L'HOSPITALET AL COR

Ahir vaig anar a presentar un llibre de la meva amiga Montserrat Galícia,  a L'Hospitalet. Sempre és un plaer tornar a algun dels barris d'aquesta ciutat, en aquest cas al barri del centre, després d'haver treballat tants anys a la ciutat i haver pogut comprovar dia rere dia els molts canvis positius que l'han transformat i modernitzat.

Pel matí també vaig anar a L'Hospitalet, en aquest cas al barri de Santa Eulàlia, a l'escola Provençana, per fer una mica de barrila poètica amb el grup de sisè, gràcies a la invitació d'una altra amiga, Àngels Prats. Al Provençana hi vaig treballar tot just un parell d'anys però en tinc un gran record, tant de mestres com d'alumnes i també d'això que en diem ambient laboral.

Encara no fa gaire temps un d'aquests tertulians saberuts dels nostres temps, i no pas un dels pitjors, parlant de no sé quin tema, va tornar a mencionar L'Hospitalet i d'altres indrets de la perifèria barcelonina amb els tòpics de sempre. Ja resulta habitual i lamentable que aquests senyors i senyores opinin de tot, aquests dies els estem patint amb intensitat, i que no es limitin a les seves especialitzacions, si les tenen.

Encara per a molts nostàlgics de no sé quins temps existeix allò del cinturó vermell i una mena de línia divisòria entre una mena de gent del país i una altra de sobrevinguda, una altra que, per cert, s'ha diversificat tant que cada dia fan més angúnia aquestes definicions tòpiques sobre immigrants i la resta.  Un dia que dinava en un restaurant xinès de la platja unes senyores es van quedar totes astorades en sentir un jove xinès que els parlava en català, oh, senyores, jo he nascut aquí, els va aclarir el noi. I és que els anys passen i els lluitadors de la Seat, una mica repatanis amb les catalanitats i de procedències hispàniques diverses, ja són avis i besavis.

L'Hospitalet és una gran ciutat, molt poc coneguda pels de fora, amb molts barris, cadascun amb les seves característiques, la seva gent i, és clar, els seus problemes. Les escoles i els instituts han millorat de forma exponencial, té bones biblioteques i centres emblemàtics com la Tecla Sala o el Barnadas. També, com a tot arreu, hi podem trobar algun foradet negre que els temps actuals han fet més evident, però això passa a les millors famílies, fins i tot a les de Pedralbes, tot i que com que a les de Pedralbes no les conec no voldria caure en allò que critico, parlar del que no sé.

La presentació era a Can Sumarro, una biblioteca molt bonica, situada en una antiga masia, que compta amb uns jardinets extraordinaris. L'Hospitalet tenia en els seus orígens un centre urbà molt petitó i unes grans extensions de zona rural, camps i masies, del qual Esplugues per una banda i Barcelona per l'altra n'hi van anar manllevant uns quants trossos. Avui tenim una idea una mica errònia del procés que va portar a l'absorció de diferents pobles per part de Barcelona. En alguns casos no eren els rics, precisament, els que volien annexionar-se sinó la gent humil de la contrada, que es trobava en una certa situació de caciquisme i, com va passar en l'edat mitjana, simplificant les coses, s'estimaven més dependre del rei que no pas del senyor feudal.

Els importants de l'Hospitalet van tenir sort i no va arribar mai a ser un barri de Barcelona, tot i que durant anys hi havia qui ho considerava més o menys així, encara que la ciutat tingués cada vegada més vida pròpia. Les noves generacions, moltes de les quals procedien de la immigració van anar fent seva la ciutat i avui hi ha poca confusió entre ser de L'Hospitalet o ser barceloní, en general. Crec que, com a Barcelona, la gent és més del seu barri que no pas de la gran ciutat. Fa anys, molts però no pas tants, per anar al centre de L'Hospitalet des de Barcelona només comptaves amb els Oliveras, avui el metro ens deixa a la seva Rambla, animada i bonica, que s'allarga amb la Rambla de la Marina i en la qual, això sí, hi trobo a faltar, com en tants altres llocs, el cinema. 

