Vespre hospitalenc i xurros evocadors

Em va convidar ahir el Centre d'Estudis de L'Hospitalet a una taula rodona, amb motiu del Dia de la Dona (treballadora), al centre Cultural Barradas. A la taula hi havia també l'alcaldessa de la ciutat, Núria Marín, una artista, Xaro del Castillo, Maria Ollé, esportista i Rosa Gironès,  empresària. Marina Collell, experta en el moviment feminista no hi va poder assistir ja que estava malalta. Llàstima, ja que hauria estat molt bé parlar de l'evolució del moviment i del seu present. De fet em van convidar en qualitat d'escriptora però entre el públic hi havia moltes dones de Can Serra, barri en el qual vaig treballar durant molts anys de mestra i on m'hauria jubilat, de no ser perquè l'escola va tancar, en els temps de la davallada de la natalitat, convertint-se en l'actual Escola Oficial d'Idiomes de L'Hospitalet, així que el tema escolar també va sorgir, de forma inevitable.

Feia temps que no veia aquelles mares, avui ja àvies coratjoses i optimistes, i ens va fer molta il·lusió retrobar-nos. En sortir vam anar a menjar xurros, a prop de la Rambla Just Oliveras. L'Hospitalet ha canviat molt, nosaltres també. La meva escola, El Samontà, va ser durant molts anys l'única del barri i es va construir gràcies a les reivindicacions veïnals. Can Serra i les seves lluites són avui tot un mite de l'època. El fet és que en els primers anys de l'escola hi havia una associació de pares (aleshores no era encara de pares i mares) amb un fort component de persones del psuc. Eren temps d'agitació política i d'agitar-ho tot. A l'associació, aleshores, hi havia més pares que mares, certament. Quan les coses van anar canviant, els pares agitadors van desaparèixer, algunes d'aquelles persones sorolloses i revolucionàries, en el sentit més tòpic de la paraula, es van col·locar en partits i sindicats que ja eren oficials  i aleshores va ser quan les mares que vaig retrobar ahir van reorganitzar l'APA. Va ser una època fantàstica, de col·laboració entre pares -més aviat mares- i mestres -dones la majoria-. Moltes mestres teníem la mateixa edat i problemes que aquelles mares, cosa que potser també contribuïa a establir uns lligams afectius i d'amistat estables i sòlids.

Ahir reiem recordant aquells anys, comentant la reconversió d'algunes persones d'aquelles que tant de soroll feien, que predicaven un comunisme de manual, vagament estalinista, i que avui llegeixen El Mundo o viuen del sistema. Fer soroll i agitació en moments difícils demana coratge i valentia però després cal construir de forma estable la societat i aleshores hi ha molts desenganys i moltes febleses que queden al descobert. Una mare més jove, d'un altre barri de la ciutat em vas comentar, rient, una anècdota recent. Davant d'uns fets puntuals va comentar en una de les associacions on participa:

-Aquí hay muchos fachas...

-Sí -li va respondre una altra persona- y todos estan en la izquierda...

És una gran llàstima que una certa esquerra de boquilla hagi malmès la imatge del que hauria de ser una esquerra real. Ha passat o passarà com amb el cristianisme, l'oficialitat i la professionalització dilueixen els ideals. Només cal veure com han evolucionat els sindicats o moltes oenagés, precisament m'acaba d'arribar la publicitat d'un llibre de Gustau Nerín sobre aquest tema, que sembla molt interessant, Blanc bo busca negre pobre. A l'obra de teatre La fam Joan Oliver elaborava una certa tesi sobre la diferència entre el revolucionari arrauxat, necessari en moments de lluita, i l'organitzador menys valent, imprescindible quan cal establir normes i lleis. Oliver, és clar, ho feia des de la seva visió de la guerra civil, i era fàcil llegir-hi la tesi, la diferència entre anarquisme i comunisme, postures que els personatges simbolitzaven.

