El meu pare era de Mieres, a la Garrotxa. Era un poble que, quan jo era petita, no li sonava a ningú de Barcelona. Tothom coneixia Santa Pau, això sí, que sempre ha estat molt més turístic. A més, en tenir el mateix nom que el poble asturià, molt més conegut, tothom es confonia. Era un poble que semblava no canviar mai, tan sols hi anàvem de tant en tant, a veure alguns germans del meu pare que encara eren vius. Mentre va viure el meu pare cada any li portàvem, per la festa major, el quart diumenge d'agost, anàvem a l'ofici, a les sardanes i a dinar tots plegats. Per a ell era una gran festa, festa grossa, i encara trobava vells amics de la seva quinta i alguns, ja pocs, parents.
Recordo que quan festejava i m'havia de casar vam anar amb els meus sogres a Mieres, a visitar parents. El meu sogre comentava al pare que era una sort, tornar al poble de la infantesa i trobar-lo com l'havia conegut de petit, i que li envejava aquell fet. Ell, que era de Molins de Rei, havia vist ja massa canvis, als seus paisatges.
No vaig viure mai a Mieres, ni tan sols hi vaig passar unes vacances. Però les històries de parents i coneguts, del passat, que el meu pare explicava, van fer que m'anès creant una mena de mite a l'entorn d'aquell poble i dels seus voltants. Aparentment semblava que, com diu la cançó de Serrat, que fa referència al poble de la seva mare, a Mieres, por no pasar ni pasó la guerra...
Però la guerra sí, que hi va passar. Molt jovent de la comarca, de famílies religioses, estudiants del seminari del Collel, van ser assassinats. Molts altres es van emboscar per no anar al front i gràcies a això va ser aquella una comarca amb poques baixes en combat, tot i que alguns desertors van ser capturats i afusellats. La presó que es va establir al seminari del Collell va deixar molt mal record. Per això sovint em semblen, les històries de la guerra, massa blanques i negres quan passen de puntetes per damunt de la gran complexitat social i política que existia en aquells anys.
En aquelles masies es van amagar molts capellans. Per les seves muntanyes hi ha la cova dels capellans, avui destí d'excursionistes encuriosits. Amb el temps vaig saber que la família del meu avi patern, que era carreter, constructor de carros, ni tan sols no era de Mieres, sinó que havia arribat allà desterrada dels volts de Beget, a causa de les guerres carlistes, unes guerres encara poc conegudes potser perquè mostren una Catalunya molt diferent de la canònica i oficial.
El carlisme va ser un fenòmen estrany, interclassista, conservador, religiós, amb un rerefons d'espanyolisme ranci i rebel al mateix temps, i aferrat a la terra. La primera novel·la que vaig publicar s'iniciava a Userda. Més endavant vaig escriure Ombres, més llarga i ambiciosa, la història de quatre generacions d'una família rural. Per ser un llibre gairebé primerenc i potser a causa de les relacions que aleshores tenia l'editor de La Magrana, fins i tot, miracle, em van fer una entrevista per a l'Avui i una altra per El Temps. He de dir que no va ser un èxit de vendes, la veritat, cosa que em sembla una llàstima ja que crec que és una molt bona novel·la. A l'etrevista del Temps hi van posar un títol que no em va agradar gaire, ja que semblava una gracieta de mal gust: Publicar 'Costa'...
Amb el temps Userda-Mieres va perdre realitat i la vaig reinventar conformant una mena de mite simbòlic. Així, a més, tenia la llibertat de no haver de descriure paisatges concrets i de posar muntanyes, carreteres, rius, viles, llacs i espadats on m'abellís o convingués. A l'editor de la Magrana el nom d'Userda no li agradava del tot a causa de ser el nom de l'herba que mengen les vaques, l'alfals. A mi m'agrada, em sona bé, el so del nom em recorda la casa Usher de Poe, amb les seves connotacions misterioses, i l'alfals és una planta que en té enamorada, amb el seu verd viu i les seves flors blaves. El mateix em passa amb la trepadella, una altra planta farratgera, amb una flor molt bonica. Fins i tot un col·lectiu ecologista va triar el nom d'Userda per a la seva revista...
