Els seus ulls s'han tancat i el món continua fent cinema...

He estat enfeinada i no m'he assabentat fins aquest vespre de la mort de Liz Taylor. La veritat és que constato que darrerament gairebé només parlo de difunts, tant és així que en Francesc ironitzava darrerament sobre el tema, preguntant-me si ja tenia els obituaris a punt, a l'estil d'aquell programa tan comentat que ens van oferir per la tele fa algun temps.

Donc no, no és així, i ni tan sols no consultaré enlloc per a dedicar un record inevitable a aquesta senyorassa impressionant, tot un caràcter, amb la qual ja vaig plorar de petita, quan era la nena bonica i maltractada d'una versió en blanc i negre de Jane Eyre. Després va ser l'Amy de Mujercitas i molts altres personatges, entranyables tots ells. Fins que va créixer i va fer papers més tràgics, forts i dramàtics, com el d'aquella dona marcada per una vida de pecat i disbauxa o l'esposa insatisfeta de Brando en la versió de la novel·la de Mc Cullers, on estava immillorable dient-li al marit, el qual no volia sortir de l'armari i li criticava l'afició als objectes inútils: a mi m'agraden 'les coses'.

A Catalunya va venir en els seus temps de maridatge amb Eddy Fisher. Jo no la vaig veure, però sí que la va veure una meva cosina, més gran, que vivia a prop de la Costa Brava i va anar a badar una estona pels volts del rodatge, com molta més gent de la rodalia. Crec que devien filmar De repente, el último verano, per Begur, amb Katherine Hepburn i Montgomery Clift. El fet és que només ella desvetllava expectació de veritat, en aquella època estava molt mal vist prendre el marit a una altra dama, cosa que LIz va fer en aquell cas i en el de Burton, segons explicaven les revistes d'aleshores. Els pobres marits es veu que no hi podien fer res, davant d'aquella personalitat excessiva i abassegadora, vaja. O és que els homes, en general, segons explicaven també les iaies, eren uns babaus i es deixaven entabanar de seguida per les senyores arrauxades i de bon veure. La gent, en general, deia que era molt maca de cara però que el tipo no era perfecte, sinó més aviat una mica atxaparrat. Avui, amb la moda-fideu, encara en dirien més penjaments.

No tenia bona salut, més aviat tenia una mala salut de ferro, però va aconseguir molts marits i molts bons amics, alguns dels quals homosexuals, pels quals va donar la cara en època de rebuig a causa del VIH. La vam veure envellir de forma desacomplexada i colorista, casar-se i descasar-se i barallar-se amb els marits, com en els cas dels seus sonats escàndols amb Burton, amb qui, em sembla, va repetir himeneu. A la meva escala hi viu encara una senyora, mare d'una amiga meva, que hi retirava força i que encara hi fa pensar, sempre en presumia. Encara no fa gaire em va recordar que s'hi assemblava, certament.

Va tenir premis i reconeixements i fills i néts. La família, els fills i filles, eren al seu costat en morir. El més gran, fill de Michael Wilding, que durant un temps anava vestit de hippy, ja té cinquanta-vuit anys! Wilding va ser un actor interessant i espigat, elegant, de carrera no massa llarga, al qual recordo fent de príncep en una versió de La Ventafocs, protagonitzada per Leslie Caron, que es deia La zapatilla de cristal. Ningú no és immortal, vet-ho aquí. Avui costa d'imaginar el que representava el cinema durant la meva infantesa, l'única distracció a l'abast de tots els espanyolets a un preu mòdic, en aquelles sales de reestrena i de barri, amb gats que passejaven per sota de les cadires, berenars i cacauets, una mena d'olor de desinfectant allimonat i una senyora als lavabos, això sí, que tenia cura de deixar-los néts i polits en tot moment.

Per cert, la pel·lícula de Begur, estranya i inquietant, no la vam poder veure a casa nostra fins a l'arribada de la democràcia descensurada, el mateix que la de l'ull daurat. Em sap greu, no hi puc fer més, sembla que jo mateixa em vagi morint a bocinets quan desapareixen aquests personatges que m'havien acompanyat fins ara, al llarg de la vida, tot i que fos de forma virtual i imaginària.