DONES DEL PRESENT, VALENTES PER NECESSITAT VITAL

 

Malgrat tots els problemes que puguem viure en la nostra societat propera, en moltes ocasions tinc la impressió de què moltes de les nostres queixes responen a una mena de mentalitat de nou rics, sobretot quan no podem defugir el fet de què som en una part del mon en la qual, de moment, gaudim, homes i dones, d’uns drets i d’un grau important de llibertat personal. Per això resulta imprescindible llegir llibres com aquest, que no parteixen d’etèries teories sinó d’una realitat incòmoda, violenta i que afecta moltíssima gent, sobretot, dones.

He llegit aquest llibre amb atenció i crec que Txell Feixas excel·leix quan explica històries personals com les que aquí recull de forma directa. La periodista veu el que passa perquè té interès en situacions que, tot sovint, entomem de passada a través dels noticiaris o, fins i tot, de programes una mica més aprofundits. La realitat quotidiana corre el perill de diluir-se en explicacions globals sobre geopolítica, en la impotència de no poder-hi fer res, en la inquietant i absurda sensació de culpa, gairebé de pecat original, quan ens adonem de la comoditat, ni que sigui relativa, que ens acomboia.

Txell Feixas explica casos concrets, reals, dones de Beirut, de Gaza, del Kurdistan iraquià, de Síria, indrets que més aviat han empitjorat en molts aspectes i en els quals, si la dona ja estava discriminada en temps més amables, ara l’han reduït a una víctima constant i a una persona de segona categoria o sense cap valor, més enllà del reproductiu o el d’objecte sexual. Viure, resistir, intentar canviar alguna cosa, rebel·lar-se, sobreviure, son, en aquests casos, una veritable revolució, la de les dones, tan diferent de les grans revolucions propiciades per homes, mitificades al llarg de la història. La dona ha de lluitar moltes vegades per la supervivència i poca cosa més, per drets que aquí ens semblen bàsics, tot i que no s’han assolit en quatre dies. Feixas ens explica coses que passen i que sabem que passen i la seva mirada, sensible, directa i professional, és ben fiable, ja que porta quatre anys a l’Orient Mitjà i sap de què parla. Defuig la temptació de fer literatura, en el sentit més eteri de la paraula, tot i que el bon periodisme és, també, literatura seriosa.

Pel que llegit sobre el llibre i l’autora sembla que el text va partir d’un encàrrec editorial i que l’autora no veia del tot clar l’encàrrec. Incideix en el tema personal, familiar, en la vida quotidiana, i no intenta explicar-nos a fons conflictes llargs i complicats, difícils d’entendre perquè hi convergeixen problemes diversos i interessos de tota mena. El que s’evidencia és que les dones son, en tots casos, les víctimes més evidents d’aquestes situacions, immergides en un mon patriarcal que, si aquí ha tingut un pes feixuc, en aquests indrets amara la tradició, el costum, això que, de forma enganyosa, en ocasions titllem de cultura. No sé si això de dones valentes és, però, prou clar, perquè determinada valentia, en situacions tan extremes, no és una opció lligada al tarannà sinó una necessitat. L’autora ha precisat, en algunes entrevistes, que el concepte de valentia no respon al que havíem entès durant anys a casa nostra, en aquests casos.

Avui no podem dir que no sabem què passa, pel mon. La tasca d’aquest tipus de periodistes és difícil, hi ha uns límits que no s’han de sobrepassar, de vegades, tant en els textos com, sobre tot, en el cas de la fotografia, sembla que determinades imatges o reportatges han servit en ocasions més aviat per augmentar el prestigi dels professionals. Per molt que ens sensibilitzin, les denúncies serveixen moltes vegades de poca cosa per a les persones concretes sobre les quals llegim o vèiem reflectides en imatges i filmacions. I malgrat els riscos, dels quals els mateixos periodistes sovint son conscients, saber sempre és millor que ignorar o fer veure que ignorem.