Just Oliveras va ser un empresari brillant i innovador, una mica enigmàtic, emprenedor i amb moltes virtuts, i la prova és que ningú no ha volgut -o no ha pogut- canviar el nom de la Rambla per un altre. Era un empresari modern, que estimava la ciutat i que en les circumstàncies difícils de la guerra va decidir quedar-se a la seva pròpia empresa, col·lectivitzada, decisió que li va costar la vida, juntament amb la de la seva  cunyada, en un assassinat mai aclarit o que potser no s'ha volgut aclarir. Malgrat que sobre la figura de l'empresari hi ha algunes opinions negatives que provenen de sectors molt arrauxats i doctrinaris, he copsat que en general la gent normaleta sentia per ell respecte i admiració. En fi, desgràcies de l'època. 

Durant anys es vivia una situació paradoxal, es parlava de la Rambla Oliveras i dels cotxes Oliveras sense que la gran majoria d'habitants de la ciutat, arribats en grans onades immigratòries, sabessin qui era Just Oliveras. Encara recordo haver preguntat sobre el personatge i comprovar com es fugia d'estudi sense manies per part dels que en sabien alguna cosa i com també els qui no en sabien et feien un posat estrany, ves, era el nom d'un carrer important i d'uns autobusos, que no n'hi havia prou amb això?

Durant anys va planar una gran ignorància sobre el personatge, senzillament, no se'n parlava.  Fins i tot a manuals d'història de la ciutat se silenciava l'assassinat, així com el d'altres persones que van ser estossinades en aquells anys, algunes de les quals totalment innocents, com ara un pobre compositor de sardanes que no feia mal a ningú. De fet fins i tot en la referència de la wiki es passa sense fer soroll per la guerra i la postguerra o, més aviat, no s'hi passa de cap manera.

Avui es fa difícil imaginar aquella ciutat d'abans de la guerra, de la guerra i de la primera postguerra, no té res a veure amb l'actual. Fa poc temps va morir el senyor Marcè i li vaig dedicar una entrada, gràcies a ell i als seus llibres sobre la ciutat i els seus personatges vaig saber alguna coseta més de la història de L'Hospitalet, ha estat un dels seus cronistes més admirables, també era molt bon poeta. La primera visita al museu, amb l'escola, la vaig fer amb ell que n'era el director i recordo poques explicacions museístiques tan sentides, documentades i valuoses. Fa molts anys d'aquella visita, més de trenta. 

Ara he repassat el blog i veig que he escrit sobre L'Hospitalet en moltes ocasions, trenta anys de feina a la ciutat forneixen tot un gran imaginari sobre ella i la meva memòria sentimental la té molt present, tot i que ara hi vaig de visita i ja no és el mateix. La vida passa i la gent jove ocupa les terrasses dels bars de la vida,  com sempre ha estat. Al vespre, quan vaig sortir de Can Sumarro hi havia com una mena de pau ambiental primaveral per damunt de la Rambla Just Oliveras. És clar que feien futbol per la tele i la gent estava reclosa a la llar o al bar corresponent per tal de seguir el partit el qual, per sort, va acabar bé pels nostres i així no vam haver d'escoltar les condemnes i penjaments sobre entrenador i jugadors que s'amollen en cas de derrota, merescuda o no, per aquests inefables mitjans de comunicació que cada dia em semblen més desinformadors i pocasoltes.

A la ciutat vaig treballar al barri de Can Serra, uns quinze anys, i vaig haver de marxar pel fet que ens van tancar l'escola, en una època amb una forta baixada de la natalitat. Avui l'edifici és escola d'idiomes. Tampoc no és escola de primària el Can Bori, on vaig ser un any. El Provençana continua en actiu i també és encara escola el Bernat Desclot, on vaig passar els deu darrers anys de la meva vida laboral, també al barri de Santa Eulàlia però tocant al Parc de l'Alhambra, en això que en diuen Granvia Sud, un sector de la ciutat que ha experimentat canvis immensos, com Bellvitge, i per on, quan hi vaig anar, encara passava el carrilet a cel obert. 

