EXPLICAR-NOS LA VIDA, EL MON D'ELISABETH STROUT

 

Un dels descobriments que la lectura constant i diversa afavoreix és el de poder constatar la semblança entre les vides de la gent, malgrat les circumstàncies siguin diverses i allunyades. Al mateix temps, però cadascú és únic i diferent. Una de les claus de l’èxit dels llibres d’Elisabeth Strout (EEUU, 1956), és aquesta incidència en les vides de personatges molt diferents, que viuen històries diferents, des de les més corrents fins a les més complexes, fent que totes tinguin el seu interès.

En aquest llibre, amb un títol ben explícit, ens adonem de què la vida té sentit quan és transforma en una narració compartida entre gent desconeguda o propera. Malgrat els inevitables enganys de la memòria, la gent es fa més viva en explicar i explicar-se, i aleshores la vida es reconverteix, en casos com els d’aquest llibre, en bona literatura.

És clar que per explicar necessitem que ens escoltin. Els personatges d’aquesta escriptora sovint es treuen ells mateixos importància, s’immergeixen en la melangia, tot sembla modest, evident, però tot acaba amarat de misteri. En aquest cas Strout reuneix personatges de les seves obres anteriors, això no és una novetat, hi ha d’altres autors, com Galdós mateix, que recuperen éssers de la seva pròpia ficció. El que passa és que aquesta autora ha aconseguit un estil propi i ha estructurat un espai de ficció molt personal. Malgrat les moltes referències a personatges dels seus llibres aquest es pot llegir de forma independent, com tots els altres seus.

Un tema recurrent és la culpa, la violència, fins i tot el crim, però aquest llibre no té res de novel·la negra, encara que avui sigui habitual etiquetar el que sigui amb aquesta referència. No ens trobem amb un protagonista clar, encara que alguns personatges tinguin més referències i més espai a la novel·la. Els crims no son gratuïts, tenen una explicació i enllacen amb d’altres històries, en un conjunt molt ben estructurat, malgrat algunes aparents regularitats i, potser, un excessiu allargament de determinats fragments. Pot ser que aquest llibre sigui el final d’una etapa però això no ho podem saber del cert, encara.

Alguns comentaris que he llegit sobre el llibre destaquen que sembla demanar una versió en cinema. Jo no ho acabo de veure, tot i que una de les protagonistes va generar una sèrie molt interessant. Estem davant de bona literatura, i el cinema, les series, son una altra cosa. En aquest llibre hi te molt de pes la paraula, la conversa, i això no es pot reflectir del tot en mitjans que demanen visions diferents, tot i que es pugui fer molt bon cinema amb aquest material. Per altra banda les referencies cinematogràfiques fan minvar, d’alguna manera, la nostra capacitat imaginativa.

Una altra dèria de determinades crítiques literàries, avui, és explicar-nos el llibre de forma massa explícita, amb noms, cognoms i descripcions psicològiques dels personatges. Una de les virtuts de la bona literatura és el ‘descobriment’ i en ocasions paga la pena acostar-se a l’obra sense tenir-ne massa referències. En tot cas aquest és un llibre, com els altres de Strout, amb les seves virtuts habituals, una mena de sinceritat planera, que fa que t’identifiquis amb alguns personatges i situacions en un moment o un altre. Potser l’excés de personatges perjudica la narració, sobretot en la seva primera meitat, però aquesta és una valoració personal. El que no podem negar és la grapa d’una autora que ha aconseguit un públic fidel i que ens situa en un mon quotidià que ens mostra la singularitat de cadascú.

Articles meus sobre llibres de l'autora:

https://www.llegir.cat/2022/03/critica-ai-william-elizabeth-strout/

https://www.llegir.cat/2023/09/critica-la-lucy-a-la-vora-del-mar-elizabeth-strout/

https://www.llegir.cat/2021/05/critica-llum-de-febrer-elizabeth-strout/

https://www.llegir.cat/2018/07/tot-es-possible-elizabeth-strout/

BERENARS AMB REREFONS: PRESENTACIÓ DE 'LA MERIENDA', AL POBLE-SEC

La fama és vapor;

la popularitat, un accident;

l'única certesa terrenal és l'oblit.

Mark Twain

Avui, nova presentació del meu darrer llibre, a la Biblioteca del Poble-sec, gràcies a la col·laboració de Sònia Garcia, periodista, gestora cultural, poeta i moltes coses més, una de les ànimes de la Bibliomusicineteca. 

Aquests actes serveixen per retrobar-te amb molta gent, fins i tot amb persones que fa temps que no veus i que, elles també, tenen així un motiu per quedar. 

Ha estat una sort poder comptar amb la confiança de l'editorial Stonberg, la gent que no tenim relacions ni contactes mediàtics sabem que cada dia és més difícil publicar llibres en paper i, encara més complicat, que les publicacions tinguin difusió.

La novel·la incideix en el tema de la televisió i la popularitat efímera, lligada a la frase del gran Mark Twain que encapçala el llibre. Un canal de televisió emet, per la tarda, en directe, un talk show centrat en una situació dramàtica o conflictiva, amb quatre participants cada dia, persones que han estat protagonistes o testimonis de situacions relacionades amb el tema triat. 

Per a una de les sessions s'ha optat per la trista situació de la prostitució humil o miserable, durant la postguerra, allò que de forma grollera i ofensiva es va qualificar durant anys de putes barates. Quatre dones grans han estat seleccionades per explicar la seva vida i la seva experiència. El programa el presenta i dirigeix Mariví Cantavieja, una periodista atractiva, ambiciosa, emprenedora i de bona casa, amant d'una vella glòria de la ràdio i de la televisió del passat, persona culta i polifacètica, Juanjo Badia, molt més gran que no pas ella però encara amb carisma i contactes a tot arreu.

En una Barcelona en transformació constant, en la qual alternen la pobresa i l'ambició, la fatxenderia i el disseny, a l'inici de l'era Obama, en la qual es pateixen ja els efectes de la crisi econòmica, amb dificultats per trobar feina, fins i tot per part dels joves amb titolació universitària i una bona preparació, un conjunt de persones, de generacions i orígens diferents, entrecreuaran les seves vides a l'entorn d'aquest programa de gran audiència, situat en el límit subtil entre la televisió escombraries i les produccions amb aspiracions vagament culturals.

En clau irònica, més enllà dels tòpics i del llenguatge políticament correcte, la pintoresca i diversa societat urbana mostrarà les seves grandeses i les seves misèries, la seva fragilitat i la seva hipocresia. I es constatarà la gran dificultat per a la permeabilitat social quan no es tenen diners ni es pertany a les elits de sempre.

La Merienda, un d'aquests berenars televisius devotament seguits per molta gent, dones la gran majoria, acabarà de forma sobtada, amb un escàndol imprevisible. Però tot passa, les persones afectades superaran els problemes i la vida seguirà, com sempre, malgrat tot, ja que la fama i l'èxit estan destinats, més aviat o més tard, a l'oblit. Amb els seus defectes i les seves virtuts, cadascú a la seva manera, els protagonistes d'aquesta història coral acabaran per desvetllar-nos, en el seu conjunt, una nostàlgica tendresa existencial. 

Per parlar del llibre, de literatura, dels mitjans de comunicació o de les relacions humanes, en general, i passar una bona estona de tertúlia informal, us espero avui, de dos quarts de set del vespre fins a les vuit, a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec.

EN TOMEU VALENT COMENÇA A CAVALCAR

Com ja he comentat en alguna altra entrada he publicat un nou llibre amb l'Editorial Stonberg. És una novel·la amb rerefons històric que segueix la vida d'un personatge, aquest Tomeu Valent del títol, al llarg del segle XIX, des del seu naixement a Barcelona, durant la febre groga, fins a la seva mort, a França, durant la tercera meitat del segle. 

A causa de les circumstàncies les presentacions hauran de ser online. La primera serà dimarts proper, 23 de febrer, a les set del vespre. 

Hi ha persones que m'han preguntat sobre on es pot trobar el llibre. De moment el millor és demanar-lo directament a l'editorial, ja sigui personalment o a través d'alguna llibreria. També el podeu trobar a Amazon.

Per a la gent del barri del Poble-sec i rodalies, o per als qui es vulguin acostar al meu barri, en tindran sempre a la Papereria Llibreria Nitus, del carrer de Blai, metro Paral·lel.

https://www.papererianitusonline.com/cat/

Podeu saber més coses sobre el llibre, llegir-ne un fragment, o comprar-lo, 

a la web de l'editorial.

Per motius obvis no podré escriure les dedicatòries habituals, si a algú li fa gràcia li puc escriure, escanejar i enviar per email. Els qui els compreu a la Nitus, si voleu em poden avisar i amb molt de gust us el dedico.