Els llibres com aquest son imprescindibles en una època en la qual s’estén una mena d’estranya por al futur, com si vinguéssim de passats millors, que no han existit mai. La nostra seguretat i el nostre benestar son fràgils però hi ha societats, avui no tan llunyanes, on les coses son molt pitjors. Encara més per a les dones però, al capdavall, la discriminació de la dona és, també, un perill i un risc per a tota la societat, en general. És aquest un llibre per a adults, absolutament recomanable, però, per a la gent jove que sovint no troba en les informacions convencionals descripcions serioses sobre les moltes injustícies que acull el nostre present. Tot i que hi ha homes periodistes molt brillants i compromesos la mirada d’una dona, que també topa amb grans dificultats per moure’s en aquestes societats, té un gran valor afegit.

SOBRE RACISME I D'ALTRES XACRES SOCIALS REINCIDENTS

Ahir vaig anar, al meu barri, a una xerrada molt interessant sobre el tema general de la defensa dels drets de les persones i sobre el tema en concret dels  Centres d'Internament d'Estrangers. La feia el senyor Eduard Santiago de SOS Racisme i em va agradar el seu to moderat i aprofundit sobre el tema, molt allunyat de teories etèries, bonismes inoperants i tòpics recurrents. Les intervencios d'algunes de les persones que hi assistien em van fer pensar en la dificultat d'entendre allò que ens expliquen car sovint es feia referència a anècdotes personals sense suc ni bruc i es manifestava una constant, encara no entenem de què parlem quan parlem de racisme.

Potser la mateixa paraula, que evoca allò tan tronat de la raça, sigui poc clara en aquest món del present. Això que en diem racisme té, com va manifestar el ponent, moltes formes d'expressar-se que van de les menys greus i més casolanes a les més tràgiques i legals. El racisme seriós, aquell que comporta disbarats, discriminació generalitzada  i genocidis, no és fàcil d'explicar car no respon ben bé al tema del color de la pell (el cas dels jueus alemanys europeus és el més recurrent, però a l'Àfrica hi ha racisme de gent de pell fosca contra gent de pell fosca), ni a la religió, ni a la llengua, ni a la situació social. Qualsevol intent de situar el tema en un calaix mostra que com l'aigua en un cistell hi ha casos a la història antiga i recent que se'ns escaparien. La por de l'altre i el neguit que ens produeixen els costums que no som com els nostres i que s'etiqueten com a cultura diferent és una de les constants però, evidentment, en molts casos res d'això no s'ha donat, tampoc.

En el tema dels drets humans, com es va comentar, hem anar enrere com els crancs. En la nostra vida quotidiana de vegades no perceben símptomes preocupants però les lleis europees van retrocedint des de fa anys davant de la realitat d'un món globalitzat i permeable. Com va explicar el senyor Santiago, coses que fa deu anys eren impensables avui es donen a tocar de casa, no tant a nivell del dia a dia sinó a nivell polític. El cas dels centres d'internament ha estat un detonant i així ens hem assabentat de situacions que freguen l'absurd més kafkià car no responen a cap sentit pràctic que vulgui entomar el problema de la immigració -que en ocasions, per més que fem volar colomets, és un problema- d'una forma seriosa i respectuosa amb tothom.

Des de fa anys que sento parlar d'empatia però aquest és un sentiment molt difícil d'aconseguir, posar-se en el lloc d'algú que ha aterrat a casa nostra venint d'indrets llunyans en l'espai i fins i tot en el temps, és quelcom gairebé impossible. Tot vol maduració i tranquil·litat. En el fons, com es va comentar, cal actuar amb qui sigui com actuaríem amb un amic o parent que fes el mateix i això no vol dir tolerar conductes que no ens semblen adients, ni justes, ni democràtiques. El tema de les dones, per exemple, és complicat. Les escoles han entomat la cosa com han pogut, jo diria que molt bé malgrat que en el grup dels ensenyants hi ha de tot i també existeixen prejudicis i dèries diverses. És molt vell allò del que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú.

