Ahir vaig quedar a Laie amb la meva amiga també escriptora Montserrat Galícia, dues vegades Premi Joaquim Ruyra, per xerrar de llibres i de moltes altres coses. La Montserrat es va comprar un llibre a Laie del qual havia de fer una recensió per a la revista de la Societat Catalana de Ciència-ficció i fantasia, en la qual participa de forma molt activa. Després vam anar a la presentació que feia en Víctor Pàmies del seu llibre Amb cara i ulls. A l'acte vaig trobar a molts coneguts i conegudes del món literari i blogaire en general i amb un grup de lletraferides vam estar debatent sobre els problemes d'editar, publicar, difondre i moltes coses més. En Galderich i en Joan Puigmalet es trobaven entre els presentadors i, a més, vaig tenir la sort de poder conèixer en persona l'Allau.
La tertúlia pica-pica la vaig fer amb la Carme Rosanes, la Sandra, la Marta Pérez Sierra i l'Helena Bonals. Amb la Sandra i la Marta ja havíem coincidit en d'altres ocasions però no coneixia en persona ni a la Carme ni a l'Helena. Com que se'm va fer tard no vaig poder assistir a un sopar amb xerrada que feien al meu barri on un jove historiador, Aaron López, de CERHISEC, parlava sobre el món funerari jueu medieval a Barcelona.
Avui tinc grup de lectura a Sant Antoni, hem llegit un llibre que ha estat premi Columna Jove, de Sílvia Romero i Alicia Gili, El camí del Bandama vermell, sobre la terrible situació dels infants a determinats indrets d'Àfrica, en aquest cas a Costa d'Ivori. Demà tenim trobada del grup 99 d'Història, hem llegit un llibre sobre l'encara poc coneguda primera guerra mundial, de Hew Strachman. Durant el cap de setmana se celebra la Fira del Llibre Ebrenc a Móra d'Ebre, malauradament aquest any no hi puc anar.
Estic ben segura que d'actes semblants, amb rerefons cultural, n'hi ha molts més aquests dies per la nostra geografia, com n'hi ha gairebé sempre. Aquesta relació d'activitas personals les enumero per constatar un fet: l'animada vida cultural del país que, sense fer soroll i sovint amb iniciatives que no compten amb un gran suport oficial ni amb una cobertura mediàtica de cap mena en la majoria de casos o molt modesta en la minoria, es va desenvolupant gràcies a esforços voluntaris i a iniciatives sorprenents. La vida cultural real del país es troba més aviat en aquests actes i iniciatives que no pas en tot allò que ens arriba a través dels grans diaris o las grans televisions que sovint ni els mencionen o ho fan de passada, i encara gràcies.
Evidentment no es pot ser a tot arreu ni es pot arribar a conèixer tot el que s'organitza. Crec que de vegades va bé fer una reflexió sobre el tema per no deixar-nos arrossegar per pessimismes planyívols i una mica autocompassius. Tot i amb això sap greu el molt que ens perdem a causa de la manca general de difusió acurada i canònica. Sort dels blogs i d'internet!!!
20 comentaris:
La cultura fa de més bon passar amb un bon piscolabis.
Espero que no intentéssiu menjar-vos les tapes de llibre que va preparar en Galderich!
Gràcies per venir! La veritat és que tenia moltes ganes de saludar molta gent, alguns dels quals vaig conèixer ahir en persona, però no vaig poder dedicar gaire temps a ningú. Excuseu-me i segur que en altres circumstàncies podrem xerrar d'una manera més calmada.
La iniciativa privada és molt activa, en aquest país. Sort d'això!
Júlia,
D'això se'n diu estrès cultural!
Diguem que tens la fortuna de viure "a capital", perquè la resta del país, hi posa molt bona voluntat, però una marató d'aquestes és impensable. Ho tinc clar, quan sigui (més) gran em faré barcelonina ;)
Víctor, felicitats, va ser un 'acte esplèndid', endavant!!!
Cert, Teresa, crec que en aquest camp vivim uns molt bons temps.
Galderich, d'estrès, res de res, m'ho vaig passar 'pipa'.