Dades de l'enllaç a la presentació:

• Enllaç a Zoom: https://us02web.zoom.us/j/82532970353?pwd=YWFTbHlOdE91dktUMTdFYnh5RHYzdz09
• Meeting ID: 825 3297 0353
• Passcode: E47cDw

ABRIL ITALIÀ I DAMES ANGLESES

UN ABRIL PRODIGIÓS
Elizabeth von Arnim
Traducció i epíleg de Dolors Udina
Viena, 2016

Elizabeth von Arnim, escriptora que ha experimentat una interessant recuperació aquests darrers anys, va escriure aquest llibre l’any 1922. És tracta d’una novel·la amable i interessant, i que darrere d’una història amb trets romàntics incideix en el tema de la dona i la seva llibertat. En aquest cas, és clar, son dones benestants, tres d’elles encara joves, que pertanyen a la societat londinenca privilegiada, de l’època. Però que senten com la seva vida s’ha ensopit de forma gairebé irreversible. Dues d’elles son casades, sense fills, i es van casar molt enamorades però la seva relació s’ha anat deteriorant, amarada de silencis i malentesos. Les relacions ens son explicades amb la prudència literària d’aquells anys, von Armin és producte de la societat victoriana i tot s’ha de situar en el seu context. 

Una d’aquestes dues dones casades veu un anunci que li crida l’atenció, la possibilitat de llogar, durant un mes, un castell italià, a la riba del Mediterrani. El preu no és excessivament alt però caldrà comptar amb algunes dones més, per fer front a les despeses. I explicar al marit alguna facècia inventada, com ara que una amiga l’ha convidat a fer aquelles vacances. Aconseguirà els seus propòsits i seran quatre dones, que pràcticament no es coneixen, les qui compartiran aquella estada. 

El castell i el seu entorn, real i magníficament descrit, resultarà, a més a més, una mena de metàfora de la llibertat, de la felicitat possible. El mon mediterrani va representar un gran atractiu per als intel·lectuals i gent benestant anglesa. El clima, la llum, hi tenen molt a veure. La meteorologia té un gran pes en la nostra vida i en la nostra percepció del mon. Les quatre dones aniran consolidant, no sense dificultats, una sòlida amistat, se sentiran persones lliures, tindran temps de pensar a fons sobre la seva situació i sobre elles mateixes, i, al capdavall, ja res no serà el mateix després de l’abril que dona nom al llibre. 

L’argument és relativament senzill, l’autora accelera un desenllaç amable, lluminós, els marits avorrits arribaran al castell i tot podrà començar de nou o reprendre un temps més feliç que semblava destinat a desaparèixer. La bellíssima soltera de la colla potser s’enamorarà i tot, ella, que està tipa de desvetllar admiracions i passions a dojo. I la dona gran, amb el record d’un marit amb el qual no es pot pas dir que fos feliç, sentirà que ha descobert l’amistat i deixarà de banda el seu mal humor i els seus records recurrents sobre gent d’upa amb la qual es va relacionar. 

Un final tan convencional, si no estigués tan ben escrit i tan ben explicat, podria semblar una mica ranci. Les relacions de parella se’ns descriuen amb les restriccions de l’època, hem d’endevinar i suposar, en molts moments. Les dones, per molt que s’espavilin, no assoliran, encara, una igualtat efectiva, més enllà de la llar. Tot això ho podem entendre des del present i ens pot amagar el sentit innovador d’aquest llibre i el seu gran valor literari. 

Res no serà igual després d’aquest abril, ni per aquestes quatre dones ni pels homes que s’hi relacionen. Von Armin, cosina de Katherine Mansfiel, d’una generació anterior a la de Virginia Woolf, de classe alta, tenia més de cinquanta anys quan va escriure aquest llibre, havia crescut en un ambient que, molt a poc a poc, anava obrint algunes finestres, limitades encara a les dones de classe alta. El Londres d’aquest sector social pot ser trist i humit, resclosit i castrador però sabem que també era terrible per a molta gent del poble. A Itàlia aquest poble queda reduït al servei domèstic. Però, més enllà d’aquestes consideracions, i situant el llibre en el seu moment, resulta una delícia llegir-lo i gaudir d’una prosa excel·lent i d’aquesta ironia britànica tan especial i tan present en molts dels fragments de la novel·la. 

Si a tot això hi afegim que l’obra no tan sols està ben escrita, amb una prosa delicada i clara alhora, sinó que traspua l’humor anglès més autèntic, enginyós i agraït, i que la seva lectura ens fa passar una molt bona estona, tot plegat justifica de ple la lectura de la novel·la. Elizabet von Arnim es deia, de soltera, Mary Annette Beauchamp. Va néixer a Sidney l’any 1866, es va casar per primera vegada amb un baró alemany de qui va prendre el nom i va morir als Estats Units l’any 1941. Va arribar a ser força popular i alguns dels seus llibres han tingut versions en cinema. Enchanted april, basada en aquest llibre, es va estrenar el 1993, amb un interessant repartiment i dirigida per Mike Newell, i va afavorir l’afortunada recuperació de la literatura d’aquesta escriptora. 

EL PARC I LES OMBRES, A LA BIBLIOTECA FRANCESC BOIX

El proper dimarts, 10 de desembre, a les set del vespre, torno a presentar la meva darrera novel·la publicada, en aquest cas a la Biblioteca Francesc Boix, del Poble-sec, a les set del vespre. Comptaré amb l'escriptora Sílvia Romero i la pianista Mònica Trueba. 

Podeu llegir un fragment de la novel·la i alguns comentaris dels primers lectores- lectores, més aviat, de moment- en aquest enllaç al sector de novetats de l'editorial STONBERG.

ENLLAÇ EDITORIAL

ARXIPÈLAGS SIMBÒLICS

Philippe Claudel, escriptor i cineasta francès nascut a prop de Nancy, l'any 1962, ha esdevingut un autor d'èxit i reconegut. No tots els seus llibres ens han arribat traduïts i, si es pot, cal acostar-se a les versions originals d'aquest autor.  A L'arxipèlag del Gos, com en d'altres novel·les seves, ens immergeix en una geografia metafòrica, els personatges també son arquetips i els bateja amb noms com ara L'Alcalde, El Professor, La Vella, El Capellà... amb algunes excepcions molt significatives.

L'argument grinyola en algun moment i la història no resulta del tot rodona, passava una mica el mateix a Ànimes grises, però això és del menys. Que hi hagi morts, misteris i traïdories ha propiciat que, com sol passar avui, de forma abusiva, s'etiqueti el llibre, en part, com a thriller. Em temo que al final hi haurà poca cosa que no sigui novel·la d'enjòlit, vaja. 

Claudel beu en moltes fons i l'esquema del llibre pot semblar poc original, ens remet a èxits del passat, com ara a aquell Enemic del Poble ibsenià o al Crist de Nou crucificat, un clàssic de la meva joventut reeditat no fa gaire, per cert. Un fet inesperat sacseja una comunitat tancada, rància, endarrerida i poruga. En aquest cas el fet és ben actual, l'arribada de tres cadàvers d'estrangers a la platja d'aquesta illa metafòrica. Un perill, a més a més del del volcà, per a l'estabilitat sòrdida dels seus habitats, esperançats amb un futur i eteri turisme impossible.

L'actitud de les forces vives, exemplificades en els poders tradicionals de les comunitats, serà amagar el tema. Però el foraster acollit amb reticències, l'intel·lectual bonhomiós i responsable, no hi estarà d'acord. Caldrà neutralitzar-lo amb una acusació greu i sacrificar-lo pel suposat bé comú. És clar que les coses no son tan senzilles i pot ser que la presència dels ofegats acabi per arribar a l'eixida de casa.

L'originalitat de l'escriptor francès rau en què sap denunciar i inquietar, a l'entorn dels mal de la humanitat, a nivell col·lectiu i individual, sense fer pamflets i escrivint molt bé. Els problemes de l'ànima humana persisteixen i es repeteixen, però mai no són ben bé iguals, la gent canvia i les circumstàncies, també. L'evolució moral, que jo vull creure que existeix, va molt lenta i té alts i baixos. La grapa de l'autor és que inserint els fets en un espai imaginari el podem reconèixer i identificar sense  problemes, aquesta illa pot ser un barri, un poble, un país o un partit polític. Les misèries existeixen però tan sols es fan evidents quan convenen i es poden tergiversar, en profit dels qui manen.

L'Arxipèlag del Gos és una mena de faula moral ben intencionada, malauradament les denúncies intel·lectuals no han fet mai el forat esperat en el conjunt de la societat, de què serveix sensibilitzar-se sobre un tema si no hi pots fer gaire cosa, de forma directa? Tot i amb això calen escriptors i escriptores com Claudel que mirin una mica més enllà del seu melic, això sí. I que escriguin bé, per descomptat.