Vespre hospitalenc i xurros evocadors

Em va convidar ahir el Centre d'Estudis de L'Hospitalet a una taula rodona, amb motiu del Dia de la Dona (treballadora), al centre Cultural Barradas. A la taula hi havia també l'alcaldessa de la ciutat, Núria Marín, una artista, Xaro del Castillo, Maria Ollé, esportista i Rosa Gironès,  empresària. Marina Collell, experta en el moviment feminista no hi va poder assistir ja que estava malalta. Llàstima, ja que hauria estat molt bé parlar de l'evolució del moviment i del seu present. De fet em van convidar en qualitat d'escriptora però entre el públic hi havia moltes dones de Can Serra, barri en el qual vaig treballar durant molts anys de mestra i on m'hauria jubilat, de no ser perquè l'escola va tancar, en els temps de la davallada de la natalitat, convertint-se en l'actual Escola Oficial d'Idiomes de L'Hospitalet, així que el tema escolar també va sorgir, de forma inevitable.

Feia temps que no veia aquelles mares, avui ja àvies coratjoses i optimistes, i ens va fer molta il·lusió retrobar-nos. En sortir vam anar a menjar xurros, a prop de la Rambla Just Oliveras. L'Hospitalet ha canviat molt, nosaltres també. La meva escola, El Samontà, va ser durant molts anys l'única del barri i es va construir gràcies a les reivindicacions veïnals. Can Serra i les seves lluites són avui tot un mite de l'època. El fet és que en els primers anys de l'escola hi havia una associació de pares (aleshores no era encara de pares i mares) amb un fort component de persones del psuc. Eren temps d'agitació política i d'agitar-ho tot. A l'associació, aleshores, hi havia més pares que mares, certament. Quan les coses van anar canviant, els pares agitadors van desaparèixer, algunes d'aquelles persones sorolloses i revolucionàries, en el sentit més tòpic de la paraula, es van col·locar en partits i sindicats que ja eren oficials  i aleshores va ser quan les mares que vaig retrobar ahir van reorganitzar l'APA. Va ser una època fantàstica, de col·laboració entre pares -més aviat mares- i mestres -dones la majoria-. Moltes mestres teníem la mateixa edat i problemes que aquelles mares, cosa que potser també contribuïa a establir uns lligams afectius i d'amistat estables i sòlids.

Ahir reiem recordant aquells anys, comentant la reconversió d'algunes persones d'aquelles que tant de soroll feien, que predicaven un comunisme de manual, vagament estalinista, i que avui llegeixen El Mundo o viuen del sistema. Fer soroll i agitació en moments difícils demana coratge i valentia però després cal construir de forma estable la societat i aleshores hi ha molts desenganys i moltes febleses que queden al descobert. Una mare més jove, d'un altre barri de la ciutat em vas comentar, rient, una anècdota recent. Davant d'uns fets puntuals va comentar en una de les associacions on participa:

-Aquí hay muchos fachas...

-Sí -li va respondre una altra persona- y todos estan en la izquierda...

És una gran llàstima que una certa esquerra de boquilla hagi malmès la imatge del que hauria de ser una esquerra real. Ha passat o passarà com amb el cristianisme, l'oficialitat i la professionalització dilueixen els ideals. Només cal veure com han evolucionat els sindicats o moltes oenagés, precisament m'acaba d'arribar la publicitat d'un llibre de Gustau Nerín sobre aquest tema, que sembla molt interessant, Blanc bo busca negre pobre. A l'obra de teatre La fam Joan Oliver elaborava una certa tesi sobre la diferència entre el revolucionari arrauxat, necessari en moments de lluita, i l'organitzador menys valent, imprescindible quan cal establir normes i lleis. Oliver, és clar, ho feia des de la seva visió de la guerra civil, i era fàcil llegir-hi la tesi, la diferència entre anarquisme i comunisme, postures que els personatges simbolitzaven.

