Fer senyors i fer dormides

Fa anys, com és ben sabut, la moral tronada dominava la nostra vida quotidiana. Hi havia un món convencional i un altre de tèrbol i prohibit, al menys, en teoria. 

Sembla que després del tràfic d'armes i les drogues, la prostitució és el tema o com en vulguem dir que mou més diners a nivell mundial. Del tràfic d'armes se'n parla poc, de les drogues més, és un problema molt més proper. I de la prostitució se'n parla força però sense aclarir ni solucionar res, per ara.

En poc temps m'he ensopegat amb dos programes sobre el tema, un d'ells a TV3, sobre prostitutes que ho són de forma voluntària i un altre, més llarg i aprofundit, a RNE, en l'excel·lent programa Futuro abierto. Sobre la qüestió, ja des d'abans de la guerra, s'han fet volar molts coloms, reflectits en la literatura i el cinema. A més, jo crec que una de les fantasies masculines recurrents és fer el paper de redemptor, ja sigui cultural, -el cas del  Pigmalió de Shaw- com moral. Durant molt de temps s'ha identificat la treballadora del sexe amb la dona pecadora i encara ens esquitxen aquells tòpics antics.

Recordo una conversa de fa anys amb un anarquista convençut i incombustible, avui mort, que m'explicava amb orgull com en el temps de la guerra civil havien aconseguit redimir prostitutes i fer-les dedicar-se a afers més honrats. Una de les justificacions sobre aquesta feina, per part de senyors que poc o molt n'havien estat usuaris en algun moment, que jo crec que devien ser una gran majoria, era que hi havia putes per necessitat i putes per vici. L'esquerranisme eufemístic que va convertir les mestres en treballadores de l'ensenyament va convertir les dames -dels homes o transexuals dedicats a això, sobretot en contextos homosexuals, se'n parla molt menys- en treballadores del sexe.

Al programa de ràdio que menciono hi va intervenir una senyora que és noia de companyia de luxe i té un blog molt interessant, que podeu consultar aquí.  La xicota, culta i, m'imagino, atractiva, deia, amb raó, que parlar de prostitució no té cap sentit car en el context hi ha un ampli ventall de situacions. I que el que s'ha de perseguir és, evidentment, l'explotació, explotació que es dóna en molts altres àmbits laborals.

Hi ha països que han legalitzat l'activitat des de fa temps, amb lleis serioses i de protecció de les dones, que també comporten pagar impostos, cosa que moltes, com en el cas d'aquesta senyora, ja fan, com a autònomes. Alguns, pocs, països avançats, han prohibit l'activitat, com Suècia. Prohibició que encara està per valorar en profunditat. Aquí hem anat donat tomballons des de fa molts anys i no s'ha fet res, només el paperina. Ni està legalitzada ni està prohibida. De tant en tant, quan els veïns d'alguna zona calenta es queixen de l'excés al carrer o les carreteres es multa les treballadores de forma una mica arbitrària, en base a ordenances municipals diverses que prohibeixen, per exemple, l'activitat comercial a la via pública. 

La veritat és que a partir d'aquests anys aperturistes i de democràcia imperfecta hem sabut moltes més coses sobre tot allò que fa referència al sexe. Pel que fa a la gent que hi comercia sempre hem conegut molt més el món de les senyores que el dels senyors, el de les empleades que no pas dels patrons i ben poca cosa dels clients, que deuen ser molts i molts, si considerem el volum de publicitat que es genera. En una ocasió, parlant de la legalització, uns empresaris legals van donar la cara en un programa de la tele i recordo que van rebre atacs virulents de sectors feministes, imagino que no els devien quedar ganes de tornar als mitjans.

Sembla que hi ha recomanacions d'organismes diversos, a nivell europeu, per tal que els diaris seriosos bandegin la publicitat sobre ofertes de sexe mercenari. De moment, a Espanya només ho han fet quatre diaris i, en català, tan sols l'Avui. Actualment els antics anuncis dels diaris sobre ofertes i demandes de feina o immobiliàries han anat de baixa i aquests de sexe i contactes encara rutllen i donen molts diners. Em temo que si arriben a minvar serà més aviat per la incidència de les noves tecnologies en el sector que no pas per convenciments ètics. Fins i tot en època franquista hi havia publicitat sobre el tema, amb eufemismes diversos, en general es parlava de cambreres i, més endavant, de massatgistes.

Hi ha també una certa nostàlgia d'una prostitució del passat, provinciana i domèstica, que potser era certa en alguns casos i en alguns barris. En concret el meu, el Poble-sec, tenia fama d'això, de barri de prostitutes i querides reciclades en mestresses de casa en travessar el Paral·lel, des del Barri Xino. González Ledesma en parla en alguna novel·la i el periodista Jaume Passarell també hi fa referència en alguns textos, en concret en un sobre el carrer de Blasco de Garay, que tenia fama d'acollir moltes dames de vida dubtosa, que a casa seva eren unes senyores convencionals.