CONTES PER A L'ADOCTRINAMENT PROGRESSISTA

Cargan con nuestros dioses y nuestro idioma,
nuestros rencores y nuestro porvenir.
Por eso nos parece que son de goma
y que les bastan nuestros cuentos para dormir...

'Esos locos bajitos', Joan Manuel Serrat

Una de les cançons sobre la infantesa que em sembla més realista és Esos locos bajitos, de Joan Manuel Serrat. Serrat és un personatge que desvetlla passions incondicionals i rebuigs dels dogmàtics perquè, de tant en tant, com deien a casa, les fot sense engaltar, a l'estil poble-sequí, tot i que hagi promocionat i  fet calaix i avui sigui ja un poble-sequí mític i llunyà.

Sobre els infants es fan volar molts coloms. En general es critica l'adoctrinament educatiu però no es pot educar sense adoctrinar. El que passa és que quan adoctrinem en els nostres propis valors, que ens semblen, és clar, positius, ho veiem d'una altra manera a com ho fan els qui pensen de forma diferent o divergent.

De petit depens per a tot dels pares, dels adults. No te'n pots escapar. De ser uns déus, quan et resultem imprescindibles passen a ser qüestionats, en general, a l'època de l'adolescència. I amb la maduresa acabes per entendre'ls, si és que eren gent normaleta. Normaleta vol  dir que no  eren maltractadors, ni abusadors ni tot això. Hi ha pares lamentables però, afortunadament, al menys en el meu entorn, he conegut més famílies normaletes que no pas inquietants, malgrat que allò que passa a dins d'una llar tan sols ho saben aquells que hi conviuen. Allò del Tolstoi tan copiat de les famílies felices i infelices pot ser molt literari però és poc real,  a la majoria de famílies hi ha èpoques i situacions de tota mena.

Les manifestacions multitudinàries de diferent tipus, avui, acostumen a ser familiars, i la gent, sense gaire manies, traspassa els seus valors als infants i fins i tot els fa cridar consignes clarament polítiques. Els mitjans de comunicació exploten el filó i de tant en tant treuen criatures a opinar de tot i més. Els infants, com els lloritos, repeteixen allò que han escoltat, en el fons  tots volem quedar bé, ja des de la més tendre infantesa. 

Reflexiono sovint, ara que pertanyo a les classes passives, sobre el tema de l'escola. L'escola, la que sigui, transmet allò que li diuen els que manen i la paguen. La por a l'adoctrinament ha fet que fins i tot escoles religioses, avui, acabin  diluint els seus principis antics en una mena d'educació  cívica ben intencionada. Durant el franquisme s'havien d'amollar coses molt raretes, lligades al poder, i una gran majoria de mestres ho feien, així mateix, de forma diluïda i de compromís, sense entusiasmes.

Vaig dur els meus fills a una escola d'aquelles del CEPEC, hi van anar molt a gust i de mestres, com és lògic i humà, n'hi havia de tota mena. En aquelles escoles es feia molta política,  la veritat. Però també una pedagogia interessant, una mica erràtica en ocasions. Avui es fa propaganda d'innovacions que en aquella època ja eren gairebé història. Sempre es reinventa la sopa d'all. Algunes escoles públiques vam fer coses molt innovadores. Però després et venen amb això  de l'educació finlandesa, avui sembla que contestada en alguns aspectes, i del passat, ni gall ni gallina.

Els meus fills, amb una certa ironia lligada a la maduresa crítica, m'han comentat de vegades que en aquelles escoles on van anar també s'adoctrinava políticament. Jo ja no crec gaire  que allò  que es fa a l'escola elemental tingui una gran transcendència, encara menys en el mon del present, amb tanta informació a tort i a dret i amb una globalització progressiva. En general, l'adoctrinament infantil pot tenir tres resultats oposats, que surtis com els teus pares, que surtis ben bé a l'inrevés o que acabis per instal·lar-te en un saludable escepticisme ideològic.

Escoltar els pares i mares joves quan trien escola de vegades m'angunieja però en algunes dèries m'hi veig reflectida. Hi ha molts prejudicis al darrere d'aquestes tries. Encara més quan avui alguns centres apleguen molta gent de fora. Després la vida  real arriba i el fet d'haver anat a una escola o a una altra no té massa importància tot i que a l'escola i a l'institut s'hi fan relacions i la majoria de gent normaleta vol que els fills i filles es relacionin de forma adient, no se si m'explico. L'escola més adient, avui,  crec que és aquella que reflecteix la realitat del futur, aquella on s'aplegui gent més diversa pel que fa la procedència familiar. Les del meu barri son així i les directores -totes dones, ep- han fet grans esforços per tal d'esberlar prejudicis i augmentar la qualitat global dels resultats.

Ahir, més enllà de les constants referències al tema del dia, es tocaven aspectes de la realitat suposadament discriminatòria. Un símbol de la feminització  carrinclona és el color de rosa. És relativament senzill que els pares de nenes petitones facin una tria diversa pel que fa a les coloraines amb les quals els vesteixen però resulta menys habitual que els qui tenen nens els vesteixin de color de rosa, i això  es constatava quan per la tele sortia gent que venia o comprava roba infantil. 

La simbologia no és neutra, és relativament ben acceptat que les nenes assoleixin valors considerats, fins fa, com qui diu, quatre dies, de nois, però no ho és tant que els nens i els xicots assumeixin colors i tendències tradicionalment  femenines. En tot plegat, però, hi té un pes la imposició de la moda, quan jo era joveneta hi va haver un temps en el qual es van posar de moda camises de color de rosa, per als nois, i van tenir la seva sortida. Ja no et pots posar una samarreta del color que sigui sense que n'infereixis lectures subliminars mal intencionades.

Avui s'insisteix molt en la necessitat de què les noies accedeixen a  carreres científiques, tècniques. Però no es fa així per intentar que els xicots arribin a la paritat en un camp com el de l'educació primària o l'escola bressol. La diferència, en aquest sector professional, entre homes i dones resulta inquietant, molt pitjor que fa  anys,  encara més des del final de l'EGB. A tot estirar, a moltes escoles, hi ha dos o tres mestres, un dels quals acostuma a ser el d'esport o gimnàstica. És un tema del  qual es parla molt poc i no veig que es faci cap campanya per tal de decidir els nois a fer magisteri o per intentar que l'escola elemental -a l'institut les coses canvien- reflecteixi una realitat diferent i més igualitària.

Durant els anys vuitanta vaig participar en diferents grups d'educació en valors, en valors de tota mena, un dels quals, el feminisme. En aquells anys es van publicar molts llibres progressistes, en el camp de la igualtat, com els de l'editorial Lumen, alguns dels quals ha recuperat Kalandraka, com ara Rosa Caramel, d'Adela Turin i Nella Bosnia, un clàssic, on surt, per cert, això del color de rosa. També llegíem molt els contes de Rodari,  els quals, més enllà d'una bona dosi de fantasia, entomen valors progressistes diversos. 

Encara més trencadores eren coses com ara les Aventures de Bombeta, clarament comunistes, tot i que avui això de comunista torni a semblar un penjament. La placa que es va dedicar, al meu barri, a Francesc Boix, no menciona la seva filiació política i no és l'únic cas. Les ideologies no tenen la culpa de com les instrumentalitzem les persones ni de com les pervertim. Però, sí, admeto que, segons com es miri, adoctrinàvem.

Fins i tot durant un temps, a la meva escola, pública i de barriada, ens distrèiem, en alguna ocasió, revisant els llibres de text i comptant el nombre d'homes i dones que hi sortien i en quina situació o context ho feien, i enviàvem cartes a les editorials protestant. Ens responien coses molt surrealistes per tal de justificar-se.

Malauradament tot allò no va crear escola i sovint no es recorden els esforços antics, potser perquè la feina de la mestra de base deixa poc temps per a recollir per escrit experiències i facècies i, com sol passar, la història oficial les escriuen els acadèmics i els qui disposen de lleure per a fer llibres i promocionar-los.

En el meu temps en actiu es lloava molt l'efímera escola republicana però pocs esforços s'han fet per recuperar de forma seriosa la seva metodologia o el sistema de formació de mestres republicà. Sembla, pel que fa a l'educació, que tot s'ha fet malament i que s'ha de fer d'una forma renovada, per això als mestres se'ls ha de reciclar, horrible paraula quan s'aplica al factor humà. Aleshores,  gent del camp universitari que no treballa, en general, a l'escola, en directe, fa llibres, dona cursets i predica metodologies que mai no es valoren ni avaluen a fons ni durant un període de temps prou llarg.  Son els experts, una plaga del nostre temps. En el tema de l'educació em temo que hi ha massa experts inexperts. I, encara, si això passés tan sols en aquest camp professional, rai...

Com deia el poeta: me sé todos los cuentos...