Una vegada, en el temps de la rauxa indiscriminada vaig manifestar en una reunió que no veia clars els motius pels quals es volia anar a una vaga.

-El capitalismo ya procura que todo sea confuso, que no lo veamos claro... -em va respondre, contundent, amenaçador i mirant-me com si jo fos la perfecta imatge de la funcionària franquista, un pare d'aquells més sorollosos, avui absolutament aburgesat.  Vaja, com allò de doctores tiene la iglesia. Topar amb l'església o amb el partit o amb el dogma que sigui és espinós. La veritat és que el poder de convocatòria dels agitadors era admirable, els seus discursos sobre la cultura, l'obrerisme, la lluita, eren contundents i jo havia vist fins i tot plorar àvies humils de l'època escoltant-los, ja que sabien tocar la fibra sensible d'unes classes socials que havien estat molt castigades des de sempre. Diuen que la veritat és l'eloqüència del darrer en parlar, i crec que és així.

Amb els anys tens una visió suposadament més objectiva de tot plegat, fins i tot dels veritables objectius ocults al darrera dels grans discursos convincents. Es va perdent la fe en gairebé tot el que no sigui esforç constant, com el d'aquestes mares amb qui em vaig menjar ahir els xurros, moltes de les quals encara, malgrat tot, són militants de l'esquerra o del que voldrien que fos l'esquerra, que mai no han tingut grans càrrecs, més enllà de la presidència d'unes ampes poc brillants, però molt efectives, o de l'associació de dones del barri, en una època de minva de brillantor en el món associatiu. 

La meva escola, El Samontà, havia estat construïda en un barranc, a causa del preu dels terrenys, misèries de l'època franquista, misèries, per cert, no superades del tot, per desgràcia. Com a conseqüència, va patir aviat problemes diversos, que van propiciar les protestes dels veïns. La seva estructura, inclinada, amb terrasses, va fer que durant anys tinguéssin també goteres i que molts dels terradets no fossin practicables. Ens vam haver de bellugar molt, ja aleshores amb els ajuntaments democràtics i amb l'ampa menys sorollosa, i recordo com un polític d'esquerres va fins i tot amenaçar un pobre pare que treballava a l'ajuntament i que va gosar dir que com podia no haver-hi diners per a l'escola, amb el que s'havien gastat en un monument modern de la ciutat, talment com si hagués fet una filtració inconfessable de temes confidencials. 

Al barri de Can Serra s'havia reivindicat la construcció d'una escola nova que ja no feia falta, però com que l'havien reivindicat els lluitadors... Així que, com que tot acostuma a anar endarrerit, en època de desencant i de disminució de la demanda es va construir la nova escola, de disseny i moderna i totes les del volt vam perdre matrícula de pressa i vam anar tancant, ens van anar tancant. L'època del tancament d'escoles la recordo amb una certa angoixa, va ser allò del sálvese quien pueda. Les diferents administracions no van fer una política unitària, de forma molt hàbil, ja que així es va evitar la unió dels mestres, que va ser inexistent. Cada centre tancat va passar per un procés i un calendari diferent. El més surrealista és que quan la meva escola havia arranjat ja els seus problemes estructurals i havíem aconseguit que resultés digna i segura la vam haver d'abandonar, amb la qual cosa aquelles grans despeses tardanes no van servir de gaire, ja que per transformar-la en EOI es van haver de fer noves obres i malmetre els espais dels nens més petits. 

Era l'any de les Olimpíades i la grandeur, de vaques grasses, i bufaven aires de fatxenderia. Avui tot és història i record. La gent jove té problemes diferents i ha de fer el seu propi camí. El que em va fer més il·lusió va ser escoltar aquelles estimadíssimes i admirades mares parlant de l'escola El Samontà i de les mestres d'aleshores amb fervent entusiasme devot. Quins xurros més bons que em vaig empassar!!!

