François Ozon és un director amb una trajectòria molt personal, interessant i desconcertant al mateix temps, admirador de Fassbinder, i que s'ha comparat amb Almodóvar. Les comparacions sempre són odioses però potser sí que tenen alguns punts de contacte tot i que Ozon és molt francès i l'altre molt hispànic. No tot el que ha fet Ozon ens ha arribat, en tot cas alguns dels seus títols han passat d'esquitllada, com sol esdevenir-se amb molt de cinema actualment, fins i tot amb el de la pell de brau. Ozon pot ser molt inquietant, molt turmentat, molt tràgic o molt divertit, com és el cas d'aquest Florero-Potiche, una història a mida de la protagonista, Catherine Deneuve.
L'actriu porta tot el pes d'una història humorística i irònica, amb uns diàlegs brillants, i tot un planter de secundaris molt remarcables. Com que tot el que pugui explicar ja es troba explicat per tot arreu comentaré que Deneuve és en el film la senyora Pujol (algunes rialletes provoca la coincidència), casada amb un masclista dels setanta que té cura de la fàbrica que va ser del pare de la dona, allò que en deien un braguetasso, i que ha deixat l'esposa reduïda a potiche, a dona florero, cosa que ella s'ha pres fins i tot amb filosofia, així com les nombroses infidelitats del marit. La pel·lícula se situa a finals dels setanta, quan moltes coses estaven canviant i moltes altres romanien aparentment inalterables. Pel mig, un alcalde comunista, Depardieu, que també mostra les seves febleses sexistes, un parell de fills de tendència política divergent i moltes situacions que salven un cert histrionisme amb intel·ligència gala.
El marit té un infart a conseqüència d'una vaga, la dona pren el pòndol de la fàbrica -de paraigües- i ho fa tan bé i tan a gust que ja no voldrà deixar el poder. El retorn del marit provocarà una situació difícil i incòmoda però les coses ja no tornaran mai més a ser com abans. Una comèdia amable, doncs, divertida i no tan frívola com pot semblar de bell antuvi.
Per veure en versió original i practicar el francès, que és un idioma avui en recessió pels nostres verals.
A Un balcó al Poble-sec inicio una sèrie d'entrades sobre Juli Vallmitjana, per si hi teniu interès.
A Un balcó al Poble-sec inicio una sèrie d'entrades sobre Juli Vallmitjana, per si hi teniu interès.
11 comentaris:
Doncs mira, si la pesco en duvedé V.O. no li diré pas que no :) M'hauré d'esperar.
Per passar una bona estoneta sense complicar-se gaire la vida, Clídice.
fa massa temps que no vaig al cinema, no se ni qui és aquest director. De fet aquest tipus de pel·lícules a l'eix Macià no arriben, AQUI TOT ÉS MADE IN HOLLYWOOD.
Jo n'he vist algunes d'Ozon. La primera fou una, fa molt de temps, que bé, era inquietant i divertida, un poc destarifo. Crec que era d'ell... "sitcom", trobe.
A vegades vore pel·lis per a no complicar-se massa la vida sense que sentes que t'insulten -per poca poquíssima intel·ligència que pressuposen a l'espectador- és difícil. espere que este siga el cas, perquè aniré a vore-la.
m'agrada molt quan parles de cinema.
Júlia,
És el que tu dius, passar una bona estoneta sense complicar-se la vida i amb el somriure posat. Ozon no acaba de semblar-me brillant però sí que li veig una gràcia que me'l farà seguir. Hi ha un clar homenatge a Almodóvar que no diré per mantenir l'interès.
Una Deneuve molt sàvia.
Salutacions!
Francesc, que avui hi ha dvds i pelis pirata per tot l'ordinador, no s'hi valen excuses.
Gràcies, Coralet. No voldria que s'entengués el comentari com una recomanació, els gustos són molt diversos, però jo he passat una bona estona amb aquesta peli, feia temps que no era així, o m'avorria o patia.
Glòria, no entraré en valoracions qualitatives, ja que no sóc incondicional de ningú, ni d'Allen, ni d'Almodóvar, ni de Buñuel, però el trobo un director interessant i singular que encara ens pot donar moltes alegries cinèfiles. O fer-nos patir molt, ja que el seu cinema més seriós angunieja una mica o força.
La Deneuve gairebé m'agrada més de gran que de jove, aquella fredor d'abans s'ha 'ironitzat'.
I tant, Júlia! Abans la trobava el comble de la fredor i a "Potiche" -m'ho suposava- he albirat el seu sentit del humor i m'ha complagut.
No sé què li va veure el Mastroianni, he, he. Bé, és que no em va conèixer... a mi.
Però ara té una gran ironia interior, només amb la mirada parla, tot i que se li nota alguna estiradeta d'aquestes que es fan les actrius i que els treuen expressió en la majoria de casos.
Publica un comentari a l'entrada