MEDITACIONS ESTIUENQUES (6): L'OMBRA IMPOSSIBLE

Quan jo era petita anàvem poc a la platja però el viatge fins a la Barceloneta era tota una festa, amb aquells tramvies jardinera tan bonics. No en dèiem anar a la platja sinó anar als banys. Amb la meva família acostumàvem a anar a l'Astillero perquè era un establiment de banys una mica més econòmic que Sant Sebastià, tot i que en aquest hi havia meravelles com ara unes piscines per a infants.

A mig camí de mar existia, a tots els establiments de banys de la Barceloneta, una gran zona d'ombra amb un encanyissat. No negaré que les platges han millorat molt i que tenen molts serveis però això de l'ombra encara és un gran dèficit, per més que cada any s'insisteix en els perills del sol excessiu. Fa temps, per allà el 2010 i el 2011 em vaig dedicar a escriure a l'espai de queixes de l'Ajuntament i a alguns diaris, demanant que es considerés la possibilitat de comptar amb un espai ombrejat. Els poders públics, en l'actualitat, t'acostumen a respondre de forma educada però es passen pel folre els suggeriments que no els abelleixen, sempre han fugit d'estudi amb bones paraules i m'han dit que ja hi ha parasols de lloguer, cosa que és ben certa.

No tinc res en contra dels parasols i les gandules de lloguer, ni tan sols el preu em sembla excessiu, però aquest servei és adient per aquells que volen passar a mar una bona estona fent pànxing. Als qui, com jo, ens donem un banyet i ja en tenim prou, això de llogar aquests estris ens resulta excessiu, inútil i fins i tot incòmode, segons com es miri. Al capdavall la zona sota els parasols sempre és limitada i t'has d'estar quieteta allà sota. Les cartes al diari sobre el tema sempre me les van publicar, una cosa curiosa, car de vegades he enviat protestes sobre aspectes més profunds de la vida i no me n'han fet gens de cas. En una ocasió fins i tot em van emmarcar la carta i un dermatòleg em va donar la raó, era pel ja llunyà 2010. En aquest enllaç podeu llegir la meva carta i la resposta del metge. 

Han passat els anys i d'ombra res de res. Quatre palmeretes esquitxen l'entorn i la gent s'hi arrecera com pot. Sempre queden els xiringuitos, és clar. L'ombra de les palmeres, tan esquifida, em recorda una canço que cantava Jorge Cafrune en la qual un pagès vol continuar amb la seva pobra terra i no la vol vendre i explica que l'ombra que té és un pañuelo de luto. Doncs això, un mocadoret de dol és tot el que pots trobar si et vols ajeure a la voreta del mar sense estar a ple sol. Per cert, la lletra de la cançó és d'Osiris Rodríguez Castillos, poeta i moltes coses més, poc conegut pels nostres verals. 

Hi ha gent amb genètica de sargantana a qui no fa mal el sol i que en gaudeix d'allò més. Però hi ha moltes persones amb la pell delicada, que ja han tingut algun problema amb el tema, i aquests problemes s'agreugen amb els anys.  També els infants tenen dret a un espai a l'ombra, més enllà del petit parasol familiar que no pot arribar a tot arreu. Quan ve l'estiu no me'n puc estar, de tornar a donar la tabarra amb això de l'ombra. La recuperació i democratització de les platges ha estat una cosa excel·lent, no li trec cap mèrit. Tens dutxes, lavabos, vigilància, de tot. Uns tendals d'aquests de quita i pon crec que no resultarien una despesa excessiva, demanar més zones arbrades potser ja seria demanar massa. Però és allò que diuen, ja pots bramar si l'ase no vol beure. 

No té res a veure amb això de les ombres ni amb la platja, però com que m'ha vingut al cap la cançó que us deia, en copio la lletra i penjo la versió de Cafrune tot i que hi ha qui opina que n'hi ha de millors, com ara la de José Larralde. En tot cas jo vaig conèixer el tema a través de Cafrune i em porta molts records i l'he cantat moltes vegades. És estrany com els records s'enllacen com cireres al cistell. 