També es va fer, del llibre, una breu falca de televisió. Pertanyia a una sèrie de petites falques literàries que és una llàstima que no estiguin comercialitzades i a la venda, doncs per allà va passar el bo i millor de la literatura catalana de l'època i, també, escriptors i escriptores poc coneguts, com jo mateixa. El director era Lluís Quinquer i els programes es repetien més d'una vegada per la televisió. Em van venir a buscar en cotxe, vam esmorzar a Can Met de Mieres, van filmar l'antiga casa del pare, per fora i per dins. Eren uns espais ambiciosos i dignes dins de la seva brevetat i molt ben fets, la sèrie es deia L'Odissea i, de moment, no n'he trobat referències a internet. S'emetien pel segon canal, per on s'han emès molts programes excel·lents i fets amb pocs recursos, cosa que té un gran mèrit.
La filla d'una cosina meva va aconseguir reunir moltes branques de la família paterna fa un parell d'anys, en un dinar a la comarca. De cosins germans, fills d'aquells onze Costa originaris, néts de l'Isidre carreter, en quedàvem ja molt pocs. Ara encara en quedem menys. El meu pare era el més petit de tots. Els meus pares i els meus sogres són morts, i deuen trobar-se tots al cel, si n'hi ha. Han traspassat, com sembla que ara volen indicar que algú ha mort, per tal que la cosa no sembli tan definitiva. A la vida quotidiana ens entestem en anar cercant eufemismes per no dir mai les coses pel seu nom, vaja.
El programa és de l'any 95, el 94 s'havia publicat la novel·la. La casa on havia viscut el pare no era ni de la família, era llogada i l'amo no la va voler vendre mai a l'hereu, no sé el perquè. Aquest va fer una casa nova en un altre indret del poble, propera a l'antiga. Actualment sí, que s'ha venut, i s'hi ha fet un bonic hotelet o casa rural. El poble ha canviat, aquests darrers anys, ha acollit més turisme i, tot i que conserva l'encís misteriós de la seva situació, s'hi poden copsar nous estadants, nous espais i una certa dinamització moderna.
He recuperat aquell falca literària, que ja és un document històric, pel fet que aquella casa mig en runes, on havia nascut el pare i que l'equip del programa va filmar, ja no existeix, tot i que es pot reconèixer la seva forma original, malgrat la modernització turística del lloc, molt ben feta, per cert. I han conservat el nom de Cal Carreter, tot un detall.
I, per als amants o aficionats a la historia, gran i petita, un nou enigma:
http://norantanou.blogspot.com/2011/01/enigma-sabatic-53-princeps-amants-flocs.html
14 comentaris:
La memòria familiar és el pedestal on es recolzen tantes de les nostres veritats profundes. Venim d'on venim, i cada història és una meravella. Tu saps com fer-la envigorir.
Doncs a mi m'agrada molt el nom d'Userda. He estat a Santa Pau algunes vegades i veus, no m'he fixa't mai que hi hagués el poblet de Mieres.
Gràcies, Teresa, sobta pensar en el nostre estrany i ancestral passat i en un futur que no veuren però en el qual haurem deixat una certa herència genètica, més o menys acceptable... espero.
Francesc, de Banyoles a Olot s'hi pot anar per Santa Pau o per Mieres, la carretera de Mieres va estar força temps molt descurada i amb força revolts, en general la majoria de gent passava per Santa Pau, si no és que anava en concret a aquella zona. El llibre, per mi molt fluixet però de gran èxit, dels 'Soldados de Salamina', va donar a conèixer una mica més el Collell i la seva història, proper al poble i on anaven a escola nois d'aquells indrets, que jo he mig reinventat a les novel·les com 'la Santa Fe'.
Aquest escrit m'ha fet pensar i anyorar el poble on va neixer la meva mare, on vaig anar per darrera vegada no fa gaire i també vaig veura que on hi havia la casa on va neixer ja n'hi havia una altre, però parlant amb una senyora del bar i anomenar-li el nom de la casa enseguida va saber dir-me quina era tot i que no la podia haver conegut per lo jove que era.Núria (Feb)
Sí,Núria, va emoció pensar en tota la gent que ens van precedir i en els estranys records escampats que anem deixant...
