Exposicions a l'abast i núvols estiuencs

Aquest juliol ennuvolat ens ha obsequiat amb uns cels gairebé tardorencs, però que acompanyant les tardes llargues d'estiu han resultat esplèndids. La màgia dels petits telèfons retratadors dels nostres temps ha fet que, com qui  diu, amb una sabata i una espardenya, em sortissin fotografies com aquestes.

Estan fetes, com és obvi, des del terrat de CaixaFòrum de Barcelona on es pot veure una magnífica exposició amb retrats més o menys de la Belle Époque, d'autors importants, alguns d'ells molt coneguts i altres potser no tant, però igualment remarcables i excel·lents.

La diferència entre un bon actor protagonista i un gran secundari rau tan sols en l'oportunitat de demostrar el que val i en la promoció que aconsegueix en el seu temps i entre la posteritat.

Fa anys crèiem que no hi havia hagut gairebé dones pintores, fins i tot molts quadres pintats per dones s'havien atribuït a homes del seu temps. Ara resulta que n'hi ha un munt, moltes de les quals encara poc conegudes, com Asta Norregaard, noruega, de la qual a l'exposició es poden veure un parell de bellíssimes obres. Com aquest seu estudi, tan evocador i poètic.

Entre els personatges coneguts dels quals s'inclou algun retrat hi tenim a Txèkhov, en el famós quadre que va pintar Osip Braz. És aquest un retrat molt reproduït, sovint sense citar-ne l'autor, vici aquest del qual ens hem d'alliberar d'una vegada. Va ser un retrat d'encàrrec, la relació entre el pintor i l'escriptor no va ser gaire bona i el resultat final no va acabar de convèncer Txèkhov, (deia que havia quedat fent cara d'olorar un rave picant) tot i que ha resultat ser aquesta una imatge molt coneguda de l'autor. 

De fet, en general, ningú de nosaltres acaba de quedar mai satisfet del tot amb els retrats que ens fan, tot i la fotografia actual i les seves possibilitats. En general volem quedar bé i guapos, que es reflecteixi la nostra personalitat, cosa impossible quan la fotografia mostra un instant congelat dels molts que conformen la realitat d'una vida.

De tota manera, és impossible no sentir-se fascinat per aquesta mirada, Txékhov va ser un home molt atractiu, tenim d'ell força fotografies, i també va ser intel·ligent i lúcid. La seva modernitat la palesa el fet que el seu teatre i la seva narrativa breu no han perdut gens amb els anys. Ens contempla des del passat com si ens volgués analitzar a fons. Dues senyores comentaven això davant seu, hipnotitzades durant una estona, sembla ben bé que t'estigui mirant.

Hi ha a l'exposició moltes altres obres importantíssimes. Hi ha qui creu que en temps de fotografia la pintura realista i el retrat no tenen sentit, però no és així. Fins i tot els retrats formals i d'estudi, els més convencionals, no són mai com una fotografia. La fotografia tampoc no és una pintura, tot i que de vegades hi faci pensar. Com el teatre i el cine, cada  forma d'expressió té el seu espai i les seves possibilitats i característiques.

Pel que fa a la fotografia tenim a Barcelona tres exposicions imprescindibles, Català-Roca a la Pedrera, Brangulí al CCCB i Jacques Leonard a l'Arxiu Fotogràfic. Sense haver de viatjar (els barcelonins, evidentment) i amb possibilitats de repetir, totes són gratuïtes llevat de la de Brangulí. Qui diu que la cultura és cara? Això si se sap què és la cultura, que no ho sap ningú.

En tot cas, per passar una bona estona i comprovar com n'és d'efímera, la vida, com canvia tot. Pintures i retrats immortalitzen moments, situacions, persones. Però la vida no és una obra d'art, passa de pressa, de forma inevitable i gairebé imperceptible.