A la fotografia, una servidora amb dos germanets, veïns de l'escala, el de la meva edat va morir amb poc més de trenta anys i sovint el recordo, encara més ara que ja sóc una mica velleta, un seu fill que se li assembla moltíssim és actor, entre d'altres coses fa monòlegs humorístics. En aquells anys, en els quals eren freqüents els diminutius, els dèiem Miquelet i Lluïset. Els banys crec que són els de Sant Sebastià.

COMO YO LO SIENTO
Osiris Rodriguez Castillo

No venga a tasarme el campo con ojos de forastero
porque no es como aparenta sino como yo lo siento.
Yo soy cardo de estos llanos, totoral de estos esteros
ñapindá de aquellos montes, piedra mora de mis cerros
y no va a creer si le digo que hace poco lo comprendo...

Debajo de este arbolito suelo amarguear en silencio
si habré lavao cebadura pa´intimar y conocernos.
No da leña ni pa´un frío, no da flor ni pa´remedio
y es un pañuelo de luto la sombra en que me guaresco
no tiene un pájaro amigo, pero pa´mí es compañero...

Pa´qué mentar mi tapera, velay, si se está cayendo
la han rigoreao los agostos de una ponchada de inviernos.
La ví quedarse vacía, la ví poblarse, e´recuerdos
solo pa´no abandonarme le hace pata ancha a los vientos
y con goteras de luna viene a estrellar mis desvelos...

Mi campo conserva cosas guardadas en su silencio
que yo gané campo afuera, que yo perdí tiempo adentro.
No venga a tasarme el campo con ojos de forastero
porque no es como aparenta sino como yo lo siento.
Su cinto no tiene plata ni pa´pagar mis recuerdos...

Velles Ombres d'Userda

El meu pare era de Mieres, a la Garrotxa. Era un poble que, quan jo era petita, no li sonava a ningú de Barcelona. Tothom coneixia Santa Pau, això sí, que sempre ha estat molt més turístic. A més, en tenir el mateix nom que el poble asturià, molt més conegut, tothom es confonia. Era un poble que semblava no canviar mai, tan sols hi anàvem de tant en tant, a veure alguns germans del meu pare que encara eren vius. Mentre va viure el meu pare cada any li portàvem, per la festa major, el quart diumenge d'agost, anàvem a l'ofici, a les sardanes i a dinar tots plegats. Per a ell era una gran festa, festa grossa, i encara trobava vells amics de la seva quinta i alguns, ja pocs, parents.

Recordo que quan festejava i m'havia de casar vam anar amb els meus sogres a Mieres, a visitar parents. El meu sogre comentava al pare que era una sort, tornar al poble de la infantesa i trobar-lo com l'havia conegut de petit, i que li envejava aquell fet. Ell, que era de Molins de Rei, havia vist ja massa canvis, als seus paisatges.

No vaig viure mai a Mieres, ni tan sols hi vaig passar unes vacances. Però les històries de parents i coneguts, del passat, que el meu pare explicava, van fer que m'anès creant una mena de mite a l'entorn d'aquell poble i dels seus voltants.  Aparentment semblava que, com diu la cançó de Serrat, que fa referència al poble de la seva mare, a Mieres, por no pasar ni pasó la guerra...

Però la guerra sí, que hi va passar. Molt jovent de la comarca, de famílies religioses, estudiants del seminari del Collel, van ser assassinats. Molts altres es van emboscar per no anar al front i gràcies a això va ser aquella una comarca amb poques baixes en combat, tot i que alguns desertors van ser capturats i afusellats. La presó que es va establir al seminari del Collell va deixar molt mal record. Per això sovint em semblen, les històries de la guerra, massa blanques i negres quan passen de puntetes per damunt de la gran complexitat social i política que existia en aquells anys.

En aquelles masies es van amagar molts capellans. Per les seves muntanyes hi ha la cova dels capellans, avui destí d'excursionistes encuriosits. Amb el temps vaig saber que la família del meu avi patern, que era carreter, constructor de carros, ni tan sols no era de Mieres, sinó que havia arribat allà desterrada dels volts de Beget, a causa de les guerres carlistes, unes guerres encara poc conegudes potser perquè mostren una Catalunya molt diferent de la canònica i oficial.

