fet, i per a més recochineo és una dama força agradable, ha provocat un cert debat sobre el tema que crec que no passarà de quatre comentaris intranscendents, a casa nostra. 

Encara, a la televisió hispànica, hi ha algun cas de senyora gran, com ara la incombustible Maria Teresa Campos. A la nostra s'opta pel jovent de totes totes. De senyors encara en trobem algun de calb, gras, madur i rebregat, però de senyora, res de res. No passa tan sols en el periodisme visual això, però és un dels llocs on es fa més evident, pel fet que de tant en tant ens amollen debats mentalitzats sobre la igualtat i tota la resta. Ja pots ser intel·ligent i brillant, que si ets una mena de Salvador Sostres o Josep Cuní femení, i has complert els cinquanta, o peses massa ho tens molt magre. Sílvia Tarragona, gran professional, amb un rostre molt bonic, explicava una vegada que no li havien donat una feina a causa del seu volum, ja que té tendència a engreixar-se. Recordo els seus diàlegs amb el senyor Flàvià, tan divertits, però penso que podria fer moltes coses més de cara al públic.

Prima, jove, bonica i amb talons molt alts, si fins i tot a les pelis de por fan córrer a la noia maca amb aquest invent sexi que sembla que no es qüestiona i que és un trencacames antitot. Que als homes també els passa això? Sí, però no tant, ni de bon tros. Penso sovint en la immensa Rosa Calaf, que tantes coses ens podria encara explicar, una de les millors periodistes que he vist i escoltat mai (incloc homes i dones en el terme), amb una experiència immensa. No es van acabar d'aclarir els motius pels quals no va anar a TV3 i la primera també l'ha jubilat. El patetisme de tot plegat fa que les dones se sotmetin a règims absurds, a estirades de pell i coses pitjors, fins i tot les qui no són actrius, i només cal comparar fotografies de determinades periodistes abans i ara per veure com han evolucionat. Fa certa angúnia veure bones professionals ensenyant cuixa i petxuga en serioses entrevistes al mitjà, la veritat. A més, es deuen pelar de fred tal i com tenen els aires condicionats per aquells espais mediàtics. Ells, com que van amb americana, bones sabates planes i còmodes, i mitjons...


Tinc amigues que suposo intel·ligents però que, de forma constant, em treuen el tema, pesadíssim, de les dietes i les arrugues, i així que les operacions d'estètica s'han posat una mica a l'abast de les classes mitjanes, ja veieu què ha passat. Per no parlar de les models d'alta costura, famèliques i esquelètiques, en contra de les quals ja fa temps que es diu que s'hi farà alguna cosa, sense resultats pràctics, ara per ara. Fa anys eran moda les dones xates i totes les actrius es feien fer el nas arromangat, a l'americana, vaja, nas que amb els anys ha esdevingut estrany i amb cert aspecte porcí. Avui trobem nassos femenins més variables però la mateixa princesa nostrada s'ha reconvertit en un estàndard encartronat i s'ha canviat l'apèndix nasal, per a gaudi del públic habitual i dels súbdits devots. 

Recordo una persona que m'encantava quan la sentia parlar, la Maria Aurèlia Capmany, escriptora amb les seves llums i les seves ombres però que per televisió resultava encisadora, malgrat el seu aspecte poc convencional. Tenia una bonica veu i s'explicava molt bé, sabia un munt de coses i era una gran narradora oral. L'entrevista que li va fer Montserrat Roig és, encara, antològica, i la bellesa natural de la Roig, tan lloada, no menystenia per a res l'encís personal de la Capmany. Ara bé, havia escoltat molts comentaris malèvols sobre ella, a l'entorn, no pas de la seva obra o la seva manera de ser, valorable, sinó sobre la seva presència física. I la mateixa posteritat ha oblidat força la seva obra literària, de molt més gruix que la de força senyors escriptors o d'altres escriptores més guapes. Em temo que algun prejudici estètic hi ha, al darrere de tot plegat.

De vegades em pregunto que n'ha estat, de tantes bones presentadores dels primers temps de la TV3, imagino que encara treballen, a l'ombra, és clar. Tanta por fan, les arrugues, els aspectes poc convencionals, la vellesa incipient? Sembla que és així. Tant de bo això de la senyora de la BBC faci escola, encara que em temo que al nord la gent, encara, és més lliure, néta, desvetllada i, potser no ben bé feliç, però sí molt més conscient dels seus drets d'imatge. Hi ha, com en tot, excepcions notables, com la d'Oprah Winfrey, és clar. El mal de tot plegat es que siguin això, excepcions.  La bellesa, ai, no cal demostrar-la. La joventut vanitosa, tampoc. Una companya mestra, castellana, que, per desgràcia va morir massa aviat, sempre em deia que l'ideal dels homes convencionals era la dona guapa, tonta y caliente. Això de tonta em temo que, en moltes ocasions, és teatre, el mateix que l'escalfor fefaent. Però vaja, contents i enganyats. Com diu l'àvia rusinyolesca de Gente Bien, 'quanta llana porten los hombres en el clatello!'