Present
Trafolleria periodística,
mitges paraules al rebost,
un suau perfum d’ensarronada,
i un color groc de frau barat.
Música feble que barbolla
temes d’amor i falsedat,
lletres que canten la patota
d’una justícia de lloguer.
Apelagoses xerrameques,
argúcies velles del temps nou,
maldestres trucs d’il·lusionista,
trampes llustroses dels experts.
Es dissimula la galvana
amb paperassa de colors,
amb estadístiques i informes,
i amb grans projectes a bon preu.
Res de nou, doncs. El desengany
planeja al cel de les misèries,
i els triomfadors, invulnerables,
creuen que són imprescindibles.
Júlia Costa. Poemes inèdits
18 comentaris:
però la societat encara respira a batecs lents, a ritme de l'esperança
Afortunadament, Jesús!
Quin poema, Júlia! Em vaig sentint ben representada (no pas per ells, però al menys per tu) :)
I sí, l'esperança està en la societat, en nosaltres com a ciutadans, però lenta i menuda...
Carme, cal anar en compte també en què no som del tot 'ells i nosaltres' sinó que tot està molt i molt barrejat i que de vegades una cosa és conseqüència o motiu de l'altra, he, he.
Cal un debat seriós i constant, més enllà de repetir eslògans i fer volar colomets.
continuo votant-te a tu, Júlia!
El que vindria a ser "contents i enganyats"
Gràcies, Montse, ja tinc ganes de tenir motius importants per a corrompre'm, he, he.
Una cosa així, porquet, efectivament.
cal confiar en els joves, estàn vius i trempen de nou.
Barrejats, barrejats, Júlia, per descomptat. Tots som ciutadans. I de tant barrejats, sovint penso que el debat seriós que demanes és impossible. I els colomets segueixen volant de tots colors.
Ep, Francesc, amb tot el respecte als joves, crec que també s'ha de comptar amb 'els vells', l'experiència és un grau i ja sabem que les tremperes són temporals i de poca durada i que no sempre provoquen embarassos.
Potser sí que és impossible, Carme, en el fons tots volem que ens donin la raó, de fet. De vegades m'estranya que tot més o menys... funcioni.
Pastat, ressent i futut, deia un del meu poble.
Vinga, no se li ha de fer cas, alegria, alegria!
Xiruquero, doncs alegria, ves.
Ben oportú del moment, aquest poema. Per reflexionar...
Penso que abans d’abolir-se l'esclavitud, el dret de pernada, d’aconseguir que les dones poguessin votar, i de tantes altres misèries que, al menys en una part del món s’han superat, els moviments que ho van provocar van aglomerar gra i palla, como sempre, com ara. Però el que crec que hem de desitjar és que tots aquells que aporten el gra vagin guanyant terreny perquè les coses millorin. Ahir, vaig passar per la Plaça de Catalunya i la primera pancarta que vaig llegir deia “Els paradisos fiscals son indecents”, justament el mateix que la Sra. Angela Merkel va dir públicament pocs dies després de guanyar les eleccions. Ves quina cosa…
Teresa, doncs el vaig penjar abans de 'la moguda', he, he.
Ramon, malauradament, com ja comentes pel que fa al passat, el fet és que al costat de pancartes tan explícites hi ha coses molt frikis, també.
La història de tots aquests assoliments s'hauria d'estudiar sense triomfalismes ni complexos, tindríem moltes sorpreses.
Publica un comentari a l'entrada