NO HI HA CAP MARE QUE SIGUI COM LES ALTRES

Tu no ets una mare com les altres es va publicar el 1992, en la seva versió original. Encara era viva aleshores la seva autora, que va morir el 2016. Possiblement si l’hagués pogut llegir quan va sortir per primera vegada m’hauria impressionat més que vint anys després, en aquests darrers anys hem pogut llegit moltes bones novel·les i llibres testimonials sobre el nazisme, un tema inesgotable per l’horror i la destrucció que va provocar. No fa gaire comentava en aquest blog La Storia, de Morante, que em va colpir molt més, i que dóna veu a les víctimes anònimes que no podran escriure mai un llibre propi o que ni tan sols són capaces de reconèixer el seu paper de víctima.

L’autora, Angelika Schrobsdorff, escriptora i actriu, ha estat poc coneguda entre nosaltres fins a la publicació d’aquest llibre en castellà i català, del qual, a finals del segle passat es va fer, a Alemanya, una versió per a la televisió. De les seves novel·les i llibres de contes tant sols es pot trobar, per ara, Hombres, un dels primers que va editar. Tu no ets una mare com les altres s'ha venut molt bé, porta unes quantes edicions en castellà i català i molts reconeixements, per a goig professional de les editorials implicades. 

No estem davant d’una novel·la tot i que els límits del gènere són avui molt imprecisos. Ens trobem davant d’una narració que aplega una veu testimonial, records i moltes cartes familiars. L’autora reconstrueix la vida de la seva mare, Else, aquesta mare que no és com les altres, tot i que de mares n’hi ha de moltes menes i potser molta gent pensa també això de que la seva no és com les altres. Una mare que neix en un entorn privilegiat, en una família de jueus practicants, burgesos, bona gent, tradicional i molt ben situada. El títol procedeix d’un poema que el fill gran, Peter, escriu a la seva mare. 

El Berlín mític d’abans de la guerra va acollir un munt d’idees modernes, avançades, avantguardistes. Moltes d’aquelles virtuts les va abduir, després, París, però, de fet, la capital alemanya era on, en realitat, es congriaven totes les ideologies. En aquest context Else s’enamorarà d’un cristià, cosa que provocarà un trencament familiar, i, quan sap que aquest, un intel·lectual, li és infidel, s’alliberarà dels prejudicis i es dedicarà a viure la vida en aquells anys vint convulsos i inquietants, però extraordinaris pel que fa als canvis en les maneres de pensar i actuar, tot i que aquell capteniment disbauxat era tan sols a l’abast de minories privilegiades. 

Tindrà tres fills, dels  tres homes que ha estimat (crec que Nacha Guevara també presumia d'això de concebre un fill amb cada amant seriós) i es dedicarà a passar-ho molt bé, d’una forma lliure, elitista i desinhibida. La mort d’un germà, a causa de la grip espanyola,  farà que torni a tenir tractes amb la seva família benestant, aspecte aquest que li facilitarà molt l’estil de vida triat. Festes, viatges, amants i poca cosa més, vaja. I una gran miopia per adonar-se del que està passant al seu país, com li va passar a tanta gent ja que, per desgràcia, fins que les tragèdies no ens toquen de prop, sovint costen de preveure. 

El llibre va des de 1893 fins al 1949, els anys de la vida de la mare de l’autora. Sobta que tanta modernitat en el pensament no fes evolucionar més de pressa una consciència feminista més aviat lligada a la independència professional i econòmica que no pas a l’habilitat per trobar una bona parella. O que s’obviés el món real exterior, la misèria del qual també va contribuir al desenvolupament de l’horror institucionalitzat. Tot i que el director de documentals Claude Lanzmann, una de les parelles de l’autora, autor del colpidor Shoah, era molt reticent a cercar explicacions al nazisme, així com al fet de fer ficció amb aquell horror. 

La novel·la ens immergeix en tot aquell món de l’època, per ella transiten un munt de personatges de tota mena, parents, amics, criats, camperols. Tot canviarà quan l’evidència faci que aquesta mare hagi de fugir, gràcies a coneixences i ajudes, a Bulgària. El to del llibre canvia i la ruta familiar serà de supervivència. En favor d’aquesta mare cal dir que la seva gran preocupació són els fills, dues noies i un noi, que creixen en aquest context convuls i fràgil. Per atzar, gràcies a antigues coneixences, a l’ex-marit i a la bona gent que es troba pel camí, sobreviurà, pagant, això sí, un preu molt alt per aquesta supervivència. 

El fill, Peter, que semblava tenir una vocació de paràsit intel·ligent, mostrarà aviat una gran lucidesa i es considerat avui un heroi de guerra ja que va morir, abans dels trenta anys, lluitant contra el nazisme. Avui això dels herois també ens ho mirem d'una altra manera. Són paradigmàtiques les reflexions que fa en algun moment aquest noi, en una de les cartes, sobre el seu judaisme assumit i la inquietud que li produeix el fet de voler fer un estat jueu, a Palestina. Un estat que, de forma inexorable, haurà de caure en els paranys patriòtics i exclusivistes de tots els estats. Donades les circumstàncies les reflexions m'han semblat molt interessants. 

El llibre ha desvetllat grans entusiasmes que no comparteixo del tot. És un bon llibre, però al nivell de molts altres que incideixen en el mateix tema, actualment s’han recuperat molts autors oblidats o que no havien arribat a casa nostra en el seu moment. No podem saber fins a quin punt hi ha la intervenció de l’autora en aquesta narració que es mou en uns límits imprecisos entre les memòries i la ficció. Els personatges són reals i estem davant d’una història suposadament real. La narració juga, en ocasions de forma una mica incomprensible, amb la primera i la tercera persona, tot i que sabem que la veu procedeix sempre de la filla de la protagonista. I també juga amb els lectors i lectores fent anticipacions críptiques, d'aquestes que avui són, ja, un recurs habitual que t'ensenyen en els tallers literaris.

A mi m'ha resultat una mica massa allargassat, pel fet que alterna fragments molt interessants i que commouen amb d’altres prescindibles o repetitius. D’algunes situacions se’ns donen molts detalls mentre que d’altres passen de puntetes o resulten incomprensibles. La personalitat d’aquesta Else resta, malgrat al prolix relat sobre la seva vida, emboirada i confusa en alguns moments. Uns dels fragments més colpidors són els de la darrera part del llibre, aquestes descripcions de la misèria física i humana a l’Alemanya vençuda i la inquietant constatació de què, en general, l’espècie no millora com caldria. Hi ha gent bona, evidentment. N’hi ha d’altra, covarda o oportunista, que actua segons bufa el vent o que s’adapta a la supervivència. I n’hi ha uns quants disposats a fer negoci amb el que sigui i es pugui. 

Les relacions familiars i, en concret, les materno-filials, sempre són complexes. No pots evitar que els fills pateixin, s'equivoquin o emmalalteixin. Com sol passar moltes vegades, la filla, l'autora del llibre, va viure amb la seva mare moments tensos i d'incomprensió. Amb la maduresa i la vellesa tot ho veus d'una altra manera i hi ha també, en aquesta història real, però potser no tant, una gran part d'homenatge filial i d'acceptació de les mancances i limitacions dels nostres pares i mares, lligades al fet de ser humans, limitats, temporals i imperfectes. 

UNA DAMA D'ABANS, AMB PASSAT INCLÒS

 

Paulina Pi de la Serra (Terrassa, 1906-1991) va ser una activista cultural i militant de la Lliga. En aquest partit, a causa de la seva veu melodiosa i convincent, va ser anomenada com El rossinyol de la Lliga. Va viure a París, a conseqüència de la guerra civil, on va treballar per a Cambó, i el 1945 va retornar a Terrassa, dedicant-se a l’ensenyament dels idiomes i al periodisme, participant en programes de ràdio i impartint conferències. En aquesta ciutat va esdevenir un referent de la resistència cultural i va participar en diferents iniciatives. 

Edicions del Núvol ha recuperat l’única incursió de Pi de la Serra en la narrativa. El volum aplega quatre narracions molt diferents, potser no massa originals però extraordinàriament ben escrites, que fan plànyer el fet de què Paulina Pi de la Serra no es dediqués més a fons a la literatura. De forma tardana, després de la seva mort, es va saber l’existència d’una filla secreta, fruit de la relació de Pi de la Serra amb el diplomàtic Joan Estelrich. 

Helena Feliu Pi de la Serra, la filla, que va viure sempre amb una família d’acollida triada pels pares biològics, va escriure un llibre, Pecat original, en el qual es descobria la relació amorosa d’aquests.  Paulina Pi de la Serra és un exemple més d’una dona suposadament lliure, ben relacionada, de família culta i benestant, però encara lligada a uns condicionants morals absolutament contradictoris i conservadors. 

