Utopies d'abans i desgràcies d'ara

Aquests dies em sorprèn encara la gran facilitat humana per fer volar coloms. La irreversible renovació de les generacions fa que la memòria es dilueixi i que tinguem una gran tendència a idealitzar allò que toca o a pensar en solucions ingènues i ràpides als mals col·lectius, impossibles i inexistents. Tres lectures recents m'han fet reflexionar de nou sobre tot plegat i m'han produït una mena de mal humor efervescent que crec que anirà minvant amb el pas de les hores i el retorn a la feliç mediocritat habitual.

Un dels llibres, que encara no he acabat, és el magnífic manual de Hew Strachan sobre la primera guerra mundial. És aquest avui un conflicte poc conegut, una mica tenyit encara de cert romanticisme nostàlgic. Va ser producte de la situació anterior i va provocar la posterior, fins i tot el món actual respon a les seves conseqüències. Les dues grans guerres es van poder acabar gràcies a la intervenció americana, per cert. Altrament potser haurien durat molt més o haurien acabat pitjor. La primera gran guerra va trobar el terreny abonat en el militarisme europeu existent, aprofitat pels interessos polítics i econòmics. Va ser una gran desgràcia col·lectiva, es compten deu milions de morts, molts dels quals civils. Una francesilla si pensem en els més de cent milions de morts que va provocar la segona. A aquest ritme una tercera podria provocar mil milions de baixes.

Es van mobilitzar criatures i gent gran quan va caldre i es va escabetxar població civil de forma indiscriminada en moltes ocasions, així com espantats desertors jovenets acusats de covardia. Bèlgica va ser una de les grans víctimes del tema, intentant una impossible neutralitat. Neutralitat que va aconseguir Espanya, per cert, que no va aprofitar  l'oportunitat econòmica de ser, en aquella època, un país en pau, no es va preveure que quan tot acabés ja no seria tan fàcil vendre productes a tot arreu. Va acabar de forma lamentable, humiliant per als vençuts i va generar nous problemes.  Espanya tampoc hi va intervenir però ja havíem tingut la nostra creu, com és ben sabut. I no entro en el tema asiàtic, que encara conec menys, els xinesos, per exemple, també van rebre de valent.


Recentment he evocat al meu blog d'història la figura de Joseph Joffre, que a Catalunya vam fer presidir uns Jocs Florals, un personatge de biografia complexa i controvertida, que en va fer de tots colors però que a França és un heroi nacional i que a casa nostra també ha estat tractat amb gran consideració per cert catalanisme una mica ranci. Cal, és clar, situar-lo en la seva època a l'hora de jutjar-lo però tot aquell culte militar avui fa posar els pèls de punta. Kubrick va recollir algunes de les misèries del tema en aquell monument del pacifisme, Paths of glory,  un títol habitual en els festivals que es feien durant el tardofranquisme a Ceret o Canet d'Adri, en els quals es barrejava sexe i política, per raons de censura nostrada. Cal dir que a França també va restar censurada durant molts anys.

Però, ai, res es cosa del passat ni estem vacunats en contra del disbarat, la tragèdia i l'horror! Ahir vam tenir una tertúlia, magnífica, amb les dues autores de El camí del Bandama vermell, Sílvia Romero i Alícia Gili. L'Alícia ha estat durant anys a l'Àfrica, hi té vincles i relacions i coneix el tema de forma excel·lent, així que de forma planera ens va oferir una lliçó magistral i desacomplexada, tot un curs accelerat de geopolítica, vaja.


Tots sabem, si ho volem saber, el que passa encara avui en el context de guerres que ens semblen llunyanes, a Àfrica o Àsia. Recentment La Vanguardia va oferir un reportatge terrible sobre el Congo. En concret el llibre fa referència a Costa d'Ivori però podria referir-se a qualsevol indret. En estil epistolar es narren les vivències de dos germans, nen i nena, arrossegats per la situació, torturats, violats, obligats a torturar i maltractar... Aquí tenim tirada a allò de tingueren la culpa els americans però en aquestes guerres hi ha molta responsabilitat econòmica i política europea, de països com França i de multinacionals molt properes a nosaltres. Ahir mateix a les notícies de BTV es parlava, per exemple, de l'exportació hispànica d'armament.  Més enllà de la possible impotència que ens amara existeix també, en tot plegat, una gran responsabilitat dels mitjans de comunicació i dels seus professionals. Una anècdota que faria riure si no fes plorar és que en una presentació del llibre un periodista els va preguntar on era aquest país (sic).


Per sort hi ha també periodistes informats i arriscats, alguns fins i tot hi han deixat la pell volent informar de forma seriosa dels conflictes i les seves seqüeles, certament. En tot cas, només cal contemplar els noticiaris de forma una mica crítica per copsar-ne l'absurd i la miopia, així com la frivolitat, llevat d'alguna perla com aquesta entrevista que comento de BTV, on al menys el senyor Muixí ens porta experts que no són els habituals totòlegs, molt sovint.

I el tercer és un llibre que he hagut de demanar gràcies al préstec interbibliotecari, ja que no es troba fàcilment ni s'ha reeditat. La darrera edició és de mitjans dels vuitanta, d'aquella gran editorial que fou La Magrana en aquells anys. Es tracta de Pels camins d'utopia, de Josep Soler i Vidal (1908-1999), polític i historiador català que al menys ha rebut un bon reconeixement a Gavà, on es va establir en retornar de l'exili, el 1965. Aquest llibret, breu, explica els problemes que va tenir Etienne Cabet en voler muntar una comunitat a Texas, problemes que van produir el suïcidi desenganyat d'un català crític amb com anava tot, Joan Rovira, amic d'Abdó Terrades i de Monturiol. 


Aquesta història també la va recollir Xavier Benguerel a Icària, Icària, un llibre que va ser fins i tot premi Planeta i que fa un paral·lelisme entre aquella història i una altra de més moderna amb un protagonista anarquista en l'època del pistolerisme. Per aquelles casualitats estranyes de la vida, diumenge passat vaig trobar als encants el llibre de Benguerel en una oferta de dos per un euro. El tinc pendent de lectura o de relectura, car diria que el vaig llegir quan va sortir, però com que la memòria és tan enganyosa no goso afirmar-ho amb certesa.

Durant la meva joventut, en l'època de la guerra de Vietnam i de tantes altres coses, recordo que sovint amb un grupet d'amics fèiem volar coloms sobre la possibilitat d'anar a un altre planeta i començar un nou món millor. No sabia, aleshores, que aquell somni ja s'havia intentat fer realitat en moltes ocasions, sempre amb un final no desitjat. Aquests dies, escoltant segons què, em venen aquells somnis al cap en més d'una ocasió. Estaria bé que existissin els reis però el fet és que no existeixen i s'ha de viure amb la realitat possible, que només es pot millorar, i encara no pas sempre ni a tot arreu, de mica en mica. En tot cas aquell món de Monturiol, Abdó Terrades i fins i tot el malaurat Joan Rovira em tenen fascinada, ells podien somniar perquè el context era molt diferent i no coneixien un futur que seria ben poc amable amb les utopies.