D'homes bons i savis: Apeles Mestres

Inter nos

"Escolta això que't dich, creume o no'm creguis
mes no'n digas un mot:
–D'homes sabis, al món, n'hi ha una dotzena,
y un'altra d'homes bons.

Llevat d'aquestos bons y aquestos sabis
¿Sabs què'n queda del món?
una cova de lladres en quadrilla
y un hospital de boigs."

(Del llibre Vobiscum.) 

L'amiga Sàlvia ha penjat avui al seu excel·lent blog una poesia d'Apeles Mestres. Em deixo a posta la geminació pertinent pel fet que aquest senyor escrivia i volia que s'escrigués el seu nom sense aquest element que durant un temps es va voler eliminar del panorama ortogràfic i que en els darrers anys sembla una cosa com ara la nostra enya (ñ), ço és, un símbol nostrat indefugible i a defensar. Fa uns anys hi va haver un intent de rossinyolar Santiago Rusiñol però per sort es van mantenir el seu nom i el seu cognom tal com ell mateix els utilitzava.

Rusiñol i Mestres eren modernistes i ja se sap que els normatius eren més aviat noucentistes. Ningú no dubta de la bona tasca que van fer uns i altres, ni els primers eren tan cigarres ni els segons formiguetes disciplinades, però la imatge oficial va reduir la complexitat al bipartidisme, com sol passar. En més d'una ocasió he manifestat la meva devoció per Rusiñol. Apeles Mestres el seguiria en les meves devocions literàries i personals, lligades a una època molt concreta, esclatant i que segurament jo mateixa he idealitzat.

Mestres va ser un artista integral i polifacètic, com tants modernistes. Dibuixant, pintor, poeta, traductor, músic, col·leccionista, jardiner. Va tenir la gran sort de poder crèixer en una mena de casa de pagès amb jardí a prop de la Catedral de Barcelona però també va patir els canvis eixampleros que van anar convertint la ciutat provinciana de la seva infantesa amb el que ha acabat esdevenint, una cosa gran i complicada, tot i que amb la seva poesia en conserva i amb una mena de perfum d'antigor que de tant en tant s'escampa pel centre. Apeles Mestres és una mena de pioner del còmic, del tebeo, a més a més.

Va arribar al món en una família benestant, amb un pare arquitecte que va ser art i part en les tranformacions urbanes.  Va ser deixeble de gent com Rigalt o Marti Alsina i vull creure que en algun moment de jovenet devia venir al meu barri, al taller del Simó Gómez. He llegit que existia un dibuix d'Apeles Mestres, no sé si propietat de la família dels Gómez o dels Batllori, amb un bonic xiprerar situat a tocar de Montjuïc, més o menys davant per davant de la casa dels Gómez Polo. El que no n'he vist mai ha estat cap reproducció d'aquest dibuix.

Moltes referències biogràfiques defineixen Mestres com a positivista, agnòstic, anticlerical i una mica franciscà, per tant no se'm fa gens difícil identificar-me amb el seu tarannà. Va conèixer Almirall i d'altres i fins i tot va viatjar al Japó, cosa que en aquell temps era ben exòtica, traduint alguna cosa de poesia oriental. Es va casar molt enamorat amb una dama francesa, Laura, tota una senyora amb grans dots artístiques. Van ser molt feliços tot i que no van tenir fills. Van viure en una torre del bonic Passatge Permanyer i allà estaven una mica retirats o enretirats, cultivant hortènsies al jardí però també fent un munt de reunions de gent d'upa, artísticament i intel·lectual parlant. No gaudia d'una salut bona, va haver de bandejar l'escriptura i més endavant el dibuix, a causa de problemes de visió. Va guanyar una gran popularitat en escriure cançons, lletra i música, que van ser molt famoses, un bon nombre de les quals infantils. Molts cantants de la seva època, com Emili Vendrell, i fins i tot de la nostra, com Núria Feliu o Xavier Ribalta, les han refilat.

Va ser un gran wagnerià. Els amants de l'òpera militaven en partits enfrontats, els wagnerians i els altres i protagonitzaven bronques sorolloses que avui farien empal·lidir els futboleros de Canaletes. L'any 1920 el govern francès li va lliurar la Legió d'Honor, per la seva tasca a favor dels aliats i aquell mateix any finava la seva estimada esposa. Els temps canviaven i es van oblidar una mica d'ell, com sol passar, fins l'any 34, en el qual se li volia fer un homenatge que es va haver d'anul·lar a causa dels fets revolucionaris. La seva mort l'any 1936, tot just iniciada la guerra civil, el 19 de juliol, no va tenir cap mena de ressò per raons òbvies. Va morir tan sols amb un amic a la vora, Joaquim Renart. Molts dels seus altres amics, amenaçats per totes bandes havien fugit o s'havien amagat. L'any 1938 li van dedicar un monument al peu del Tibidabo amb una inscripció que el recordava com l'amic dels infants, de les flors i dels ocells. Jo crec que encara va tenir sort de morir quan va morir, es va estalviar tot el que va venir després. Per cert, és possible que tingués algun afer sentimental tardà amb una cantant jove, però no ho he trobat documentat i tot que m'agraden molt aquests temes amorosos no hi puc aprofundir.

Com en molts altres casos, el fet d'haver fet tantes coses ha produït vers Apeles Mestres un cert mensypreu elitista. La seva poesia s'ha considerat menor. No és fàcil trobar molts dels seus llibres, t'has de refiar sovint de les llibreries de vell o entomar edicions molt pobretes. Va il·lustrar moltes obres literàries, catalanes, castellanes i de més enllà. Un gran nombre de les seves cançons es continuen cantant, de vegades sense saber, fins i tot, d'on han sortit, com aquella de la Taverna d'en Mallol. D'allò de no voler saber res de l'ela geminada no se n'ha acabat de sortir... En tot cas, qui podia resistir aquelles barbes intel·lectuals tan reeixides???