 Pueblo Seco (...) éss el único (barrio) en qué las matronas honradas no tenían más que atravesar el Paralelo y sumergirse en el distrito quinto para dejar santamente de serlo, El único en qué las prostitutas del distrito quinto daban dos pasos, regresaban al hogar junto a Montjuïc, y se transformaban en matronas honradas a toda prueba... (González Ledesma, 'La dama de Cachemira')

És veritat que se sentia comentar sovint quelcom sobre veïnes que feien o havien fet de la vida, ja fos en exclusiva o acompanyant l'activitat amb ball o teatre de segona o tercera categoria. Les artistes normalment portaven una vida més o menys disbauxada. Quan jo era petita a sota de casa vivien dues germanes que es guanyaven la vida cosint mocadors. La gran havia estat ballarina de ball espanyol, d'origen valencià el seu pare ja la portava als tres o quatre anys a ballar per les tavernes. Va arribar a tenir un cert estatus i amants de categoria, havia anat fins i tot a actuar a Rússia i tenia un quadre pintat per Romero de Torres. Però, com passa en alguns casos, no pas en tots, no va saber preveure la vellesa i, a més, va esmerçar molts diners en ajudar la seva nombrosa família, nebots i nebodes que també li van fer costat de gran, cal dir-ho. Al davant seu hi vivia una altra dama, molt fina, elegant i respectable que, segons la brama veïnal, havia tingut un senyor que l'havia deixat arreglada. Aquesta segona dama era d'aquelles que creeien que pecat amagat és mig perdonat i que tot es pot fer si es fa amb discreció, de forma pràctica, tal i com aconsella aquell gran militar retirat a Fortunata, en la novel·la de Galdós. Un refrany molt repetit, en una època en la qual la vida de la dona pobra casada tampoc eren flors i violes, feia: para ser puta y no ganar nada vale más ser mujer honrada. 

Pel barri hi havia molts casos, diversos i era habitual escoltar allò de fa el carrer però és bona dona. Una amiga meva tenia una veïna molt atrotinada que es dedicava a la qüestió però en un camp molt més marginal. De vegades la veien arribar de matinada, esgotada i sembla que comentava: estoy pa l'arrastre, hoy he hecho ya catorce 'dormidas'... Ara bé, també en el sector, com en tots, hi havia enveges, rivalitats, violència, odis i baralles i el mitificat Barri Xino era un indret sòrdid i trist, recordar aquell carrer de les Tàpies antic, per on vaig passar molt poques vegades i ja una mica grandeta encara em posa els pèls de punta. Un altre tema eren els barrs de Sarrià, els bars d'alterne que van proliferar en els seixanta i setanta. Sembla que s'han perdut els arxius de El Caso però un estudi aprofundit del seu fons palesaria el fet que la violència avui dita de gènere i fa anys etiquetada com a crim passional no ha crescut en el present, sinó que s'ha mantigut, malauradament. També sovintejaven a la revista les morts de pobres prostitutes a mans de clients violents o de xulos venjatius i fatxendes.

En el programa en català que he mencionat sortia la coneguda senyora Rius, famosa mediàticament a partir de la publicació del llibre de Peiró. Una dama intel·ligent, catalana, que es va dedicar a fer senyors -una altra forma de dir les coses de forma fina- amb intel·ligència i que va tenir sort i oportunitats. A casa seva anava gent de categoria i calerons, com el mateix Camilo José Cela, per dir-ne un de ben conegut i que també va escriure força sobre el tema. La prostitució fina i que mou diners sempre existirà i comptarà amb treballadores autòctones espavilades, a temps complet o parcial, que normalment faran senyors durant una temporada de la seva vida i després invertiran en borsa. Entre els sectors més fins i elegants i els més marginals i atrotinats hi ha hagut sempre un ampli ventall de situacions diverses i d'empreses petites i mitjanes.

L'altra extrem, el marginal, s'alimentarà, com sempre, de les desgraciades, esclavitzades i explotades, moltes de les quals, avui, estrangeres. Mentrestant continuarem fent volar coloms de la pau i els poders seriosos continuaran sense fer res en concret, per més debats que generi el tema. Aquelles que vivim en un món més o menys convencional ens estimem més fer la viu-viu, fer veure que la cosa pertany a una mena de galàxia diferent i llunyana, tot i que de tant en tant opinem, és clar, i fins i tot llegim llibres sobre el tema per estar ben informats. De vegades perdem molt de temps i esforços elucubrant sobre sí quelcom està bé o no està bé, si hauria de ser d'aquesta manera o de l'altra, quan això no té cap mena d'importància les coses són com són i encara seran així durant una bona temporada. Sembla que la política de remenar fum i no fer res és l'habitual pels nostres verals i els dels veïns propers.

Per saber-ne més, com fan en alguns articles de prestigi sobre temes culturals: