Batalles electorals

Recordàvem ahir, en una xerrada informal després de la presentació del llibre, el temps de la transició i l'entusiasme d'aquell moment, amb tot un munt de gent jove que feia feines voluntàries, com ara enganxar cartells del seu partit, en hores de lleure, sovint nocturnes.

Els vuitanta van ser uns mals anys. Els del desengany, el desencant, l'arribisme, l'afició visible als diners d'antics lluitadors i la tràgica escampada de la droga, en concret de l'heroïna, com una taca d'oli que va malmetre una gran part del jovent ric i pobre d'aquells temps. Després va venir el sida, per acabar de rematar la inquietud vigent i escapçar el bo i millor de tota una generació.

Avui ens hem conformat en admetre que les coses no són com hem somniat, tot i que una gran part del jovent que puja, com ha de ser, cregui encara en utopies i en la bondat i la pau universals, més enllà de les injustícies propiciades pels dolents. Els meus pares, que tantes  tragèdies havien viscut, molt més sagnants, ja ens avisaven de la fragilitat dels ideòlegs i de l'oportunisme dels polítics. Una gran part de tota aquella generació tan castigada només volia viure en pau i treballar, encara que fos amb una pau armada i un treball mal pagat.

Les campanyes electorals del nostre temps farien plorar si no fessin riure. Els diners inútils dedicats a publicitat omplen els carrers de fotografies absurdes i estereotipades dels candidats, amb eslògans arnats i repetitius que parlen de futurs i de bestieses diverses i inconcretes. En temps d'internet, a més, encara són molt més ridícules i prescindibles, aquestes imatges, m'imagino que cares. Els pretendents, més pretendents que no pas pretendentes, ens amenacen amb la por als contraris més que no pas oferir-nos projectes viables i encoratjadors i s'afanyen a prometre coses diverses, sovint tan inútils com les campanyes, sense entrar gaire a fons en la realitat seriosa.

La majoria de gent que conec votarà per motius molt simples, perquè tot continuï com està, perquè no surtin els altres, perquè els que hi són pleguin d'una vegada. No percebo cap mena d'il·lusió, ni a Barcelona ni en algun poble que conec, per canvis possibles i encoratjadors. La política municipal, el sindicalisme, tot s'ha professionalitzat de forma barroera i la gent que puja, més jove, que opta per aquest sector professional no és sovint la més idealista ni la millor, sinó la més ambiciosa, amb alguna excepció, que sempre n'hi ha, tot i que els ingenus duren poc al poder, vegis la pobra Itziar de Ciutat Vella, un tema sobre el qual s'ha parlat molt poc i de forma temorenca.

Al llarg del temps t'adones que no són els millors aquells que assoleixen triomfs i èxits, i això val per a tots els camps. En general són els espavilats, els ambiciosos, els tossuts. Algun supervivent conserva una mica d'ideal quan viu als núvols del poder, ni que sigui del petit poder, però és una minoria i sempre es canvia, de forma inevitable, a l'hora de la veritat. Ja n'hem vist de tots colors, que diuen. 

I malgrat tot no canvio aquest món per l'anterior. Ni pel franquisme de la meva joventut, del qual sovint en recordem aspectes que ens afavorien, com, sobretot a partir dels seixanta, el desenvolupament econòmic fet a malgrat de i no a causa de i que ens ajudava a somniar, aleshores sí, en futurs esperançadors ni aquella transició abrandada i sorollosa, emotiva com un via crucis amb torxes i que generava uns sentiments col·lectius semblants als que fan compartir èxits futbolístics dels nostres, tan efímers i, a la pràctica, tan poc productius per a la nostra vida mediocre i real.