Pel que fa als homes, això sembla encara més greu contemplat des del present, quan el feminisme, en certa manera rebutjat per Pi de la Serra en el seu vessant més radical, s’ha anat imposant amb força i la igualtat entre els dos sexes ens sembla, avui, d’una lògica inqüestionable. La fidelitat d'aquestes amants de categoria pels senyors casats i brillants amb els quals tenien un afer, és una mena de clàssic universal que avui angunieja una mica. El que sorprèn més és que Paulina Pi de la Serra, en la seva darrera època de vida, quan ja la moral rància era un record del passat, no assumís, de forma pública, aquella maternitat i aquella relació.

Les quatre narracions del recull s’acosten al conte oral i, segons expliquen, a l’autora li agradava molt parlar i es feia escoltar a causa de la seva grapa pel que fa a l’oralitat. Tenen un encís especial i apleguen detalls onírics i paranormals a la vegada que traspuen un romanticisme misteriós. En elles hi podem trobar ressons literaris diversos que evidencien el bagatge intel·lectual de l'autora.

Per als joves terrassencs dels seixanta i setanta Paulina Pi de la Serra va esdevenir gairebé un mite, el símbol d’un món desenvolupat, avançat i culte, que no va poder ser. Pi de la Serra va patir també el rebuig de l’esquerra de l’època, ella i Estelrich eren de dretes, com el mateix Cambó. Encara resulta difícil encarar sense prejudicis tota la complexitat lligada al temps de la guerra civil, al seu abans i al seu després, i valorar personatges i produccions culturals més enllà de la ideologia i de les militàncies.

Les quatre narracions que aplega el llibre van ser publicades pels Amics de les Arts, de Terrassa, en els anys vuitanta. Edicions del Núvol les ha recuperat recentment i, més enllà de la temàtica i la grapa narrativa, el llibre ens ofereix una interessant introducció de Bernat Puigtobella, on retrobem l’autora i el seu context en tota la seva complexitat vital i cultural, molt lligada a Terrassa però també a la Catalunya en transformació constant de la postguerra, el tardofranquisme i la recuperació, més o menys, d’una democràcia complicada i encara fràgil.

ÀNIMES MORTES A LA CIUTAT HOSTIL

Un dels llibres proposats al Grup de Lectura de l'Editorial Meteora, fa algun temps, va ser Los otros, un dels més importants de l'escriptor Luis Romero, un títol no tan conegut com La Noria. Per motius familiars fa temps que no puc  participar en aquest grup però vaig aprofitar el suggeriment per llegir aquesta novel·la, d'un autor que em sembla molt més important del que la posteritat literària canònica ens pot donar a entendre. Al col·loqui posterior a la lectura hi participava, per cert, el fill de l'escriptor, Javier Romero. Crec que per a un creador, del camp que sigui, és important comptar amb fills, néts o nebots que reivindiquin la seva obra. Molts oblits inexplicables van lligats a aquesta manca de suport familiar pòstum i de descendència devota.

En llegir aquest llibre em va resultar inevitable pensar en aquelles paraules de la cançó de Raimon, sobre l’any quaranta, quan ell va néixer, que tots, tots havien perdut. I és que la sensació vital d’una gran majoria de supervivents, en l’època en la qual es va publicar la novel·la, haguessin estat en qualsevol dels dos bàndols, amb poques excepcions, era la de fracàs col·lectiu. La novel·la em va fer recuperar l'atmosfera de la meva infantesa, una atmosfera recollida per algú que la va viure i patir en directe. Deuen ser coses de l'edat, però els llibres ambientats a Barcelona, en els anys cinquanta o seixanta, escrits en el present, sempre em grinyolen. Percebo anacronismes absurds i una mena de manca de comprensió sobre la mentalitat real de la gent humil d'aleshores.

Luis Romero (Barcelona, 1916-2009) va ser un escriptor de talla, al nivell de qualsevol nom estranger més conegut i valorat. L’oblit o el menyspreu són massa habituals en el camp literari, en el qual funcionen capelletes i interessos de tota mena, com en tots els àmbits de l'activitat humana, és clar.  La seva obra es diversa, hi trobem poesia, assaig històric, llibres de viatges, i alguns volums dedicats a l’obra de Salvador Dalí, a qui va conèixer força bé i que pagaria la pena reivindicar ara que al MNAC dediquen una exposició temporal a Gala. 

Luis Romero va rebre molts premis i tot i que el gruix de la seva producció va ser en castellà té algunes novel·les en català, una de les quals, Castell de cartes, va guanyar el Ramon Llull l’any 1991. El 2016 l’editorial Calambur, amb motiu del centenari del naixement de l'autor, va recuperar les dues novel·les més emblemàtiques de l’autor, La Noria i Los otros. Per a la reedició de La Noria fins i tot va comptar amb dotze autors que van escriure relats paral·lels al text original. Los otros, publicada l’any 1956, té alguns punts de contacte amb La Noria, i, com fa l’autor en diferents llibres seus, ens ensopeguem amb algun personatge anterior de la mateixa manera que, més endavant, en retrobarem d'altres a llibres com El Cacique. 

Aquesta novel·la forma part del gruix d’una narrativa excel·lent, amb una colla d'escriptors i escriptores molt important, la dels anys cinquanta i primers seixanta, inserida en això que es va dir realisme social. Reflecteix la situació de misèria física i moral que es va viure durant la llarga postguerra, fins que la millora econòmica dels seixanta no va deixar respirar una mica la gent, ni que fos amb grans esforços i amb comptagotes. 

Los otros és una novel·la coral, com la majoria de les de Romero, tot i que l’acció gira a l’entorn del fallit atracament que realitza un jove fuster desesperat i ressentit, de qui no n'arribarem a saber el nom. Els fets s’esdevenen en un dia i en una ciutat que és Barcelona, tot i que el de menys, en aquest cas, sigui l’escenari concret. De fet aquesta ciutat literària esdevé l’arquetipus d’un món urbà despietat i mesquí. Malgrat que el món rural que alguns dels personatges evoquen tampoc no és gens amable, més aviat el contrari. 

La novel·la podia haver tingut la seva correspondència en una d’aquelles pel·lícules de cinema negre barceloní de l’època, però va molt més enllà del fet delictiu. L’autor va viure la guerra civil, va estar presoner a Montjuïc i, més endavant, va participar en la División Azul. Era molt jove i amb un esperit inquiet i aventurer. Com que avui moltes coses s’expliquen sense matisos no es vol entendre que molts joves de l’època van estar al bàndol guanyador per circumstàncies lligades a aspectes complexos, en ocasions, tan sols, perquè havien viscut de prop les violències dels altres o perquè a casa seva eren gent religiosa, que havia entomat injustícies i violències indiscriminades. 

Romero ben aviat es va adonar de què el final d’aquella guerra no havia dut pau ni prosperitat, un dels personatges que surten al llibre, un policia, comenta que tan dolents eren els uns com els altres. De fet, era aquest un comentari que havíem escoltat sovint els qui vam viure, de petits, aquells anys cinquanta, i per part de gent que havia pensat i actuat de forma molt diferent. I és que crec que aquest llibre, com tants altres de l’època, no pot ser el mateix per a gent de diferents generacions. Una cosa és que una ideologia ens sembli més positiva i igualitària i, l'altra, que la imposició de la justícia es realitzi amb violència indiscriminada.

Los otros ensenya més sobre l’ambient, els costums, la situació social i política i la manca d’esperança d’aquells anys que qualsevol manual d’història pretensiós. Al capdavall sempre reben els mateixos però tampoc els triomfadors són feliços i s’enfonsen en les seves servituds, les seves trampes i la seva manca d’humanitat, lligada a l’afany de guany i triomf a qualsevol preu, una malaltia que hem continuat patint en formes diverses, adaptades al món del present. 

En aquest llibre no hi ha bons ni dolents i aquí rau una de les claus de la grapa literària de Romero. Hi trobem una gran dosi de solitud, d’incomunicació, d’incomprensió i una mena de tendència a l’egoisme vital, absolutament humana. No hi manca una certa dosi de tendresa, de resignació positiva malgrat que intuïm, des del principi, que l’atracament, en el qual hi juga un paper important l’atzar, no pot acabar bé. El final és relativament obert i deixa una petita espitllera a l’esperança. Luis Romero és un dels grans escriptors a reivindicar sense prejudicis, també pel que fa als seus llibres d’assaig històric, com l’imprescindible Tres días de julio. 

El llibre compta amb una introducció molt interessant de Santos Sanz-Villanueva, qui també recull, al final el volum, les intervencions de la censura en la publicació de la novel·la així com la referència a correccions que va fer el mateix autor. I es clou amb un emotiu article del fill de l’autor, Javier Romero. Sorprèn comprovar com les intervencions dels censors, tot i que ja sabem que eren erràtics i imprevisibles, no van mutilar més a fons un text amb una gran càrrega crítica sobre l’època. És possible que les referències sobre el passat de Romero tinguessin alguna cosa a veure o bé no van entendre el missatge de moltes de les situacions i comentaris que trobem al llarg de la novel·la. 