Una  mica més enllà aniríem si desitgéssim per als altres allò que voldríem per a nosaltres i per als nostres. En tot plegat sovint el que es veu i percep a cop d'ull és també relatiu, he conegut molt progre suposadament d'esquerres i absolutament elitista i gent que diu penjaments dels nou vinguts, negres, moros o xinesos però que després, davant de les persones concretes, es comporta amb una humanitat absoluta. A la xerrada va sorgir també la dificultat d'organitzacions com SOS Racisme o Amnístia Internacional per romandre al marge de partidismes, cosa que de vegades és mal entesa. A l'hora de negociar s'ha de tractar amb persones concretes i a tots als partits hi ha de tot. L'oportunisme dels partits ha propiciat per una banda el fet que els més conservadors es facin seu el problema per entomar-lo des del populisme i les mides repressives com també que determinada gent d'esquerra s'apunti al que toqui, abduint la feina de gent que no milita en res més que en la defensa de la justícia universal.

No tan sols en temes tan greus es manifesta l'absurd en el qual ens movem. També els mitjans de comunicació ajuden a crear reticències que si maduren poden resultar molt espinoses. Per exemple, potser dic un disbarat però percebo que en el context actual, per una banda i per una altra, cada dia sembla que catalans i castellans siguem més diferents, la veritat. Ara, després de tants anys, es jutjarà un dels responsables de les massacres de Ruanda i una coneguda que fa molts anys hi havia fet cooperació em va explicar que quan ella hi era, malgrat les visibles antipaties entre uns i altres, era gairebé impensable considerar la possibilitat d'uns fets tan sagnants. Podria dir el mateix explicat per persones que havien anat de càmping a l'antiga Iugoslàvia. Alguns fets de la nostra guerra civil també demostren aquests canvis en el tarannà aparentment pacífic del poble. Com es va comentar ahir, mai no podem assegurar que no serem discriminats, que no haurem de guillar, que no serem estrangers rebutjats en algun lloc o que no ho seran els nostres fills. Per més surrealista que sembli imaginar quelcom semblant.

També se m'acut de tant en tant una altra reflexió, la tendència actual a compartimentar problemes relacionats amb la violència, institucional, social o el que sigui, i fins i tot l'especialització pràctica de diferents organitzacions, de vegades obvia circumstàncies en les quals els afectats no pertanyen ben bé enlloc, com aquell pobre home de L'Hora 25, que després de patir com els jueus, quan molts dels supervivents que han compartit amb ell la tragèdia poden emigrar a Amèrica i reben ajudes es troba que ell no dóna el perfil, com diríem avui i com explicava fa uns dies una persona per televisió, qui malgrat viure al carrer no havia estat acollit en determinats centres perquè no tenia, per exemple, problemes de droga. En el fons sembla que per a tot, bo o dolent, haguem de pertànyer a alguna cosa.

Opinadores invisibles i paritats disparitades

A través d'una entrada al twitter de Marina Geli m'assabento del fet que El Punt/Avui fa balanç del Govern de la Generalitat a través de quaranta-vuit persones, de les quals només cinc són dones. Una resposta a aquesta mateixa entrada, d'una altra persona, un home, puntualitza que moltes dones no han volgut opinar.

M'agradaria saber si és així o no. En tot cas és un fet habitual que en qualsevol camp, fins i tot en aquells en els quals hi ha majoria femenina aclaparadora, per exemple, l'educatiu, a l'hora d'opinar a la ràdio o a la televisió, de publicar llibres, d'assolir càrrecs directius, sempre són, encara, majoria els homes.

