Larus Nobilis

En l'entrada anterior no he parlat dels ramsn que duien a beneir les persones adultes. I és que el dia de la Palma, les dames del meu barri, com les de molts altres verals, portaven  a la mà rams de llorer, comprats la majoria, ja que érem en terra urbana. He vist llocs on s'alternaven amb rams d'olivera i avui tot conviu una mica, en aquest món barrejat i colorista.

El llorer es guardava sec i s'aprofitava per a posar als rostits i els estofats. El llorer és una planta mítica i d'un verd intens. M'agrada el seu nom en català i també en castellà, laurel. No en sé el motiu, però hi ha paraules que agraden, sembla que en dir-les ja te les menges o les olores. 

El llorer, com és sabut, ha estat objecte de gran respecte i tot a causa d'un intent de violació. Apol·lo encalçava Dafne i aquesta sembla que no tenia ganes de lligar amb el déu, tot i que aquest no estava malament del tot. Expliquen els antics que el menyspreu de Dafne venia del fet que Eros, enfadat amb Apol·lo pel fet que aquest havia criticat la seva grapa com a arquer i els seus cants pesadets havia disparat a la nimfa una fletxa que produïa rebuig, en lloc de les fletxes de Cupido que evocava Karina. Dafne va implorar al seu pare, Peneu, que l'ajudés, i aquest la va convertir en llorer, que crec que em grec es diu com el nom de la nimfa. El déu enamorat es va abraçar a l'arbre i en va fer símbol paradigmàtic dels triomfs artístics.

Ahir parlava del dia de la Palma i l'any passat, pel mateix dia, vaig recordar un poema de l'inefable llibre de Bori i Fontestà, El trobador català, sobre un home que recorda la seva infantesa, quan la mare, ja morta, el duia a beneir. En aquest llibre, com en molts de l'època, sovintegen els temes tristos i depriments: mares sense fills, fills sense mare, vellets abandonats o malalts... Per sort, algun d'alegre, com ara La terra de Xauxa, animen una mica el conjunt, Al mateix llibre s'hi pot trobar també un poema sobre un rei que volia una corona de llorer i no d'or, ja que la de llorer tenia més valor artístic:

Conten d'un rei que tenia
heretada una corona,
i deia en sa fantasia:
-De llorer jo la voldria
si el poble d'or me la dóna.

I és que tenia prevista
sa bondat de tota llei,
que era més bella i més vista
la corona de l'artista
que la corona de Rei.

Va ser artista; i quan guanyava
la corona amb son valer,
del front la d'or s'arrencava
i satisfet es posava
la de fulles de llorer.

Quan el poble al seu rei via
coronat amb tant d'honor,
joiós sos mèrits retreia;
i era que el llorer li feia
molt més respecte que l'or.

Va morir el Rei ple de glòria;
i en sa tomba va voler,
per fer digna sa memòria,
posar-hi, justa, la història
la corona de llorer.

I el nom d'aquell rei, que hauria
 mort al fi de son reinat,
si la història l'enaltia,
de la fama que tenia
deixa així la humanitat:

-Tan sols el talent conquista
la glòria de bona llei:
i és més formosa, i més vista,
la corona de l'artista
que la corona del Rei.

He trobat el text en el blog d'una noia jove que explica que li va fer aprendre la mestra, a tercer d'EGB, i que els va fer comprar el llibre mencionat. Imagino que del text original hauran censurat un poema que es deia A matar jueus. A banda d'aquesta patinada racista que cal situar en la seva època, el llibret és un clàssic incombustible i veig que els valors poètics es mantenen, fins i tot en les escoles modernes.

Per cert, el poema no aclareix a quin tipus d'activitat artística es va dedicar el rei, sempre m'ha tingut intrigada aquesta qüestió, des de la més tendra infantesa, quan llegia el poema en un vellíssim volum que havia servit de llibre de lectura al meu avi, en una escola d'Esplugues on va tenir la xamba de trobar, quan era petit, un mestre modern i catalanista.

També, cercant llorers literaris, m'he ensopegat amb una poesia molt més irònica, de Joan Llacuna:



La corona de llorer

De Calcuta,
de Siam,
filla bruna
de blanquers,
princeseta.

Sobirana,
posa't una
diadema
de magrana.

-Tu, poeta
(¿seràs sempre
pels veïns
el noi gran
de la Carmeta?

¿No somies
veure un dia
el teu bust
a la Placeta?)
la corona
de llorer.

Mans vermelles
de blanquer,
blanques mans
de burgeseta
te la cenyiran,
poeta.

El llorer, bonic arbre d'una verdor intensa, va perdre la innocència el dia que a Mercè Rodoreda li va abellir de fer que un dels seus personatges turmentats, Maria, acabés travessada per aquell arbre simbòlic i fàl·lic, en saber que ella i el noi que estimava, terrible parella, eren germans de pare. Aquest tema de l'incest ha estat un dels tabús que han resistit més el pas del temps, fins i tot a Poble Nou, a la tele, ens van sortir amb una casualitat semblant. Em temo que avui ningú no se suïcidaria en saber que és germà de pare o mare amb el seu amant, cosa que amb tanta inseminació i adopció pot esdevenir absolutament versemblant. En tot cas, de reproduir-se, potser la parella es faria fer un estudi genètic de cara a la salut dels descendents i prou, vaja. 

El llorer, com tantes plantes, té moltes propietats i algunes contraindicacions. Les corones de llorer també han perdut brillantor des del temps de Verdaguer, ja que poc després de coronar-lo con a poeta de Catalunya el bisbe Morgades les coses entre tots dos van anar, com es ben sabut, molt i molt malament.

El món dels déus no sé com deu ser, al quadre de Poussin que he penjat sembla que tots passegen plàcidament pel Parnàs, fins i tot alguns d'ells practiquen el nudisme de forma voluntària, sense deixar, però, de lluir la pertinent corona de llorer a la closca. En el món dels humans les corones de llorer són de vegades injustes, a voltes efímeres, l'oblit dels coronats és freqüent quan d'altres artistes i poetes ocupen el lloc dels anterios. Al menys, sempre es poden guardar unes quantes fulles per tal d'aromatitzar els estofats casolans. També hi ha qui s'endormisca en els llorers. Potser aquesta postura vital sigui molt recomanable, segons com. Cremar fulletes de llaurer quan hi ha tempesta explicaven que allunyava la maltempsada i, sobretot, els temibles llamps d'abans de l'invent del parallamps.