18.5.11

Batalles electorals



Recordàvem ahir, en una xerrada informal després de la presentació del llibre, el temps de la transició i l'entusiasme d'aquell moment, amb tot un munt de gent jove que feia feines voluntàries, com ara enganxar cartells del seu partit, en hores de lleure, sovint nocturnes.

Els vuitanta van ser uns mals anys. Els del desengany, el desencant, l'arribisme, l'afició visible als diners d'antics lluitadors i la tràgica escampada de la droga, en concret de l'heroïna, com una taca d'oli que va malmetre una gran part del jovent ric i pobre d'aquells temps. Després va venir el sida, per acabar de rematar la inquietud vigent i escapçar el bo i millor de tota una generació.

Avui ens hem conformat en admetre que les coses no són com hem somniat, tot i que una gran part del jovent que puja, com ha de ser, cregui encara en utopies i en la bondat i la pau universals, més enllà de les injustícies propiciades pels dolents. Els meus pares, que tantes  tragèdies havien viscut, molt més sagnants, ja ens avisaven de la fragilitat dels ideòlegs i de l'oportunisme dels polítics. Una gran part de tota aquella generació tan castigada només volia viure en pau i treballar, encara que fos amb una pau armada i un treball mal pagat.

Les campanyes electorals del nostre temps farien plorar si no fessin riure. Els diners inútils dedicats a publicitat omplen els carrers de fotografies absurdes i estereotipades dels candidats, amb eslògans arnats i repetitius que parlen de futurs i de bestieses diverses i inconcretes. En temps d'internet, a més, encara són molt més ridícules i prescindibles, aquestes imatges, m'imagino que cares. Els pretendents, més pretendents que no pas pretendentes, ens amenacen amb la por als contraris més que no pas oferir-nos projectes viables i encoratjadors i s'afanyen a prometre coses diverses, sovint tan inútils com les campanyes, sense entrar gaire a fons en la realitat seriosa.

La majoria de gent que conec votarà per motius molt simples, perquè tot continuï com està, perquè no surtin els altres, perquè els que hi són pleguin d'una vegada. No percebo cap mena d'il·lusió, ni a Barcelona ni en algun poble que conec, per canvis possibles i encoratjadors. La política municipal, el sindicalisme, tot s'ha professionalitzat de forma barroera i la gent que puja, més jove, que opta per aquest sector professional no és sovint la més idealista ni la millor, sinó la més ambiciosa, amb alguna excepció, que sempre n'hi ha, tot i que els ingenus duren poc al poder, vegis la pobra Itziar de Ciutat Vella, un tema sobre el qual s'ha parlat molt poc i de forma temorenca.

Al llarg del temps t'adones que no són els millors aquells que assoleixen triomfs i èxits, i això val per a tots els camps. En general són els espavilats, els ambiciosos, els tossuts. Algun supervivent conserva una mica d'ideal quan viu als núvols del poder, ni que sigui del petit poder, però és una minoria i sempre es canvia, de forma inevitable, a l'hora de la veritat. Ja n'hem vist de tots colors, que diuen. 

I malgrat tot no canvio aquest món per l'anterior. Ni pel franquisme de la meva joventut, del qual sovint en recordem aspectes que ens afavorien, com, sobretot a partir dels seixanta, el desenvolupament econòmic fet a malgrat de i no a causa de i que ens ajudava a somniar, aleshores sí, en futurs esperançadors ni aquella transició abrandada i sorollosa, emotiva com un via crucis amb torxes i que generava uns sentiments col·lectius semblants als que fan compartir èxits futbolístics dels nostres, tan efímers i, a la pràctica, tan poc productius per a la nostra vida mediocre i real.

La tranquil·litat ben peixada sovint és avorrida. Malgrat la crisi mengen el que volem, tenim roba barata a l'abast, no passem fred i podem accedir a biblioteques, ensenyament i metges amb comoditat. Les retallades, deixem-nos de fer volar coloms, es veien a venir. Que hi ha moltes maneres de fer-les potser és veritat però he vist passar plantilles d'escoles de nou mestres a vint-i-dos en pocs anys per pur electoralisme i sense cap necessitat de tanta gent. Els recursos es poden optimitzar molt i hem estirat més el braç que la màniga durant força temps. El mateix en la nostra vida quotidiana. Altrament no haurien demanat entrades per Wembley més de noranta mil persones ni els restaurants omplirien a mitja setmana ni la gent es queixaria pel fet que en lloc d'anar a la Patagònia haurà de fer vacances al Montseny.