Can Serra en els anys de les esperances abrandades

Quan et veus amb la gent cada dia no notes el seu envelliment irreversible, com tampoc t'adones del teu, si no és que compares el teu aspecte actual amb el de fa uns anys, gràcies a les inevitables fotografies. Els indrets també experimenten envelliments però no són temporals, com les persones, i de vegades ni tan sols no moren del tot sinó que es revifen i es transformen.

L'absurd sistema d'accés al magisteri, que jo diria que avui encara és més complicat que no pas abans, comporta que triguis anys en comptar amb allò que en diuen una plaça fixa. Jo vaig ser durant set cursos propietària provisional fins que em van fer fixa, cosa que va ser possible, via concurset, al barri de Can Serra, a L'Hospitalet de Llobregat. Era pel curs 78-79, anys sorollosos i vaig caure en un barri actiu i lluitador, amb llums i ombres. Hi vaig romandre fins el curs 92-93, l'escola també va tenir alts i baixos i una llarga decadència amb motiu de la baixada de natalitat i del fet que es van construir, quan ja no tocava, d'altres escoles més noves, perquè a casa nostra sempre es fan les coses amb un oportunisme que no mira més enllà del nas electoralista. Finalment l'escola va tancar i els mestres ens vam escampar per d'altres escoles, l'administració va actuar de forma erràtica o suposadament erràtica, imagino que potser va ser una estratègia per evitar moviments massius de protesta. Cadascú va escombrar cap a casa i els casos de reubicació es van tractar gairebé de forma individual, més aviat individualista. El paper dels sindicats va ser lamentable, no hi he tornat a creure mai més.

De tant en tant, un cop o dos l'any, quedem per dinar amb algunes mestres d'aquella època. Però els anys passen i ja es fa difícil trobar-nos. Vam decidir que enguany donaríem una volta pels indrets de l'escola i que dinaríem a L'Hospitalet-centre. Finalment només vam ser dues, ens vam trobar a la sortida del metro de Can Vidalet, aquella zona és activa, comercial i ha millorat, amb la construcció de la magnífica biblioteca de la Bòbila. Can Serra queda enlairat i una mica lluny de les estacions de metro, per cert. S'accedeix al barri, des de Can Vidalet, per un carrer que en un costat és Esplugues i en l'altre, l'Hospitalet. Com abans, vam enfilar el carrer Llevant, encara amb el seu sabor gairebé rural i les seves casetes baixes d'altres temps. Recordo un pi molt gran en una d'elles, ja no hi és. I recordo també un senyor gran que en tenia cura i anava sempre amb barretina, potser per fer front a la immigració castellana de l'època, qui sap. No hi ha pi, però es conserva una d'aquelles boniques palmeres interiors. Em vaig acostar a contemplar una envejable eixida plena d'arbres i flors i un gos amb va donar un ensurt de categoria...

La vista és bonica, des d'allà dalt. Sobretot en un dia clar de primavera. Recordem com, des de les aules dels pisos alts, contemplàvem el cel a mar, l'arribada de les tempestes, la residència de Bellvitge en la llunyania, emboirada, com un castell estrany i misteriós. Vam arribar fins l'edifici de l'escola, avui és l'EOI de la ciutat. El conserge ens va reconèixer, encara, i va evocar els darrers temps, quan ja compartíem aules amb ells, ens va deixar fer un volt per la casa. Hi ha més aules, han fet canvis, però tampoc han estat excessius. Al pati de l'entrada encara hi ha el cap de la geganta de la ciutat, que en una època va guarnir algunes escoles i que té el nas trencat, com convé a les estàtues de categoria i amb història.