Los otros és un llibre d’un gruix literari evident, una gran novel·la, però és també un mirall imprescindible d’una època en la qual hi havia grans dificultats per sobreviure amb una certa dignitat. Coses com ara la situació de la dona. la manca de perspectives o la restricció dels estudis superiors a les elits, i encara, aclaparaven una població que tenia molt present la violència patida de forma directa i vigent encara per a una gran part dels seus habitants. 

Un país pobre, malmès, amb un govern dictatorial, gent morta, a l’exili i a la presó i unes normes morals lligades a un catolicisme ranci, hipòcrita i omnipresent. Un país que havia quedat aïllat, de forma injusta i oportunista, per part de les grans potències, en acabar la guerra a Europa. Sense entrar a fons en les causes ni en el tema polític, sense ingenuïtat i sense discursos inútils, Romero aconsegueix reflectir aquell món amb la precisió d’un lúcid, arriscat i crític contemporani de l’època. 

VIDA, NOVEL·LA I PEL·LÍCULA

Joan Francesc Mira és un dels nostres grans savis en actiu, potser més lloat que no pas llegit, tot i que compta amb un gran nombre de reconeixements i premis. En aquest llibre evoca la seva infantesa i l'entorn en el qual la va viure, sense massa sotracs i d'una forma relativament amable i sostenible. Escoltava l'altre dia a David Trueba parlant de la seva darrera pel·lícula. Insistia en el pes que tenen coses com ara la família de cadascú o la vivència del primer amor en la nostra visió de la vida. No tothom té família, per desgràcia, i encara menys això que es coneix com primer amor, primer amor correspost, és clar. Entenent el primer amor com aquest que és té just a la sortida de l'adolescència, algú pot tenir un primer amor als trenta anys però aleshores és tota una altra història.

Jo no sé si res és tan definitiu. La vida marca, és clar, però tots som diferents i vivim coses, bones o dolentes, de forma diferent. Hi ha aspectes del tarannà de cadascú que s'escapen, com aigua en un cistell, de tota mena de consideracions psicològiques acurades i de teories pedagògiques més o menys deterministes. Més enllà de les vivències familiars i del context social i polític, la prosa de Mira resulta extraordinària a causa de la seva aparent senzillesa. No són els seus uns llibres per llegir de pressa, cal temps i paciència. En aquest ens situa, sense nostàlgia malaltissa, en un món perdut, evocat de forma magistral.

Tothom que arriba a vell té coses per explicar. El que passa és que no tothom les sap explicar de forma acurada, per escrit. Un altra tema és la narració oral però tampoc tothom sap explicar les coses de viva veu amb grapa, com si fossin un conte extraordinari. I no tot s'explica ja que cadascú té la seva intimitat i les seves vergonyes, encara més quan s'ha passat per situacions complexes, com ara una guerra. Fins i tot els contes infantils, avui, es llegeixen més que no pas s'expliquen de forma oral. Tot ha canviat i el pes dels mitjans de comunicació, que ens expliquen tants i tants contes a cada moment, ha bandejat la rondalla de la iaia tradicional tot i que encara en quedi alguna cosa.

Hi ha persones que quan saben que has escrit i publicat alguna cosa, encara que no hagi tingut un gran ressò, tenen tendència a narrar-te fets de la seva vida, que són com una pel·lícula amb la pretensió de què les incloguis en algun projecte literari improbable. També hi ha qui m'ha fet arribar mecanoscrits feixucs, prolixos, escrits a raig, en els quals sovint hi ha fets importants, dramàtics, tràgics, dignes de recordar, però mal explicats, de forma barroera i poc publicable. Les persones que tenen tirada a explicar la seva vida i creure que és més intensa que les de la resta sovint no tenen cap mena d'interès en escoltar aspectes de la teva.

Hi ha moltes novel·les i pel·lícules que expliquen la vida d'algú. Ha proliferat fa temps una mena de gènere literari híbrid en el qual es barregen històries familiars amb ficció. He llegit llibres, fins i tot premiats, d'aquest tipus, molts dels quals força mediocres i avorrits. Hi ha bons escriptors i escriptores que introdueixen aspectes de la pròpia vida en històries on ells no són els protagonistes. Hi ha de tot i tot són gustos però quan algú escriu bé alguna cosa sura i es percep de seguida. He llegit llibres autoeditats, sense pretensions, que tenien un encant especial, més enllà de la valoració qualitativa. Una cosa és reconèixer la qualitat d'un text i una altra que el llibre et distregui o t'emocioni.

L'autoedició, avui abaratida i que prolifera, és mal vista per determinat sector editorial quan, al capdavall, et vas assabentant de què fins i tot en editorials d'un cert prestigi hi ha autors que s'han, gairebé, autoeditat. Tot és, al capdavall, qüestió de calerons. I de difusió. I d'oportunitat. I de sort. I de relacions personals. I de mandarinatges culturals. L'edició convencional també publica i promociona llibres de dubtosa qualitat literària perquè s'ha de vendre o morir, no ens enganyem. Hi ha traduccions d'escriptors de prestigi de llibres que per aquí ningú no hauria donat cap importància, en cas de què l'autor o autora no fos gens conegut i hagués lliurat el mecanoscrit, de forma espontània, a qualsevol editorial, gran o petita. El tema literari, com tots, puja i baixa com la borsa, segons bufa el vent. Hi ha grans actors secundaris que mai no han assolit ni assoliran el paper de la seva vida. I llibres bons, interessants, remarcables, dels quals no en sabrem mai ni gall ni gallina ja que ni tan sols haurem arribat a conèixer la seva atzarosa existència. 

Però això sí, com va escriure Galdós, allà on anem tots portem la nostra novel·la i qualsevol canvi de ruta vital farà que aquesta novel·la sigui molt diferent. Novel·la, pel·lícula, bolero, tango o sèrie de televisió.

SOBRE BALENES I BLANCORS

Al Goya, el seu teatre dels darrers anys, Josep Maria Pou es fica a la pell del mític capità Ahab, un home obsessionat i embogit, amb pocs trets humans quan aquesta obsessió el domina per damunt de tot. Ell i dos personatges més, que simbolitzen tota una tripulació controlada per aquest capità singular, ens porten a navegar pels mítics oceans del passat, en un muntatge innovador i fascinant, que es beneficia de les possibilitats de l’escenografia actual, fins al punt que gairebé sents com t’arriben a esquitxar les ones, en algun moment. 

No era fàcil condensar en una hora i mitja i en un escenari teatral una obra que és ja un gran clàssic, cosa sorprenent si pensem en què el llibre és difícil, feixuc, complex. Melville, va ser un home turmentat, també complex, que havia viscut aventures extraordinàries, a les quals havia aconseguit sobreviure i que, per sobreviure en un context convencional es va veure obligat a fer una feina monòtona i ensopida. L'escriptor va obtenir més reconeixement després de la seva mort.

Per tal de gaudir d’aquesta hora i mitja de teatre en estat pur cal desprendre’s de prejudicis. Avui podríem arribar a contemplar aquesta balena amb ulls moderns, desenfocats pel bonisme ecologista, però aquest monstre marí va molt més enllà de la biologia i esdevé, ja en el llibre original, un símbol. Un símbol de la por, del mal, de l’inexplicable, de la mort. La pesca de la balena era una cosa com ara la febre de l’or, però per fer alguns guanys calien molts riscos i no era difícil caure en la bogeria.

En aquesta mena de destil·lació de l’original hi trobem tots els elements necessaris per no trair innovant i rellegint: informacions sobre la pesca, els riscos del mar, les tempestes, les llums i aquest color blanc que simbolitza coses bones però que és ben present en moltes d’absolutament perverses. L’únic supervivent, Ismael, el mariner lúcid i fins i tot, comprensiu amb la bogeria del seu cap, ens evoca l’inici del llibre en el final de la representació. 

A Josep Maria Pou ja no li cal demostrar que és un gran actor però aquí ha trobat un paper a la seva mida, gegantina, fins i tot físicament. Crida, plora, renega, desafia el cel i el destí. L’evocació teatral de la balena és magistral, com ho és la presència d’aquest ull, venjatiu i diví a la vegada. No sé si les persones que no coneixen el llibre trobaran sentit a alguns dels fragments, però fins i tot partint de la ignorància literària es pot gaudir de l’espectacle i copsar-ne la profunditat. Potser perquè tan sols ens cal, per seguir Ahab-Pou en aquest viatge sense final feliç, la imaginació que el capità reclama a la tripulació.