Hi ha qui s'enfada quan li evoques, com feien els meus pares amb el tema alimentari, èpoques d'escassedat en tota mena de coses  en les quals un petit assoliment que avui menystenim era acollit amb eufòria. El món és com és, les guerres continuen, quan no és a Sant Pau és a Sant Pere, hi ha conflictes que s'eternitzen, la situació de la dona és lamentable a molts indrets, la pobresa i la fam no s'acaben d'erradicar. Mentre tot això sigui com és hi haurà immigració i, pel que fa a la delinqüència, n'hi ha hagut i n'hi haurà passi el que passi, de la més miserable i de la d'alta volada, de vegades, aquesta segona, protagonitzada per antics idealistes decebuts i tot. 

Mirava diumenge el programa 30 minuts, amb un molt bon documental sobre els casaments infantils a l'Índia que crec que ja tenia alguns anys. El que sobtava més és que es veia bona gent, aquella, creien que feien el millor pels fills casant-los aviat, fent-los procrear sense mida. Canviar mentalitats és un procés difícil, de vegades de segles, fins i tot en ocasions gairebé impossible. La pobresa era tan visible i immensa que feia angoixa, després, queixar-se de res. Haver nascut ara -o fa uns quants anys- i aquí és una sort i un privilegi per assolir el qual no hem fet cap mèrit i hauríem de ser-ne conscients. Tampoc és un mèrit haver caigut en una família normal en lloc de caure entre miserables, brètols, explotadors, abusadors, maltractadors. 


Abans donàvem gràcies a Déu per les nostres sorts, tan poc merescudes. Avui, fins i tot els qui no hi creiem en transcendències hem de tenir en compte tot el que significa viure de forma més o menys digna en un món, això sí, fins i tot ensopit, amb una crisi econòmica de futur imprevisible i amb polítics que semblen una mica de fireta. M'alegro que no hi hagi déus -amb perdó dels creients- ja que altrament em semblarien inoperants, injustos i fins i tot perversos, amb aquesta manera de fer tan poc igualitària.

De tota manera, crec que de vegades és millor aquesta mediocritat política que no pas els carismes que poden arrossegar les masses al desastre amb molta facilitat. Amb els mitjans actuals i un carisma acurat es podrien fer fer molts disbarats. 

Ahir em mirava un d'aquests programes de BTV sobre la banda sonora de la gent, en aquest cas, dels candidats municipals de Barcelona. Són programes que mostren persones i no estereotips i retrats, fins i tot qui menys ens abelleix mostra la seva infantesa entranyable, la seva joventut coratjosa i un aspecte tendre i humà que en les campanyes electorals i els actes oficials queda reduït a plàstic tou i a somriure de retrat de fotomaton.

Pel que fa a la meva ciutat, tot i que veig que fins als pobles es repeteixen les dèries i misèries polítiques, de vegades de forma més cantelluda que a ciutat, agrairia un sistema que m'apropés aquesta mena d'eleccions, fent-les, per exemple, per barris. Bé, sempre em queda l'esperança que algun dia un líder carismàtic d'aquests que m'inquieten promogui la independència del Poble-sec i la cosa millori pel que fa a la proximitat.  Tot i que no sé pas si l'especulació i d'altres tendències humanes diverses que cerquen l'enriquiment fatxenda no empitjorarien. El futur que ens prometen és tan imprevisible i fràgil que valdria més que ens parlessin del present immediat, tots aquests senyors.


En tot cas, sempre seran molt millors les batalles electorals que les altres.

13 comentaris:

Francesc Puigcarbó ha dit...

a les municipals el sentit del vot no té massa a veure amb les sigles i si amb la persona, almenys a pobles i ciutats mitjanes. Ah! i compte amb els indigntats de Tahrir, alguna cosa es comença a moure. De totes maneres diumenge no podrem anar a votar. Dissabte s'acaba el món. Casum l'olla

Montse ha dit...

Júlia: on és la teva candidatura? sisplau, digues-m'ho, així no hauré de votar en blanc...