Vaig obrir el blog Tèrbol Atzur pel mateix motiu, en preparar una xerrada sobre poesia escrita per dones, en català, em vaig adonar de com n'era de difícil, trobar material publicat. Hi ha les de sempre, a les llibreries, i poca cosa més. Passa el mateix amb els homes, però en una proporció molt menor, només feu la prova del cotó, passeu per la secció de poesia en català de qualsevol llibreria i compteu. Recordo que fa temps la revista Benzina publicava un llarg article parlant de poetes actuals i també hi havia, en el grup triat, molt poques dones.

El tema de l'absència de dones a la política, en llocs remarcables,  és encara molt lamentable a tots els partits, però resulta molt més dolorós quan ho fan els teus i ja fa riure tot això dels companys i companyes, diputats i diputades, regidors i regidores i la resta, ja que verbalment ningú no es deixa avui al tinter la diversitat quan parla en públic. Podem criticar molt el PP, evidentment, però per ser tant de dretes sempre ha tingut unes quantes dones de rompe y rasga en llocs importants, tot i que algú em va dir, veient el resultat de les eleccions, que ens farien anar amb burka, perquè hi ha tirada a dir molts disbarats. Potser hi ha més dones de geni a la dreta, no dic que no. També em dirà algú que són més riques i tenen minyona però estic segura que hi ha minyones i dones de fer feines al servei domèstic de totes les opcions polítiques majoritàries. 

El que passa és que s'espera dels partits d'esquerra que obrin moltes més portes que no pas els altres però el més calent a l'aigüera, malgrat la paritat i tota la resta de proclames excelses. Si penso en les antigues llistes del psuc em temo que més aviat anem cap endarrera en aquest tema, tot i que no he fet cap estudi seriós i em moc per intuïcions. 

Pot ser culpa de les mateixes dones, és clar. Menys ambicioses, gràcies a Déu i al destí i amb menys ganes d'entrar al corral de galls de les lluites partidistes. Quan en surt alguna de capdavantera de vegades no acabes d'entendre massa els mèrits que se li suposen mentre que d'altres, molt més preparades i treballadores, han anat quedant a la rereguarda, avorrides. Admeto que això passa amb els senyors. A les feines i a la política no arriben gairebé mai al capdamunt els més preparats i intel·ligents, sinó els espavilats hàbils i els pacients trepadors escalfa-cadires. 

Quan algun brilla amb llum pròpia no li agrada massa tenir gent brillant al volt. Així, molts líders cremen com poden els qui podrien ser líders i acabem per quedar-nos sense lideratges. Estic tipa d'escoltar, fent brometa, crítiques a dones brillants que no tenen res a veure amb la seva feina o a les quals se'ls suposa que han arribat on són passant per llits inconfessables. Si són lletges, encara ho tenen més magre, aleshores això del llit no toca, és clar. Qui vol ballar amb la més lletja? La frase ja és tota una declaració d'intencions o de no intencions ben masclista, per cert.

El recurs a la crítica del físic dels polítics és també un fet habitual i absurd. Però si són guapos o guapes també esdevenen uns xulos. Ningú s'havia preguntat amb cap política on deixava la criatura quan acabava de parir fins que no ha arribat al poder la mà dreta del senyor Rajoy, per cert. Malauradament l'objectivitat resulta sovint impossible o molt difícil d'ensopegar.

Fa anys era habitual escoltar que ningú era tan bon perruquer com un home,  ni tan bon modisto, ni tan bon cuiner. En aquestes professions, típicament femenines, la majoria de llocs de categoria els detecten els senyors. S'han sabut vendre millor ? O també hi ha una part de culpa del públic babau que, de forma recurrent i tòpica, ja els admet l'excel·lència a causa del sexe, d'entrada? En això no hi té res a veure l'opció sexual, fins i tot en algunes professions ser home homosexual dona punts afegits, sensibilitat notable, temperament artístic, mentre que ser lesbiana arriba a representar, no podia ser altrament, un problema afegit. Els homosexuals tòpics i típics, que gairebé ni existeixen, són, en l'imaginari popular néts, lliures, sensibles, bonhomiosos i creatius i les lesbianes més aviat no tant.