La tranquil·litat ben peixada sovint és avorrida. Malgrat la crisi mengen el que volem, tenim roba barata a l'abast, no passem fred i podem accedir a biblioteques, ensenyament i metges amb comoditat. Les retallades, deixem-nos de fer volar coloms, es veien a venir. Que hi ha moltes maneres de fer-les potser és veritat però he vist passar plantilles d'escoles de nou mestres a vint-i-dos en pocs anys per pur electoralisme i sense cap necessitat de tanta gent. Els recursos es poden optimitzar molt i hem estirat més el braç que la màniga durant força temps. El mateix en la nostra vida quotidiana. Altrament no haurien demanat entrades per Wembley més de noranta mil persones ni els restaurants omplirien a mitja setmana ni la gent es queixaria pel fet que en lloc d'anar a la Patagònia haurà de fer vacances al Montseny.

Hi ha qui s'enfada quan li evoques, com feien els meus pares amb el tema alimentari, èpoques d'escassedat en tota mena de coses  en les quals un petit assoliment que avui menystenim era acollit amb eufòria. El món és com és, les guerres continuen, quan no és a Sant Pau és a Sant Pere, hi ha conflictes que s'eternitzen, la situació de la dona és lamentable a molts indrets, la pobresa i la fam no s'acaben d'erradicar. Mentre tot això sigui com és hi haurà immigració i, pel que fa a la delinqüència, n'hi ha hagut i n'hi haurà passi el que passi, de la més miserable i de la d'alta volada, de vegades, aquesta segona, protagonitzada per antics idealistes decebuts i tot. 

Mirava diumenge el programa 30 minuts, amb un molt bon documental sobre els casaments infantils a l'Índia que crec que ja tenia alguns anys. El que sobtava més és que es veia bona gent, aquella, creien que feien el millor pels fills casant-los aviat, fent-los procrear sense mida. Canviar mentalitats és un procés difícil, de vegades de segles, fins i tot en ocasions gairebé impossible. La pobresa era tan visible i immensa que feia angoixa, després, queixar-se de res. Haver nascut ara -o fa uns quants anys- i aquí és una sort i un privilegi per assolir el qual no hem fet cap mèrit i hauríem de ser-ne conscients. Tampoc és un mèrit haver caigut en una família normal en lloc de caure entre miserables, brètols, explotadors, abusadors, maltractadors. 


Abans donàvem gràcies a Déu per les nostres sorts, tan poc merescudes. Avui, fins i tot els qui no hi creiem en transcendències hem de tenir en compte tot el que significa viure de forma més o menys digna en un món, això sí, fins i tot ensopit, amb una crisi econòmica de futur imprevisible i amb polítics que semblen una mica de fireta. M'alegro que no hi hagi déus -amb perdó dels creients- ja que altrament em semblarien inoperants, injustos i fins i tot perversos, amb aquesta manera de fer tan poc igualitària.

De tota manera, crec que de vegades és millor aquesta mediocritat política que no pas els carismes que poden arrossegar les masses al desastre amb molta facilitat. Amb els mitjans actuals i un carisma acurat es podrien fer fer molts disbarats. 

Ahir em mirava un d'aquests programes de BTV sobre la banda sonora de la gent, en aquest cas, dels candidats municipals de Barcelona. Són programes que mostren persones i no estereotips i retrats, fins i tot qui menys ens abelleix mostra la seva infantesa entranyable, la seva joventut coratjosa i un aspecte tendre i humà que en les campanyes electorals i els actes oficials queda reduït a plàstic tou i a somriure de retrat de fotomaton.

Pel que fa a la meva ciutat, tot i que veig que fins als pobles es repeteixen les dèries i misèries polítiques, de vegades de forma més cantelluda que a ciutat, agrairia un sistema que m'apropés aquesta mena d'eleccions, fent-les, per exemple, per barris. Bé, sempre em queda l'esperança que algun dia un líder carismàtic d'aquests que m'inquieten promogui la independència del Poble-sec i la cosa millori pel que fa a la proximitat.  Tot i que no sé pas si l'especulació i d'altres tendències humanes diverses que cerquen l'enriquiment fatxenda no empitjorarien. El futur que ens prometen és tan imprevisible i fràgil que valdria més que ens parlessin del present immediat, tots aquests senyors.


En tot cas, sempre seran molt millors les batalles electorals que les altres.