L'elegància social de l'insult fi

M'explica l'amic Pau Vinyes que està treballant en un nou projecte a l'entorn del tema de la traducció al català que va fer Joaquim Ventalló dels llibres de Tintín, en concret dels simpàtics i sucosos insults que esquitxen els àlbums d'aquest heroi clàssic dels còmics de culte.

Toni Ibáñez fa algun temps va endegar també un interessant projecte recollint insults en català de tota mena, un gran treball protagonizat pel Tros de Quòniam que va donar nom a un dels seus espais de culte pioners a la xarxa.

En el temps dels inicis de la TV3, era objecte de broma recurrent riure's del puritanisme insultador que rumbejaven els doblatges. Al principi no es podia dir malparit, encara molt menys fill de puta, insult que caldria de fet reconsiderar i bandejar, donada l'evolució del sector obrer del sexe, de majoria femenina, i de la seva futura -espero- dignificació.

Amb el temps i a la recerca d'una sempre impossible versemblança, la televisió nostrada va anar obrint l'aixeta insultadora i avui es poden escoltar tota mena de grolleries i penjaments, utilitzats amb més o menys grapa. No és ben bé un insult però la generalització del mot cagar en els diàlegs de ficció em resulta molt xaró i pocasolta.

L'escola és un niu de problemes a l'entorn dels insults, com sabem molt bé els soferts mestres d'ahir, d'avui i de sempre. Quan vaig començar a treballar al sector públic, en aquelles escoles tan deficitàries amb més de cinquanta o seixanta criatures a l'aula que, fins i tot, aprenien, i de vegades més que no pas avui, els insults més greus era hijo de puta y me cago en tus muertos.  Els escric en castellà pel fet que es parlava en castellà, en general. Un dels pocs alumnes catalans era cridat per la seva mare des del balcó i aquesta li deia puja, puja. Aquest mot, puja, devia fer gràcia als de parla castellana i el van reconvertir en una mena d'insult, de primer dirigit al noi català i després, generalitzat. No sé si els devia sonar a una mena de puta mal pronunciada, però el fet és que durant un temps va ser molt greu dir putxa a algun company.

De tota manera també era i és molt greu dir a algú gordo o gorda, sobretot si l'insult respon a la realitat, en una època en la qual el greix excessiu és mal vist i mal considerat, o no tienes orejas quan algú precisament mostrava uns bons pàmpols a la closca. A mi, a escola, m'empipava molt que em diguessin nas de lloro, en català o castellà, pel fet que tinc el nas gros i prou complex tenia jo amb el tema. Molts infants són cruels i piquen allà on més dol amb una gran habilitat.

L'arribada d'immigració de tot arreu ha provocat insults que són tinguts per racistes i que sovint no responen a res més que al context escolar habitual d'enfrontament infantil. A algú li pot saber molt i molt de greu que li diguin gordo o patós però si li diuen moro o negre l'afer provocarà molta més inquietud pedagògica, de forma sovint injusta.

De vegades donar una excessiva importància a aquestes coses, a escola, provoca més problemes dels que hi havia, el mateix que les intervencions dels mossos d'esquadra. I és que he escoltat coses surrealistes, com ara a un bessó dir-li a l'altra fill de puta o a una escola amb majoria filipina dir un filipí a l'altre filipino blanco, insult que no vaig entendre mai, la veritat, però que a l'insultat li va provocar una reacció violenta i exagerada. Com deia la meva mare, respecte als insults sense profunditat, acabat de dir, acabat d'oferir, cosa que volia expressar que no calia fer-ne cas i que responien a una geniada sobtada, a un foc d'encenalls. Els nois, més que no pas les noies, que són més punyeteres i subliminals, més madriavéliques, com deia l'àvia rusiñolesca, s'insulten violentament i al cap de cinc minuts tornen a ser amics, en molts ocasions, afortunadament.

L'altre dia anava jo per ciutat vella a mig matí. Les zones peatonals  provoquen embussos i problemes de descàrrega, poca gent respecta les normes pel fet que sovint es fa difícil respectar-les. Hi havia tot un problema de camions i camionets aturats, per allà un carreró proper a la Rambla. Un dels conductors més culpables del desori era bru, evidentment mulat i, per la parla, dominicà o cubà. Ell i un altre d'autòcton es van enganxar en una discussió encesa, que si yo estoy trabajando, que si yo también... Vaig pensar que no trigaria a sortir el tema inquietant que fa vessar tanta tinta i, efectivament, l'autòcton va acabar d'encendre's -he d'admetre que potser tenia més raó ell que no pas l'oriund- i va dir:

-Coño, en tu tierra será normal, pero aquí no...

No sé com va acabar, imagino que afortunadament tots acabarien de fer la feina de descàrrega i la cosa no aniria a més. L'autoestima autòctona és admirable, en un país en el qual generalment no s'és molt ortodox en l'acompliment de tota mena de normes aparcadores i on trenta vegades al dia t'has de jugar la vida baixant de la vorera que està ocupada per tota mena de vehicles, resulta fins i tot admirable que algú cregui sincerament -o no- que tot ho fem molt bé i que són els de fora aquells que encara no han après urbanitat circulatòria.

Jo crec que un estudi aprofundit d'insults catalans literàriament elaborats ens evitaria molts problemes, tot i que un estudi a fons del seu significat potser ens mostraria que no són tan innocents com semblen. I és que els insults sempre s'han fet per comparació, ja sigui amb animals, plantes, persones amb deficiències psíquiques o físiques, marginats, beneitons... Com que no insultar mai resulta gairebé impossible en el món que ens acull, el millor que es pot fer és deixar que les grolleries flueixin i s'oblidin, al cap i a la fi els gossos que més borden són aquells que menys mosseguen.