Hi ha coses que no voldria ser mai, feliçment jo sóc una dona, com deia la senyora Capmany que va ser, com avui la Rahola ase dels cops durant un temps de crítiques poc raonades i relacionades amb aspectes personals molt allunyats de la seva professió. L'escriptora, que era molt polifacètica, en un disc que crec que es deia Dones, flors i violes, cantava, jo no vull ser capità general. Jo tampoc. Ni cuinera, ni torera, ni líder política, ni ministra de l'Expercit, ni opinadora oficial sobre el Govern de la Generalitat, ni paleta enfilada a una bastida, ni tan sols camionera internacional. 


Només voldria que les coses no fossin encara avui tan asimètriques o que, al menys, l'asimetria provoqués malestar a tants políticament correctes opinadors com sorgeixen per tot arreu i més. I que no busquessin, ells mateixos, justificacions tan febles com les que s'escolten i llegeixen davant de les evidències. I res de paritat interessada per col·locar pitxells a la fotografia, només cal sentit comú i justícia distributiva. Igualtat d'oportunitats, vaja. 

Massa vella, massa grassa, massa intel·ligent...

De la mateixa manera que allò que ens distancia més uns dels altres és la mentalitat i no pas l'ètnia, ni l'origen, ni la religió familiar, crec que una de les discriminacions més temibles, contra la qual sembla que ningú no es manifesta, és la lletjor i, encara més, la lletjor femenina. Si la suposada lletjor va unida a una certa edat i a uns quants quilos de més, el rebuig resulta molt més evident. Els homes també tenen punts febles, i un dels elements físics que han incidit més en els senyors ha estat, per cert, l'alçada. Hi ha molts acudits sobre homes baixets, home petit carregat de punyetes, i fa anys s'estudiava força el complex dels homes baixos a més del fet, fàcilment comprobable, que molts dictadors i governants més o menys autoritaris han estat d'una mida limitada. Actualment tenim l'exemple del senyor Sarkozy, a qui sembla que preocupa força la mida. Un altre tema ha estat la calvície, i així podem contemplar horribles bisoñés o aquests models de pentinats estranys per tapar la closca, com el que es fa darrerament el senyor Herrera. Però ni tan sols aquests casos ens poden amagar que la dona ho té molt més pelut, en general.

He dit lletjor i potser hauria d'haver dit atractiu. La manca d'atractiu per al sexe contrari, o per al propi, si ets homosexual o bisexual, provoca molts problemes que no es volen admetre, car ens movem entre teories etèries sobre la bellesa espiritual i d'altres bajanades, el mateix que es fan volar colomets a l'entorn dels avantatges de ser pobre i feliç. Una condemna a la BBC per haver acomiadat una bona professional que es veia massa gran quan, de fet, i per a més recochineo és una dama força agradable, ha provocat un cert debat sobre el tema que crec que no passarà de quatre comentaris intranscendents, a casa nostra. 

Encara, a la televisió hispànica, hi ha algun cas de senyora gran, com ara la incombustible Maria Teresa Campos. A la nostra s'opta pel jovent de totes totes. De senyors encara en trobem algun de calb, gras, madur i rebregat, però de senyora, res de res. No passa tan sols en el periodisme visual això, però és un dels llocs on es fa més evident, pel fet que de tant en tant ens amollen debats mentalitzats sobre la igualtat i tota la resta. Ja pots ser intel·ligent i brillant, que si ets una mena de Salvador Sostres o Josep Cuní femení, i has complert els cinquanta, o peses massa ho tens molt magre. Sílvia Tarragona, gran professional, amb un rostre molt bonic, explicava una vegada que no li havien donat una feina a causa del seu volum, ja que té tendència a engreixar-se. Recordo els seus diàlegs amb el senyor Flàvià, tan divertits, però penso que podria fer moltes coses més de cara al públic.

