Cignes negres, cignes blancs i cigonyes mediàtiques

Poca cosa havia llegit sobre aquesta pel·licula abans d'anar-la a veure. Però ni els comentaris llegits ni les referències televisives a l'entorn d''aquesta història estranya no expliquen res a fons, potser perquè resulta gairebé impossible explicar de què va o què passa.  Inquietant i fascinant, més interessant que allò que explica és com ho explica i si donen un premi a Portman, en aquest cas hauré d'admetre que és totalment just. Acabes patint com ella i gairebé odiant la disciplina artística que precisa d'esforços tan inhumans i tan humans alhora. Una noia jove sortia del cinema explicant que tot li picava a causa dels problemes físics de pell de la protagonista. No em va estranyar gens, la veritat. El planter de secundaris és magnífic, per cert.

Precisament fa uns dies vaig escoltar per ràdio comentar algú que el ballet de tutú era una mena d'activitat artística passada de moda. Només cal veure com hem oblidat o menystingut les nostres figures del ballet, en comparació amb les de l'òpera, per exemple, per adonar-nos de com anem. Sí, a més, el ballet triat és El llac dels cignes ja tenim tots els tòpics a punts per titllar el tema de carrincló. Però com que tot està inventat i, al mateix temps, tot es pot renovar i reinventar, amb aquests elements Aronofsky ha conseguit una d'aquelles, pel meu gust, personal i subjectiu, obres mestres destinades a perdurar en el nostre record i el nostre imaginari. 

De molt petita em van portar al cine de barri a veure Las zapatillas rojas, una altra història dura i trista, inquietant, sobre el món del ballet, amb la gran Moira Shearer, morta el 2007, una pel·lícula que ja devia tenir uns anys quan la vaig veure, que poques vegades ha recuperat la televisió i que em va deixar una mena de tristor neguitosa a dins, tot i que jo tenia pocs anys aleshores. Suposo que a casa es van pensar que era com un conte. Estava basada, efectivament, en un conte d'Andersen, però Andersen acostuma a ser sovint inquietant i ben poc infantil. 

Aquesta ombrívola sensació me l'han produït, en general, històries sobre aquest món, el del ballet, i sobre boxejadors, i d'aquest segont tema anava l'anterior d'Aronofsky, El lluitador, i ell mateix ha comparat, amb motiu de l'èxit de Black Swan, els dos móns, per la seva exigència i el seu poder destructiu en força ocasions.

En un context tafaner i menys seriós, explicaré que Natalie Portman es va enamorar de la seva parella, Benjamin Millepied (predestinació?), ballarí i coreògraf de la pel·lícula, amb motiu del rodatge, que esperen un fill i que aquest serà un nen. M'alegro que la història no la traumatitzés, ans al contrari. Cosa lletja: el xicot va deixar l'antiga nòvia, Isabella Bolyston, també ballarina, per la nova, és la vida, ai.