Hi ha hagut d’altres intents de portar el personatge als escenaris. Al cinema, l’Ahab més popular ha estat Gregory Peck, un actor molt més polièdric del que molta gent pensa i que ha interpretat grans personatges difícils i inquietants, de forma extraordinària. Fa pocs dies es va passar la pel·lícula, de Huston, a la Filmoteca, i es va comptar amb Josep Maria Pou per a comentar-la. 

La novel·la de Melville, malauradament, va patir durant molt de temps la seva etiqueta de gènere d’aventures i moltes de les persones que ja som grans potser recordem com ens va sorprendre que un llibre d’aquest tipus, ni que fos retallat i adaptat, formés part de les col·leccions canòniques juvenils. Tot i que potser no l’acabéssim d’entendre, alguna cosa de la seva atmosfera malsana no ens quadrava. L’original és extens, feixuc, Ahap triga en aparèixer. L’estrena del Goya pot ser l’oportunitat per pouar en l’autor, en el llibre, en l’època i en els molts nivells de lectura i d’interpretació de la novel·la.

La direcció d’actors és molt bona i l’escenografia, la il·luminació, el so i l’ambientació, excel·lent. Paga la pena dur, si no es pot gaudir de prop de l’obra, uns binocles, com feien els nostres avis, car els primers plans d’Ahab i la seva tripulació s’han de poder copsar, ja que formen part del conjunt, així com diferents detalls d’aquest vaixell avarat a l’escenari. El programa de mà inclou un mapa amb la ruta del Pequod, que pràcticament, dóna la volta al món a la recerca del desastre més que no pas de l’aventura o dels possibles tresors ocults. Al capdavall les balenes simbòliques, blanques o del color que sigui, potser tenen molt més poder del que pensem encara que no puguem defugir l’intent de vèncer-les de forma definitiva ni que sigui a costa de la nostra integritat racional.

Ressenya publicada al blog cultural 'Llegir en cas d'incendi', el 31/1/2018

TEATRE GOYA, fins al 18 de març de 2018

MOBY DICK

Text de Juan Cavestany, basat en la novel·la d’Herman Melville

Direcció: Andrés Lima

Amb Josep Maria Pou, Jacob Torres i Oscar Kapoya

Espectacle en castellà.

SOMNIS, LITERATURA I ESCRIPTORES MÍTIQUES

He mencionat en diferents ocasions al blog l'escriptora -i moltes coses més- Maria Aurèlia Capmany. Va ser tot un personatge, controvertit, complicat, amb llums i ombres, contradictori i extraordinari, intel·ligent i, de vegades, insuportable, tremendament humana, tot un luxe en un país com el nostre, que en moltes ocasions és ranci, purità, hipòcrita i mesquí. Agustí Pons en va escriure una magnífica biografia, una de les millors que he llegit escrita per algú d'aquí sobre algú d'aquí. 

Al TNC es pot veure un muntatge que escenifica una conversa entre Pasqual Maragall i l'escriptora, l'ha escrit i dirigit Jordi Coca a partir d'uns llibrets, Diàlegs a Barcelona, endegats per Xavier Febrés fa alguns anys. La conversa entre Capmany i Maragall va encetar la col·lecció, el 1984, col·lecció que es va tancar el 2011 amb un diàleg entre Josep Maria Bricall i Jordi Nadal. Tot i que la sèrie es va iniciar amb la Capmany la presència de les dames, en aquests diàlegs, molt interessants per altra banda, va ser, com sol passar, absolutament minoritària. En tot cas la iniciativa va resultar interessant i innovadora.

No crec que vagi al teatre per veure una conversa força coneguda entre uns personatges que tinc encara molt presents. D'aquell 1984 ja fa més de trenta anys i, per tant, hi ha molt de jovent per al qual Capmany, que va morir en fa més de vint, el 1991, ja és el passat remot i s'ho pot mirar tot amb uns altres ulls i reflexionar sobre els somnis impossibles. I això que crec que els actors ho deuen fer força bé, ells són Anna Güell i Òscar Intente. Em temo que em resultaria incòmode veure la representació. La Güell, gran actriu, semblava molt contenta del paper i no m'estranya, la personalitat de la Capmany, que va ser molt propera al món del teatre, deu resultar tot un repte.

Una de les coses que es perd amb el temps és el record de les veus, si no les tenim gravades en algun lloc, però la de la Maria Aurèlia Capmany encara em ressona al cap després de tant de temps, el mateix que la de Montserrat Roig, que la va entrevistar a la televisió de l'època. Capmany compta amb el penjament d'haver escrit de tot i molt. A més a més de narrativa, un munt d'assaig i literatura juvenil,  teatre i lletres per a cançons, va fer d'actriu de forma ocasional i va cantar, en algun disc en el qual es recollien cançons diverses amb rerefons feminista.

Si aquí es fessin bones pel·lícules sobre escriptores Capmany podia ser objecte d'un biopic interessantíssim, tant per la seva personalitat com per l'època en la qual va viure i els personatges que la van envoltar. Montserrat Roig, potser perquè era més maca i va morir més jove, és objecte de més devocions però intel·lectualment Capmany, dona que s'havia pogut formar en una altra època, li donava mil voltes i crec que Roig n'era conscient i per això va conrear la seva amistat.

Sembla que hi ha una tímida recuperació i reedició d'autors de fa anys, potser pel fet què s'acosta el centenari Pedrolo n'han publicat alguns de l'escriptor. Per la ràdio vaig sentir, en un espai on parlaven de l'obra de teatre i fins i tot feien una mica de broma sobre que tot plegat feia pensar en l'enyorament del PSC, que es reeditaria o s'havia reeditat Un lloc entre els morts. I també va sorgir la qüestió de què a una conselleria -o ministeri- de cultura hi hagués hagut algú amb cultura, cosa molt excepcional en els temps que corren.

Un lloc entre els morts, un llibre emblemàtic de Capmany que, de fet, ja ha conegut diverses reedicions, va guanyar el Sant Jordi, tot i que en alguna edició anterior l'havien refusat en pensar, els savis senyors del jurat, que era una mena de transcripció històrica. Capmany tenia geni i figura però va patir un cert menyspreu masclista de les patums del seu temps. La novel·la es va fer en teatre i es va passar fins i tot per televisió, interpretada per Enric Majó i Àngels Moll.

Les fotografies juvenils de Capmany ens la mostren atractiva i, com sempre, amb una gran empenta, de gran era grassa i semblava no tenir complexos tot i que això cadascú s'ho sap. Quan va patir el càncer que la va matar es retratava sense cabells, crec que és la primera dona coneguda que vaig veure, en aquesta situació, capaç d'entomar el fet de la calvície sense manies, barrets ni perruques. Manifestava que si hi havia homes calbs per què havia de sobtar veure una dona sense cabells. I tenia tota la raó.

Vaig escoltar, i encara he escoltat anys després, comentaris de menyspreu sobre el físic de l'escriptora, això de ser gras sembla que no toca, és com si fos una malaltia, cosa que en ocasions pot ser, fins i tot, certa. Poca gent, avui, l'ha llegit a fons. 

Però retorno al present, ahir vaig passar per una llibreria d'aquestes grandetes, per mirar si trobava la nova edició d'Un lloc entre els morts i l'única cosa que vaig trobar de Maria Aurèlia Capmany van ser les Cartes impertinents, un volumet en el qual l'autora aplega cartes imaginàries entre dones diverses, famoses i anònimes, personatges històrics i literaris, ella mateixa inclosa. No l'he llegit encara així que ja el comentaré a fons més endavant, tot i que és un llibre conegut i que ha comptat amb alguna reedició.

Capmany va escriure un llibre d'assaig que es deia La joventut és una nova classe? L'interrogant final és molt important, de vegades se'l deixen, i és que l'escriptora planteja el tema com una pregunta i crec recordar que arribava a la conclusió de què no era així. En aquells anys el nombre de joves era molt alt, avui tots aquells joves som jubilats i jubilades i potser caldria que algú amb grapa escrigués una cosa com ara Els jubilats són una nova classe? Llegeixo i escolto moltes bestieses suposadament humorístiques sobre el tarannà dels jubilats, coses que, si es referissin a un altre grup social, generarien grans protestes, en aquests anys d'alta correcció política. 

Mentre per algunes manifestacions es té la pell molt fina d'altres no fan ni fu ni fa, com ara aquest insult recurrent, del qual s'abusa a tort i a dret, fill de puta, en uns temps en els quals la prostitució es veu ben bé com tota una altra cosa, més aviat lligada a l'explotació que no pas a la vida pecaminosa. M'estranya que encara es faci servir tan sovint en el llenguatge quotidià però també en la literatura i en el teatre on resulta d'un ús abusiu. Però aquest seria un altre tema, és clar, i els entesos en blogueria deien, fa anys, que les entrades havien de ser breus... Segurament que la Capmany, si fos viva, tindria moltes coses a analitzar i comentar, sobre els fills de dones públiques i, encara més, sobre els homes públics i les seves nissagues oficials.