Montse ha dit...

amb (sense) el teu permís, t'he citat al meu blog ara fa un momentet i he copiat (citant la font) un dels teus paràgrafs. aix...

Ferran Porta ha dit...

Dius moltes coses, Júlia, i hi coincideixo. La part de les retallades és l'única que em costa, del teu escrit, potser perque la casta política catalana, tota, m'ha caigut tant als peus que em resulta impossible no veure motivacions partidistes en com s'estan fent les coses.

Sigui com sigui, un canvi de direcció és urgent. Qui agafa el timó?

Josep_Salvans. ha dit...

Hola Júlia! i a tots. Feia dies que no venia i amb la teva prolífica existència bloggera no em veig pas capaç de posar-me al dia. Potser a l'estiu perquè justament ara tinc molta feina a la UOC. És final de semestre. Ara faig Grau en llengua i literatura catalanes i em va ben just de sortir-me'n amb l'avaluació continuada.

Personalment, sóc creient. Em va molt bé donar-li gràcies a Déu quan he tingut sort i les coses m'han anat bé a nivell particular, i, m'ajuda a dormir posar-me a resar perquè tot millori.

Personalment, estic visquent una época meravellosa. Fa cinc mesos i mig que no consumeixo, ara m'administro jo mateix part dels diners que cobro, he passat l'hivern tot i el fred i no tenir calefacció i ara fa dues setmanes he trobat una feina en negre de jardiner per un veí de casa que és de Barcelona i al que li tallo la gespa amb un tractor que tinc i que va comprar la meva mare quan el pare encara vivia i abans d'anar-se'n a la residència.

Penso que les eleccions municipals són les més ridícules tot i ser les més properes. Em fa gràcia i ràbia que algú que conec sigui votat pels meus conciutadans o vilatans. Va perdre, a les passades eleccions, un que havia anat al meu col·legi i, perdoneu la simplesa, però em vaig alegrar de que no fossi elegit alcalde. Si jo no ho puc ser, ell tampoc!

El lema del PSC al meu poble és "A Tona, primer les persones": tope pujolista i anys noranta. Treuen un regidor per sis o set dels independents i set o vuit de CiU. EL company de col·legi no vol repetir i s'ha presentat un constructor que ja havia estat alcalde fa vuit anys, quan jo feia la Prestació Social Substitutòria a l'Ajuntament. Havíem de repartir els programes de la festa major entre dos per tot el poble i a na mi em va tocar la zona residencial. A les cases que no hi havia guixeta tirava el programa al jardí. Em sembla que va ploure. Em va renyar l'alcalde i la regidora de cultura. Em va dir que era un...

Em sembla que tindran un daltabaix i els socialistes s'ho han ensumat i tenen tants cartells al poble com els de Convergència.

A part de tot això em sembla que lo dels penmsaments col·lectius s'ha acabat en els nostres països: Catalunya i Espanya. Et felicito per lo tant encertat de compara-los amb les victòries del Barça i per qualificar-les com el que son: efímeres. És un perill perquè varem guanyar dues copes d'Europa o Champions en tres anys i ara en volem més... i més (...i Messi que diu en Puyal) Hi ha un percentatge de finals que s'han de perdre, com les tres que havia perdut el Barça abans de l'altre Wembley. Portem tres victòries consecutives... és massa Messi?

Els problemes que hi ha no els resoldran els ajuts socials i l'Internet no hi ajuda gaire.

Penso que tens molta raó en lo de la tisorada, l'entitat pública era creadora de llocs de treball que com diu en Mas ha de ser rellevada per la iniciativa privada. Diuen els sindicats que hi ha massa empreses i massa petites... massa plusvàlua. Penso.

Salutacions cordials a tothom i sort!

Anònim ha dit...

QUANT ELS CANDIDATS DEIXANT ANAR,TAN COIFOS....QUE SI VIVENDA SOCIAL,,,QUE SI LLARS D'INFANTS,,,QUE SI AJUDA DOMICILIARIA...JO EM PREGUNTO. PERO QUI PAGARA EL BEURE?.COM PODEN SER TAN CINICS?
JUGANT.

GLÒRIA ha dit...