Prima, jove, bonica i amb talons molt alts, si fins i tot a les pelis de por fan córrer a la noia maca amb aquest invent sexi que sembla que no es qüestiona i que és un trencacames antitot. Que als homes també els passa això? Sí, però no tant, ni de bon tros. Penso sovint en la immensa Rosa Calaf, que tantes coses ens podria encara explicar, una de les millors periodistes que he vist i escoltat mai (incloc homes i dones en el terme), amb una experiència immensa. No es van acabar d'aclarir els motius pels quals no va anar a TV3 i la primera també l'ha jubilat. El patetisme de tot plegat fa que les dones se sotmetin a règims absurds, a estirades de pell i coses pitjors, fins i tot les qui no són actrius, i només cal comparar fotografies de determinades periodistes abans i ara per veure com han evolucionat. Fa certa angúnia veure bones professionals ensenyant cuixa i petxuga en serioses entrevistes al mitjà, la veritat. A més, es deuen pelar de fred tal i com tenen els aires condicionats per aquells espais mediàtics. Ells, com que van amb americana, bones sabates planes i còmodes, i mitjons...


Tinc amigues que suposo intel·ligents però que, de forma constant, em treuen el tema, pesadíssim, de les dietes i les arrugues, i així que les operacions d'estètica s'han posat una mica a l'abast de les classes mitjanes, ja veieu què ha passat. Per no parlar de les models d'alta costura, famèliques i esquelètiques, en contra de les quals ja fa temps que es diu que s'hi farà alguna cosa, sense resultats pràctics, ara per ara. Fa anys eran moda les dones xates i totes les actrius es feien fer el nas arromangat, a l'americana, vaja, nas que amb els anys ha esdevingut estrany i amb cert aspecte porcí. Avui trobem nassos femenins més variables però la mateixa princesa nostrada s'ha reconvertit en un estàndard encartronat i s'ha canviat l'apèndix nasal, per a gaudi del públic habitual i dels súbdits devots. 

Recordo una persona que m'encantava quan la sentia parlar, la Maria Aurèlia Capmany, escriptora amb les seves llums i les seves ombres però que per televisió resultava encisadora, malgrat el seu aspecte poc convencional. Tenia una bonica veu i s'explicava molt bé, sabia un munt de coses i era una gran narradora oral. L'entrevista que li va fer Montserrat Roig és, encara, antològica, i la bellesa natural de la Roig, tan lloada, no menystenia per a res l'encís personal de la Capmany. Ara bé, havia escoltat molts comentaris malèvols sobre ella, a l'entorn, no pas de la seva obra o la seva manera de ser, valorable, sinó sobre la seva presència física. I la mateixa posteritat ha oblidat força la seva obra literària, de molt més gruix que la de força senyors escriptors o d'altres escriptores més guapes. Em temo que algun prejudici estètic hi ha, al darrere de tot plegat.

De vegades em pregunto que n'ha estat, de tantes bones presentadores dels primers temps de la TV3, imagino que encara treballen, a l'ombra, és clar. Tanta por fan, les arrugues, els aspectes poc convencionals, la vellesa incipient? Sembla que és així. Tant de bo això de la senyora de la BBC faci escola, encara que em temo que al nord la gent, encara, és més lliure, néta, desvetllada i, potser no ben bé feliç, però sí molt més conscient dels seus drets d'imatge. Hi ha, com en tot, excepcions notables, com la d'Oprah Winfrey, és clar. El mal de tot plegat es que siguin això, excepcions.  La bellesa, ai, no cal demostrar-la. La joventut vanitosa, tampoc. Una companya mestra, castellana, que, per desgràcia va morir massa aviat, sempre em deia que l'ideal dels homes convencionals era la dona guapa, tonta y caliente. Això de tonta em temo que, en moltes ocasions, és teatre, el mateix que l'escalfor fefaent. Però vaja, contents i enganyats. Com diu l'àvia rusinyolesca de Gente Bien, 'quanta llana porten los hombres en el clatello!'