HISTÒRIA, LITERATURA I CONTES XINESOS

No és gens fàcil fer bons manuals escolars sense caure en paranys diversos. Durant uns anys vaig donar Història, aleshores ja reconvertida en aquesta mena d'imprecisió que són les Ciències Socials i també Llenguatge, català i castellà, a l'alumnat de la segona etapa d'EGB, fins que ens van vendre la moto de la reforma embolcallada amb profecies diverses sobre la seva excel·lència i el fet, aleshores inqüestionable, que contribuiria a bandejar d'una vegada per totes el fracàs escolar.

Pel meu gust, i crec que pel de molts altres, els millors llibres de Ciències Socials dedicats a la segona etapa eren els de Vicenç Vives. També eren molt bons els de Naturals i, en general, tota l'oferta. De fet, els van refer una mica i es van fer servir per a les noves ofertes curriculars. 

Com que hem patit una tirada irreversible vers la galvana, molts mestres els trobaven excessius, així que vam acabar per canviar d'editorial. Els que vam entomar aleshores estaven plens d'errors, imprecisions i inexactituds. En una ocasió vaig dir al representant de la segona opció que havia trobat errades, fins i tot de gruix, i em va dir que fes una llista i les enviés a l'editorial, com si fos cosa meva arranjar les seves relliscades. 

Les editorials, aleshores, oferien avantatges diverses a les escoles si agafaves els seus llibres, regals per a les biblioteques, coses així. En èpoques anteriors, quan els llibres els distribuïa la mateixa escola també es donava un tant per cent als mestres, tant per cent que després va passar a les associacions de pares i mares que més d'una vegada l'esmerçaven en festes i festetes força qüestionables.

Durant anys vaig debatre en grups de mestres la necessitat de què això que en diem història no s'introduís excessivament aviat a l'escola, cal certa maduresa per entendre el tema, però com que la política del cofoisme manava no hi va haver manera i es va tornar al de sempre, mal modernitzat i catalanitzat. No és fàcil amollar coneixements històrics una mica objectius, la veritat. Ni tan sols ho és a la universitat, m'he adonat amb els anys de què la gran majoria del professorat universitari interpretava els fets segons la seva pròpia ideologia i sentiments. Evidentment, estic totalment d'acord amb allò de Croce, de què la història sempre és història contemporània. 

Ahir mateix Joan de Sagarra comentava a La Vanguardia la recent biografia del senyor Cendròs i n'evidenciava les inexactituds i fins i tot les falsedats, algunes de les quals relacionades amb Josep Maria de Sagarra, o sigui, que la font era fiable. I d'altres a l'entorn de l'estranya i malaurada visita de Carner, ja senil, a Catalunya, que es va iniciar amb bombo i plateret i va acabar com el rosari de l'aurora. Em temo que anem amb tantes presses que allò de l'assessor literari o el documentalista seriós ha passat a la història.

Fa uns dies algú se'm va estranyar de què tot allò de l'Enriqueta Martí fos fals quan en un itinerari li van explicar els crims sagnants de la dama amb pèls i senyals, davant de la casa on va viure la suposada vampira. Aquesta persona creia que els itineraris passaven algun filtre i no sé si va acceptar del tot la meva versió dels fets tot i que el vaig remetre a un parell de llibres que s'han publicat sobre l'afer. Avui no sé si res passa cap filtre, la veritat. 

Conec gent que llegeix, sobretot, llibres escrits per mediàtics, Falcone, Amela, Nadal, Llach, Rahola. Ahir mateix un familiar m'assegurava que Sánchez Piñol es un especialista en el segle XVIII i Rahola una especialista en el segle XIX. Una altra persona se'm sorprenia fa uns dies de què fins ara no s'haguessin explicat coses de les guerres carlistes, com ha fet el senyor Amela. El garbuix que s'estableix entre la història seriosa i la narrativa amb més o menys grapa em resulta una mica preocupant, encara que els llibres convencionals d'història i els manuals també expliquin molts disbarats, de tant en tant. 

Hi ha qui creu que hi ha uns fets històrics evidents, cosa que cada vegada em sembla més discutible quan t'adones del fet que des de temps ancestrals es falsificaven tota mena de documents. Fa un temps vaig llegir un llibret breu però molt sucós, La invención del pasado,  l'autor arriba a una mena de conclusió òbvia, hi ha un munt de coses que no es poden saber ni les podrem saber mai. 

Hi ha novel·les històriques millors i pitjors, com passa en qualsevol gènere. Però com que la novel·la històrica s'ha posat de moda altra vegada, darrerament, i com que sembla que resulta més còmode inventar sobre el passat que no pas sobre el present, s'ha arribat a acceptar com a veritable la versió novel·lística de tota mena d'esdeveniments. O la versió amollada en els centenars d'itineraris històrics, culturals i la resta que es fan i es desfan. 

L'escriptor té tot el dret a inventar i recrear, el pitjor és que s'interpretin els fets i les circumstàncies a partir de les novel·les o de les pel·lícules. M'he adonat de què tenim tirada a voler explicacions clares i la història no ho és gens. En general es creu més a la persona que assegura una cosa amb convicció, encara que sigui una bola de gruix, que no pas a la que dubta i intenta comprendre des de la imprecisió i la contradicció. I al capdavall, és evident que fins i tot la història familiar se'ns pot explicar des de molts punts de vista, per exemple.

Han donat el premi Ramon Llull a la senyora Rahola, qui desperta passions de diferents signes, i he llegit coses molt estranyes, àdhuc injustes, sobre la premiada, una mediàtica més de la qual se sap que vendrà el llibre ja que és coneguda i té espais propis als mitjans. Res de nou, els Llull ja fa anys que fan això i sabem com va el tema dels premis, no tan sols dels que atorga Planeta, sinó de la majoria dels importants. 

Les biografies dels escriptors catalans del segle passat ja mostren les picabaralles que hi havia amb tot això dels premis, i això que aleshores participaven mitja dotzena de persones en els concursos. Les  editorials han de vendre, altrament no podrien sobreviure, i això hauria de fer que bandegéssim tant de romanticisme a l'entorn de la qualitat que sempre sura, la vocació de l'escriptor i la resta. El llibre és un producte cultural de consum més i potser ho ha estat sempre, què hi farem. 

He llegit que el llibre premiat s'ambienta en la Setmana Tràgica, el 2009 vaig participar al barri en moltes iniciatives sobre el tema. El centenari es va aprofitar per treure novel·les ambientades en aquell moment, la majoria de les quals, d'encàrrec, banals i fluixetes. Però també vaig assistir a conferències suposadament serioses sobre els fets on vaig escoltar un munt d'inexactituds, impartides per historiadors i historiadores, la veritat. I és que quan entres una mica a fons en algun tema d'aquests t'acabes fent especialista de la teva malaltia, que diuen. 

Una mirada als aparadors de les poques papereries i llibreries que venen llibres mostra el que té alguna sortida, les novel·les escrites per gent coneguda, que podem veure sovint a la televisió o que ha gaudit d'una promoció intensiva. De vegades hi ha algun cas estrany, un llibre que funciona no saps ben bé el perquè, fins i tot en el cas de que no sigui gran cosa sinó que el tema ha trobat el seu moment i ha fet gràcia. Quan un tema té èxit aviat surten més llibres sobre el mateix, com ha passat amb els Templers o amb els Brigadistes Internacionals. Fins i tot amb la vampira...

Una novel·la o una pel·lícula poden tergiversar la realitat a fons però això té poc a veure amb la qualitat literària o cinematogràfica. Una bona sèrie feta a partir d'un bon llibre va ser Jo, Claudi, l'autor era un erudit, a més a més, cosa que no sempre passa amb els autors de ficció, ni tan sols amb els autors de biografies. Però la imatge de l'emperador que es donava allà ha estat molt controvertida, de fet el llibre, com passava amb Becket, la pel·lícula, que tractava dels conflictes entre poders, defensa una mena de tesi, la de l'aneguet lleig que és el més llest de la colla. 

Entenc que algú em faci propaganda d'una novel·la històrica pel fet que és distreta, que està ben escrita, coses així, però m'empipa que em vulguin descobrir la sopa d'all fent referència a uns fets que ja conec de fa temps però que el lector entusiasta creu que no se n'havia adonat ningú fins que no van escriure la novel·la. Però si m'empipo tinc dues feines i m'estimo més prendre'm aquestes coses amb una certa distància irònica, al capdavall si jo fos mediàtica i vengués molts llibres, o, al menys, uns quants llibres, segur que ho veuria d'una altra manera ben diferent, tots som humans i totes som humanes.