Josep Pla, el cinisme dels miralls

La vellesa és (potser) un procés de refredament del cos, que no té pas un començament fixat per l'abundància d'anys, sinó que es pot manifestar en qualsevol moment i que es va accentuant. En el meu cas aquest procés comença a la tardor del 1966, abans de complir els setanta anys i coincidint amb uns dies de reuma en el braç dret i en l'articulació del braç i l'espatlla —reuma molt dolorós, sobretot al llit, a causa de la dificultat de trobar una posició que no accentuï el mal. En la vellesa —m'havia dit moltes vegades el doctor Pascual—, més important que el menjar i que el beure és viure en una temperatura agradable. Em penso que és exacte; quan m'imagino el fred de la mort de la gent enmig del fred multisecular d'aquest país, els cabells se'm posen de punta només de pensar-hi. Em demano sovint si aquest no és el meu cas.


Tornar-se vell vol dir dibuixar físicament una caricatura —però una caricatura no solament del que hom és, sinó —i sobretot— del que hom ha estat. Aquesta caricatura és tant més exacta com més accentuada. La vida és un esforç per assemblar-nos a l'aspecte que tenim quan som vells.

    

     (Josep Pla)

El proper dia de Sant Jordi farà trenta anys de la mort de Josep Pla. Pla és un autor molt ben representat a la xarxa, objecte de grans passions i immenses disculpes. Per fer o dir molt menys de tot el que ell va fer o dir s'ha condemnat a l'ostracisme o a la indiferència a molts personatges d'àmbits diversos. La no concessió del Premi d'Honor a aquest autor va fer córrer rius de tinta durant molt de temps. Un Premi d'Honor sempre serà discutible, com ho és l'Honor, terme que pot resulta molt manipulable i controvertit.

Hi ha una gran incondicionalitat intel·lectual a l'entorn de Pla, que no comparteixo del tot. Té una gran producció, en una mena de gènere gairebé inclassificable. Quan jo era petita Pla era un senyor vellet -segons la meva visió infantil- i bonhomiós, que sortia sovint al Destino, fumant i amb una simpàtica boina. Els avis estaven situats, en el meu món, en una categoria espiritual superior i mítica. El meu germà, quan era petit, sempre plorava al cinema quan moria un vellet, encara que el vellet de ficció fos dolentíssim, l'identificava amb aquesta categoria d'avi universal. Talment com la infantesa semblava aquella una etapa de la vida plena d'etèria innocència, en la qual les coses dolentes gairebé havien prescrit.

Amb els anys t'adones que no és ben bé així tot i que la vellesa desvetlla sentiments compassius i una certa tendresa, a causa de la feblesa inherent a aquesta etapa vital. Però la fragilitat no esborra el passat ni els pecats antics. De més grandeta Pla em va produir un cert rebuig a causa del seu tarannà, de les seves opinions, de vegades barroeres, tot i que brillants, sobre moltes coses i del seu passat una mica tèrbol pel que fa al franquisme, passat que, en el seu cas, sempre s'ha intentat minimitzar i relativitzar, el mateix que el seu pas transitori i poc reeixit al castellà, o les seves opinions i relacions amb les senyores.

Després m'he reconciliat amb la seva obra, tot i que admeto que no la conec del tot, cosa que em sembla que passa a molta gent que el cita i recita sovint. Pla pertany a tota aquella generació malmesa per la guerra civil, pel seu abans i el seu després. NIngú no en va sortir innocent, de tot allò. Hi ha un gran interès en esborrar els símbols materials del franquisme però en l'obra de molts artistes, escriptors, periodistes, poetes, els símbols espirituals d'aquella època, llarga, diversa i complicada, suren de tant en tant en les biografies més mitificades, per recordar-nos que ni les coses ni les persones són fàcils de classificar sinó que responen a una gran complexitat i que nosaltres mateixos no som sempre de la mateixa manera sinó que ens adaptem, de grat o per força, al que cal per sobreviure sense gaire trasbalsos. Si ens deixen i pot ser.

Estic d'acord amb Pla en això d'anar conformant la pròpia caricatura a mida que anem envellint. Ell n'era cínicament conscient i no feia volar coloms sobre les meravelles de l'ancianitat, cosa que me'l fa fins i tot, ai, simpàtic. Avui, que ja sóc grandeta, més que no pas comprovar la transformació dels adults en vells respectables, que desvetllen incondicional tendresa, m'ensopego sovint, per la tele, amb caricatures de personatges diversos que m'havien produït admiració en algun moment i que han acabat per mostrar una realitat ben galdosa. Em temo que ningú no se n'escapa, d'aquest procés.