Júlia,
Per a mi el franquisme no va ser mai avantatjós. Rm va negar la meva història i em va imposar la seva llengua en detriment de la meva pròpia -ho dic perquè no m'importa saber castellà però hauria preferit que fos opcional...- i a més les famílies treballadores vivien sempre al límit. El què passava és que dormíem. La democràcia ha portat el desencant. Ara els hem vist com són la immensa majoria de polítics perquè durant el franquisme política no se'n podia fer sinó era pas de forma clandestina i arriscant-hi molt. Penso que la vida ens mostra cicles i que, com bé dius, sempre hi haurà delinqüents i rics i pobres però les coses han de canviar. Internet està siguent una revolució de la que no en podem ser conscients perquè està a les beceroles i nosaltres som dins de l'espiral. La democràcia s'ha de modificar per millorar i, hi creiem poc o molt, la societat a tendir a ser més igualitària. El que menys tingui ha de tenir un sostre, ensenyament, sanitat i tres àpats al dia.
Valoro viure en un indret pacífic i tenir certa qualitat de vida però em resisteixo a sentir-me privil·legiada. Ningú té la culpa, com també dius molt bé, de néixer en una família normal o en un altra de malafactors. I jo afegeixo que tampoc és culpable qui neix a palau i té uns papàs riquíssims...
La qüestió de Déu o déu és recordar que, sigui el déu que sigui, sempre és innocent. Així està muntat. Nosaltres tenim una voluntat lliure i no tindria cap sentit que el totpoderós fos igualitari en aquest món perquè així ja no faria falta la fe que, diuen, mou muntanyes. Amb déu o sense déu, és el menyspreable ser humà el culpable de tot. Ha creat coses meravelloses però també ha fet barbaritats. I tots sabem que la misèria hi és perquè convé a uns quants que van vivint de la rifeta. No necessitem ni déu ni diable. Nosaltres sols ho fem malbé tot.
Júlia, cuànta polèmica desperta el teu post d'avui!
Excusa l'allargada del meu comentari.
Salutacions!

Júlia ha dit...

Francesc, a veure com evoluciona tot, cert que als pobles petits té a veure amb la persona però també hi ha anquilosament i tantmenfotisme.

Júlia ha dit...

Gràcies, Montse. No serveixo per manar, dirigir ni organitzar, ni tinc carisma ni vocació política. Com t'he dit al blog, de vegades fins els perdono pel fet que jo no faria aquesta feina.

Júlia ha dit...

Ferran, un tema és com s'ha de contenir la despesa, que pot ser discutible per al qual caldria establir prioritats i l'altre l'evidència del malbaratament de recursos d'aquests darrers anys en subvencions diverses, personal no necessari, beneficis que comporten vots i coses així.

Serien més creïbles els polítics, evidentment, si comencessin 'per ells mateixos'. Les campanyes inútils que, a més, comporten clientelisme i coses com l'afer Millet, per exemple, són un raconet on es podria estalviar molt.

Tot i amb això crec que també a sectors més 'socials' ens hem passat de rosca sense recollir bons resultats, com en ensenyament. No tot consisteix en augmentar recursos, s'han de controlar i gestionar bé, tot i que no sé qui és capaç de fer-ho, això, actualment.

Júlia ha dit...

Josep, m'alegro de veure't per aquí, content i animat. Interessants històries les que expliques, la pèrdua de credibilitat de la classe política és culpa d'ells mateixos i ja fa anys que empitjora tot plegat. De vegades val més no conèixer-los gaire, per cert, altrament encara et sorprens més de certes ascensions inesperades i contundents.

Júlia ha dit...

Jugant, prometre no fa pobre i quan creuen que hi pot haver una girada de truita és quan més prometen. Algú ha de pagar el beure i retallar, un altra tema és si també es retallarà a ell mateix i si és pagarà el seu beure el retallador. En fi...

Júlia ha dit...

Glòria, l'únic bo del franquisme és que jo era més jove, he, he (és una broma).

Crec que també és normal un cert desencant després de tanta eufòria, la comparació amb el futbol no és banal, si ara comencéssim a perdre partits tot es veuria molt més negre.

Sobre els humans, potser és que ens creiem millor del que som o podem ser i cal ser conscient de les limitacions individuals i del poder de manipulació i d'autoengany que ens pot venir a sobre.

Ens manca humilitat per admetre que no pot ser tot ni en tot moment, la impaciència és molt humana però afebleix l'entusiasme.