Una vegada, en el temps de la rauxa indiscriminada vaig manifestar en una reunió que no veia clars els motius pels quals es volia anar a una vaga.

-El capitalismo ya procura que todo sea confuso, que no lo veamos claro... -em va respondre, contundent, amenaçador i mirant-me com si jo fos la perfecta imatge de la funcionària franquista, un pare d'aquells més sorollosos, avui absolutament aburgesat.  Vaja, com allò de doctores tiene la iglesia. Topar amb l'església o amb el partit o amb el dogma que sigui és espinós. La veritat és que el poder de convocatòria dels agitadors era admirable, els seus discursos sobre la cultura, l'obrerisme, la lluita, eren contundents i jo havia vist fins i tot plorar àvies humils de l'època escoltant-los, ja que sabien tocar la fibra sensible d'unes classes socials que havien estat molt castigades des de sempre. Diuen que la veritat és l'eloqüència del darrer en parlar, i crec que és així.

Amb els anys tens una visió suposadament més objectiva de tot plegat, fins i tot dels veritables objectius ocults al darrera dels grans discursos convincents. Es va perdent la fe en gairebé tot el que no sigui esforç constant, com el d'aquestes mares amb qui em vaig menjar ahir els xurros, moltes de les quals encara, malgrat tot, són militants de l'esquerra o del que voldrien que fos l'esquerra, que mai no han tingut grans càrrecs, més enllà de la presidència d'unes ampes poc brillants, però molt efectives, o de l'associació de dones del barri, en una època de minva de brillantor en el món associatiu. 

La meva escola, El Samontà, havia estat construïda en un barranc, a causa del preu dels terrenys, misèries de l'època franquista, misèries, per cert, no superades del tot, per desgràcia. Com a conseqüència, va patir aviat problemes diversos, que van propiciar les protestes dels veïns. La seva estructura, inclinada, amb terrasses, va fer que durant anys tinguéssin també goteres i que molts dels terradets no fossin practicables. Ens vam haver de bellugar molt, ja aleshores amb els ajuntaments democràtics i amb l'ampa menys sorollosa, i recordo com un polític d'esquerres va fins i tot amenaçar un pobre pare que treballava a l'ajuntament i que va gosar dir que com podia no haver-hi diners per a l'escola, amb el que s'havien gastat en un monument modern de la ciutat, talment com si hagués fet una filtració inconfessable de temes confidencials. 

Al barri de Can Serra s'havia reivindicat la construcció d'una escola nova que ja no feia falta, però com que l'havien reivindicat els lluitadors... Així que, com que tot acostuma a anar endarrerit, en època de desencant i de disminució de la demanda es va construir la nova escola, de disseny i moderna i totes les del volt vam perdre matrícula de pressa i vam anar tancant, ens van anar tancant. L'època del tancament d'escoles la recordo amb una certa angoixa, va ser allò del sálvese quien pueda. Les diferents administracions no van fer una política unitària, de forma molt hàbil, ja que així es va evitar la unió dels mestres, que va ser inexistent. Cada centre tancat va passar per un procés i un calendari diferent. El més surrealista és que quan la meva escola havia arranjat ja els seus problemes estructurals i havíem aconseguit que resultés digna i segura la vam haver d'abandonar, amb la qual cosa aquelles grans despeses tardanes no van servir de gaire, ja que per transformar-la en EOI es van haver de fer noves obres i malmetre els espais dels nens més petits. 

Era l'any de les Olimpíades i la grandeur, de vaques grasses, i bufaven aires de fatxenderia. Avui tot és història i record. La gent jove té problemes diferents i ha de fer el seu propi camí. El que em va fer més il·lusió va ser escoltar aquelles estimadíssimes i admirades mares parlant de l'escola El Samontà i de les mestres d'aleshores amb fervent entusiasme devot. Quins xurros més bons que em vaig empassar!!!