Per cert, ja veig que domines això dels comentaris!!!
Jo voldria poder recuperar aquesta memòria, però les meves arrels es perden després d'Oix...
Userda, ara molts no saben què es!
Un petonàs!
Les nostres arrels, Zel, s'escampen per molts indrets, som fruit de moltes casualitats i causalitats.
Oix és també un poble preciós i misteriós, m'encanta i m'inspira, tota aquella comarca té una màgia estranya i profunda.
Les ombres dels llocs que ens criden o ens magnetitzen -perquè som part de la terra-, a la nostra memòria i a les nostres narracions es tornen llum.
Tota aquells indrets són meravellosos, i anar a Beget per el camí de Oix és un encant. A Beget, que de vegada en quan anava amb la meva companya a pujar el riu per banyar-nos en alguna gorja, explicaré una història real i d’aquelles que reviuen les tensions dels entorns rurals. Una vegada després de anar al riu, vam anar a un bar que havien obert recientment a Beget, era una parella d’uns 35 anys que estaven molt il•lusionats, penso que eren de Figueres (això no ho tinc clar) i eren uns enamorats de Beget, feia molts anys que anaven per esbarjo i s’hostatjaven a la fonda del mig poble on tenien molta amistat, i de vegades pensaven d’anar-se a viure a Beget, i obrir aquell bar era com un somni fet real . Dos o tres anys després vam tornar, i els hi vam preguntar que com els hi anava, ens van dir que fatal, que anaven a tancar el negoci i que volien marxar de Beget, els de la fonda els hi havia fet la vida impossible des de que van muntar el bar, i que el poble dels seus somnis s’havia convertit en un malson i que volien marxar quan abans. La dona ens deia que mai s’ho hagués pensat que d’aquell paisatge que tan estimava acabaria sent un infern, els de la fonda, segons ells, els hi havia fet de tot, ara no me’n recordo gaire però des de demandes a trencar coses, parla malament, amenaces... A la fonda jo he estat dinat alguna vegada, i em vam semblar bona gent, igual que la parella del bar, però clar jo era un client i no un competent.
O sigui que aquells pobles encara poden ser temàtica per novel•les, potser els de la fonda són els descendents dels que van foragitar aquell Costa carreter, i el nom d’Userda m’agrada molt.
Bonica reflexió, Olga!
Gregor, els llocs idíl·lics sovint amaguen moltes tragèdies i mals rotllos.Durant la guerra civil, i en proporció, hi va haver molts més morts a les zones rurals que a les urbanes, moltes d'elles per venjances o velles rancúnies. Els forasters són mal acollits, en general. Alguna cosa d'aquestes surt al llibre, per cert.
Els crims rurals sempre han estat bon material literari. Una vegada un professor de la UOC ens va explicar també que hi havia moltes més malalties mentals a les zones d'aquest tipus que a les grans ciutats.
Mira, Fago, Puerto Urraco, Tort... El Costa foragitat ho va ser per motius polítics 'des de dalt', i encara bo que se'n va sortir amb un desterrament, la història sencera la ignoro, diuen que tot i ser molt religiós durant un temps no anava a l'església ja que creia, amb raó, que els capellans havien traït la causa carlista.
Bosch de la Trinxeria explica com anant d'excursió el van segrestar i el van portar a Mieres, seu carlista, fins que la família va pagar el rescat, a l'estil del que passa en alguns indrets d'Hispanoamèrica.
De vegades si no pagaves t'anaven tallant orelles i nas i enviant-ho a la família i no sempre per causes polítiques sinó per peles, hi havia molts bandolers per les muntanyes i en acabar les carlinades molts antics soldats sense feina es van dedicar al pillatge.
Tot és molt bonic en fotografia, he, he.
M'ha fet molta gràcia veure't amb tanta desimboltura al davant de la càmera. :)
No creguis, Clidice,em vaig posar molt nerviosa...
Com passa el temps, ja fa quinze anys d'això!!!
Publica un comentari a l'entrada