Clídice, ai, ai, ai, que sempre et fiques amb els pobres i soferts barcelonins... en Víctor ha fet i farà 'bolos' i jo mateixa per raons 'geogràfiques' no puc anar a la trobada poètica de Vilafranca o a la Fira d'autors de l'Ebre. Es fan coses a tot arreu, cert que a Barcelona hi ha més gent i, és clar, se'n fan més, però proporcionalment, no sé pas què dir-te. Les mateixes Terres de l'Ebre han fet una gran revifalla i si consultes la web de l'IRMU que recull les activitats dels Centres d'Estudi veuràs que hi ha molt menys 'centralisme' del que es percep.
... a més, una marató semblant tan sols es pot fer un dia de tant en tant, encara més a la meva avançada edat, he, he.
ei, ei, ei, Júlia, que no era crítica sinó enveja podrida! :) la veritat és que n'estic molt de la capital del meu país, amb tots els peròs que es vulguin :)
És veritat que es fan un munt de coses, però estic d'acord amb la Clidi ( i tampoc no és una crítica) que se'n fan més a la capital. Els de rodalíes a vegades ens és més complicat desplaçar-nos. Però si que és cert que hi ha una vida cultural al marge de la de "lluentons", callada i soferta, amb menys recursos i sovint, com dius tu, a base d'esforços individuals. Que per molts anys!
Ep, ja m'ho pensava, he, he.
Llum, és que de fet 'la capital' és un conjunt de 'pobles' i 'poblets', els barris, i és normal que passi així per nombre de gent. Pel que fa als 'grans actes' i per motius de la xarxa de comunicacions sempre és més fàcil muntar quelcom a Barcelona que no pas Vic, Olot o Vilafranca. Quan quedem entre els de Barcelona també és més fàcil quedar a la Plaça de Catalunya que no pas a la plaça Eivissa, per exemple.
Ahir per falta de temps no vaig poder respondre el teu il·lustratiu i treballat article sobre el Curzio Malaparte de la meva joventut.
Avui ho faig perquè és veritat que tota la geografia bull i vessa de petites iniciatives que, és clar, als autors els semblen grans i els fa la sensació que els obriran la porta dels cels, o sigui de l'atenció dels "savis" que també s'obren pas per copar la "crítica" literària. Ara un savi, ara un altre, els comentaristes van triant: aquest vull, aquest no vull. Perquè els editors fan córrer tots els llibres que editen, però no tots poden oferir regals de preu als periodistes. I així els deuets i deuetes manen sobre la vida de tots nosaltres.
I nosaltres tossuts, a escriure i a fer actes de fe i esperança.
Júlia, molt contenta d'haver-te conegut!
Va estar molt bé, tot, la presentació, el piscolabis i la tertúlia de dones :) i fins i tot la "tapa" de llibre que no es podia menjar, una idea genial com a record.
Una abraçada.
Júlia, celebro que arribis pertot. Jo no tinc tanta canya i sóc més sedentària. De totes formes puc corroborar el que diuen alguns dels teus lectors i és que a Barcelona ciutat, segons com, se senten bullir olles. Recordo la quietud gironina i estic contenta de viure tocant la capital.
Una bonica ressenya del que és una tarda aprofitada.
Amb afecte!
Tens tota la raó, Olga, només et diria que ja no creiem en desvetllar cap interès dels 'savis' mediàtics, al menys la majoria i sobretot els que ja som una mica grandets. Acabes escrivint com qui fa ganxet a casa, per afició personal i, tot 'lo més', per regalar un camí de taula als parents.
Gràcies, Carme, m'agrada molt anar coneixent els i les 'grans blogaires' en persona.
Ep, Glòria, Girona també es mou força, de petita hi anava sempre uns dies a l'estiu perquè hi tenia un oncle. Ha canviat moltíssim. No creguis, aquest ritme només es pot portar un parell de dies al mes.
Ep, Júlia, jo a Girona encara hi vaig sovint -sóc d'un poblet del costat- i, tot i el seu encant, sempre m'ha semblat una bella dorment. S'hi fan coses però la majoria de dies sembla un decorat escaient del que és, una ciutat terriblement provinciana molt enamorada de sí mateixa.
Bon cap de setmana!
Publica un comentari a l'entrada