El carlisme va ser un fenòmen estrany, interclassista, conservador, religiós, amb un rerefons d'espanyolisme ranci i rebel al mateix temps, i aferrat a la terra. La primera novel·la que vaig publicar s'iniciava a Userda. Més endavant vaig escriure Ombres, més llarga i ambiciosa, la història de quatre generacions d'una família rural. Per ser un llibre gairebé primerenc i potser a causa de les relacions que aleshores tenia l'editor de La Magrana, fins i tot, miracle, em van fer una entrevista per a l'Avui i una altra per El Temps. He de dir que no va ser un èxit de vendes, la veritat, cosa que em sembla una llàstima ja que crec que és una molt bona novel·la. A l'etrevista del Temps hi van posar un títol que no em va agradar gaire, ja que semblava una gracieta de mal gust: Publicar 'Costa'...

Amb el temps Userda-Mieres va perdre realitat i la vaig reinventar conformant una mena de mite simbòlic. Així, a més, tenia la llibertat de no haver de descriure paisatges concrets i de posar muntanyes, carreteres, rius, viles, llacs i espadats on m'abellís o convingués. A l'editor de la Magrana el nom d'Userda no li agradava del tot a causa de ser el nom de l'herba que mengen les vaques, l'alfals. A mi m'agrada, em sona bé, el so del nom em recorda la casa Usher de Poe, amb les seves connotacions misterioses, i l'alfals és una planta que en té enamorada, amb el seu verd viu i les seves flors blaves. El mateix em passa amb la trepadella, una altra planta farratgera, amb una flor molt bonica. Fins i tot un col·lectiu  ecologista va triar el nom d'Userda per a la seva revista...

També es va fer, del llibre, una breu falca de televisió. Pertanyia a una sèrie de petites falques literàries que és una llàstima que no estiguin comercialitzades i a la venda, doncs per allà va passar el bo i millor de la literatura catalana de l'època i, també, escriptors i escriptores poc coneguts, com jo mateixa. El director era Lluís Quinquer i els programes es repetien més d'una vegada per la televisió.  Em van venir a buscar en cotxe, vam esmorzar a Can Met de Mieres, van filmar l'antiga casa del pare, per fora i per dins. Eren uns espais ambiciosos i dignes dins de la seva brevetat i molt ben fets, la sèrie es deia L'Odissea i, de moment, no n'he trobat referències a internet. S'emetien pel segon canal, per on s'han emès molts programes excel·lents i fets amb pocs recursos, cosa que té un gran mèrit.

La filla d'una cosina meva va aconseguir reunir moltes branques de la família paterna fa un parell d'anys, en un dinar a la comarca. De cosins germans, fills d'aquells onze Costa originaris, néts de l'Isidre carreter, en quedàvem ja molt pocs. Ara encara en quedem menys. El meu pare era el més petit de tots. Els meus pares i els meus sogres són morts, i deuen trobar-se tots al cel, si n'hi ha. Han traspassat, com sembla que ara volen indicar que algú ha mort, per tal que la cosa no sembli tan definitiva. A la vida quotidiana ens entestem en anar cercant eufemismes per no dir mai les coses pel seu nom, vaja.

El programa és de l'any 95, el 94 s'havia publicat la novel·la. La casa on havia viscut el pare no era ni de la família, era llogada i l'amo no la va voler vendre mai a l'hereu, no sé el perquè. Aquest va fer una casa nova en un altre indret del poble, propera a l'antiga. Actualment sí, que s'ha venut, i s'hi ha fet un bonic hotelet o casa rural. El poble ha canviat, aquests darrers anys, ha acollit més turisme i, tot i que conserva l'encís misteriós de la seva situació, s'hi poden copsar nous estadants, nous espais i una certa dinamització moderna.

He recuperat aquell falca literària, que ja és un document històric, pel fet que aquella casa mig en runes, on havia nascut el pare i que l'equip del programa va filmar, ja no existeix, tot i que es pot reconèixer la seva forma original, malgrat la modernització turística del lloc, molt ben feta, per cert. I han conservat el nom de Cal Carreter, tot un detall.

I, per als amants o aficionats a la historia, gran i petita, un nou enigma:


http://norantanou.blogspot.com/2011/01/enigma-sabatic-53-princeps-amants-flocs.html