Les exposicions del CCCB i moltes altres exposicions del nostre present són, de fet, singulars parcs temàtics culturals. No sé si m'agraden o no. En general, passejar entre projeccions diverses i sons absurds que es barregen, passar per indrets laberíntics, sota coses estranyes penjades per tot arreu, em resulta divertit, inquietant i sovint farragós, també. Però crec que s'han de veure, sobre tot, aquestes que ens han anat oferint amb comptagotes, des de mitjans dels noranta, sobre ciutats i escriptors. Crec que les he vist totes fins ara i en concret em va trasbalsar la de Kafka i Praga, fa anys, ja que hi vaig anar un diumenge pel matí, d'estiu, en el qual érem allà quatre gats comptats. Al principi semblava que s'oferirien de forma més regular, però feia temps que no en muntaven cap de la col·lecció.
Per fi n'ha arribat una altra, la de Trieste-Magris. Magris no és un autor fàcil, quedaria molt bé dient que l'he llegit de forma aprofundida, però no és així, m'ha costat i em costa, i de tant en tant reprenc fragments del Danubi i d'altres llibres seus, de forma puntual i desacomplexada, per constatar la manca de cultura general que em trasbalsa. Sobretot pel que fa referència a aquesta Europa central complexa i diversa de la qual Trieste n'ha estat un exemple paradigmàtic. Si costa definir que és o no és la cultura, en aquell context de diversitat castigada per migracions i tragèdies, on la multiculturalitat ha estat antiga, colorista, reprimida, esclafada, malmesa, tolerada i acceptada, encara es fa més difícil, tot i que el turisme frívol del present torni a oferir-nos la facilitat barata de les rutes culturals de manual. El passeig per l'exposició serveix o hauria de servir per copsar la relativitat de fronteres, llengües, religions, etiquetes, nacionalitats... En el fons, només homes i dones, supervivients, resignats, autodestructius, lluitadors, víctimes i botxins, que de vegades són intercanviables, muntanyes de morts i de deportats i el renaixement constant de la vida i, sí, també de la cultura i la cultureta.
No cal córrer, durarà fins al juliol, però potser caldrà repetir i tot. Imprescindible, tot i que ja dic que no sóc excessivament entusiasta d'aquest tipus d'exposicions modernes, estil performance i que comparteixo molts aspectes de crítiques desacomplexades com aquesta que podeu trobar aquí. Però, bé, mirem la cosa positiva i anem una estona a meditar en què som, d'on venim i què és o no és això que es diu Europa. O què caram hauria de ser...
10 comentaris:
Trieste és un nucli de cultura i recerca destacat en aquella regió on Itàlia, sense deixar de ser mediterrània, es mostra també centroeuropea.
Tinc ganes de veure l'exposició i tinc curiositat per veure si, a més de Magris, recorda la seva dona, Marisa Madieri, també escriptora.
Sí, lectora, també la recorda, en un apartat sobre Ístria. De fet l'eix central és Magris però es parla de molts més escriptors i artistes vinculats amb aquella zona. És impressionant comprovar la qualitat i quantitat i el nivell intel·lectual de tots ells, molts dels quals encara poc coneguts per nosaltres, al menys, per mi.
Júlia,
Claudio Magris, a pare meu, escrit d'una manera peculiar.r A voltes és planer i a voltes l'erudició el devora. Aquesta mescla de base de dades històriques i llenguatge poètic no el fa fàcil. Jo sóc una lectora que, quan un text se'm fa feixuc o se m'encalla, en dono sempre la culpa a l'escriptor.
L'exposició de Trieste em va agradar molt ja que va preparar la meva visita a la ciutat.
Salutacions!
Hi ha - pel que diuen - ciutats a Itàlia, com Trieste, Florencia, Venècia o la mateixa Roma que són molt interessants. No ho sé, jo només he estat a Milà i per feina, i el poc que vaig veure no em agradar massa.
Hi ha - pel que diuen - ciutats a Itàlia, com Trieste, Florencia, Venècia o la mateixa Roma que són molt interessants. No ho sé, jo només he estat a Milà i per feina, i el poc que vaig veure no em agradar massa.
Francesc, jo no he estat enlloc, parlava més aviat de l'interès 'intel·lectual i històric, el turístic i viatger és un altre tema, tot i que si a més a més es coneix, millor. Encara més, segur que molta gent hi ha estat i desconeix moltes de les coses que s'expliquen a l'exposició.
L'interès de Trieste és que és italiana, actualment, però que podria ser de molts altres indrets, ja que ha estat gresol cultural, per això el seu cas és singular.
Confesso que també gairebé he vist totes les exposicions que han fet al CCCB sobre escriptors i totes m'han aportat alguna cosa.Comparteixo, en part, tot el que comentes...i em quedo amb la cosa positiva que m'han entrat ganes de conèixer Trieste i sobretot de llegir Magris, que confesso que no he llegit res, però que després de veure l'exposició em va semblar prou interesant. Bé, cal dir que apart de Magris, també es parla d'altres autors com Joyce que varen fer vida a aquesta ciutat.
Efectivament, Gabriel, Magris és l'excusa i el pal de paller, però es parla de tot un munt de personatges de la zona, pintors, escriptors... o que hi van tenir relació. Molts dels quals, ho he d'admetre, m'eren totalment desconeguts fins ara. Vaja, que aprens i et motives per llegir i viatjar.
El que m'ha impressionat més ha estat aquest conjunt cultural i divers que mostra el recorregut i les desgràcies que hi han passat.
No he vist cap exposició de ciutats. En el seu moment,, doncs me les vaig perdre... Procuro veure aquesta. La lectura del "Danubi" em va produir la mateixa impressió de vastíssima incultura, però li vaig agrair que m'expliqués tantes coses tan ben explicades.
Ah, posats a agrair. Com que, ja de petita (El poema de Nadal), m'agrada molt Sagarra, t'agraeixo els posts, Júlia.
Per casualitat, un dia passàvem per davant de l'antiic LLiure, amb el meu marit (no especialment interessat en poesia, i de fortes arrels castellanes, en tot cas), i vam veure que érem a temps, en aquell moment, d'escoltar l'Ovidi Montllor (ja malalt, amb la veu molt rovellada) recitant Sagarra. Vam sortir-ne embadalits
L'Ovidi recitava meravellosament, Lola, fins i tot amb la veu rovellada, com expliques. La llàstima és que el van tenir deu anys sense gravar discos ni fer-li cap mena de cas fins que va estar molt malalt i es va morir, aleshores correm-hi tots, així és aquest país nostre. Amb Sagarra també es va ser molt injust.
Publica un comentari a l'entrada