En arribar al barri de Can Serra ens vam trobar amb uns carrers silenciosos i abaltits, amb un mercat que va ser llargament reivindicat pels veïns i avui té la majoria de parades tancades, amb el fet que a la gran i nova escola que es va fer i que ens va prendre la parròquia se li han menjat un bon tros de pati enjardinat per a fer-hi no sé si un gimnàs o quelcom semblant. Els edificis i els aparcaments han atapeït un indret que va ser obert i generosament ampli. Anem al bar on esmorzàvem, que es va obrir com a moderna granja i ens ensopeguem amb un interior renovat de forma maldestre, enfosquit i amb massa taules. Moltes iaies amb nens petits, les mares joves d'abans, esmorzen. Una mare ens reconeix, emocionada. Avui també és àvia, ja, i és plany, com nosaltres, de la decadència del conjunt. 

Una antiga alumna ja em va advertir, un dia, en dir-li que volia anar a passejar per allà: Ha canviat molt, tindràs un desengany, el mercat està en plena decadència... Menys infants, menys jovent, fins i tot, em sembla, menys llum. Malgrat tot, el barri compta amb zones verdes i amb la seva vista magnífica sobre la ciutat. Can Serra va ser una masia immensa d'altres temps, de la zona del Samontà o Samuntà, per contraposició amb la de la Marina. El Samuntà era una zona de secà, de collites de blat i ordi, de vinya. Els pares immigrants es van trobar amb un barri amb grans mancances, encara amb restes de vinyes descurades on els blocs de pisos van créixer com bolets. Va ser també un barri emblemàtic pel que fa a les reivindicacions veïnals, la meva escola havia estat un resultat d'aquelles reivindicacions, la van construir en un barranc, va tenir molts problemes d'estructura, finalment va reeixir però tot va canviar molt de pressa. Quan va estar arranjada del tot, la van tancar com a escola de primària.

Baixem a peu, cap a la Rambla Just Oliveres. Oliveres va ser un home liberal, progressista, del qual es parla poc.   El van assassinar durant la guerra civil, ja que no va fugir, sinó que es va quedar a la ciutat, però la seva mort encara no s'ha aclarit ni se'n sol parlar massa. Crec que fan molt bé de conservar-ne el nom, encara. Hi ha hagut moviments de la gauche de la gauche que han demanat canvis, a favor d'un altre personatge de la ciutat, força controvertit però avui també, molt mitificat. De fet, és la Rambla, i si el nom no hagués de competir amb el de la de Barcelona, com a Rambla es quedaria. La Rambla Just Oliveres continua amb la Rambla de la Marina, fins a Bellvitge pràcticament. És animada, viva i el punt fosc actual és el possible tancament del cine Rambla. Dinem al Trifàssic, un restaurant de l'avinguda, ja una mica antic. L'Hospitalet ha lluitat per no esdevenir un barri barceloní, per forjar-se una personalitat pròpia que no s'ha aconseguit fins que les noves generacions no han reivindicat la ciutat. És una ciutat gran i molt variada, amb barris molt diferents, que, com passa a Barcelona, sovint s'ignoren els uns als altres. Durant molt de temps, també, vaig treballar en un projecte educatiu sobre la ciutat, L'Hospitalet és escola, que va produir uns materials diversos, alguns d'ells avui obsolets però d'altres encara utilitzables i, espero, una mica vius. També vaig escriure i publicar un conte lligat a aquells materials, sobre els Tocaboires, una mena de follets urbans que havien d'emigrar de les seves muntanyes i s'establien als parcs hospitalencs. Jo també he estat força tocaboires durant molts anys i alguna cosa me'n queda, del tocaboirisme antic.

PER MOTIUS OBVIS I PER POR AL CONTAGI PREVIST NO EM PUC SUMAR AL 'DIA DEL BLOGAIRE-DE LA BLOGAIRE EN CRISI'. Més aviat em sumaria al DIA DE LA BLOGAIRE EN PLENITUD CREATIVA. Espero no esdevenir una marginada...