La mort i l'estiu

Cada mañana es una buena noticia, cada niño que nace es una buena noticia, cada hombre justo es una buena noticia, cada cantor es una buena noticia, porque cada cantor, es un soldado menos.... Cuando me marché de mi casa, niño aún, tenía siete años, mi madre me acompañó a la estación, y cuando subí al tren me dijo: Este es el segundo y último regalo que puedo hacerte, el primero fue darte la vida y, el segundo, la libertad para vivirla... (Facundo Cabral)




A l'estiu tota cuca viu, fa la dita, però el fet és que la claror estiuenca no estableix cap treva amb la mort, tan viva sempre com la mateixa vida i fins i tot paradoxal en aquesta època de l'any, alegre i lluminosa. La mort de gent coneguda que no ens ha conegut, però que d'alguna manera forma part del nostre imaginari sempre dol, pel fet que amb ells moren també alguns dels nostres records més personals.


Fa uns dies escoltava per la ràdio un programa d'aquests que evoquen cançons d'estiu antigues i frívoles. Una de les que van posar va ser La novia, la historia d'aquella xicota blanca i radiante que, no se sap ben bé el motiu, és a punt de casar-se amb qui no estima. Un dels locutors, en mencionar-li l'altre Antonio Prieto, va admetre que no tenia ni idea de qui era i que recordava la cançó més aviat en la versió de Josep Guardiola, el nostre cantant. Doncs bé, ara m'assabento que Prieto, que ja tenia vuitanta-cinc anys i alzheimer des del 2002, ha mort fa poc. Durant un temps, amb l'èxit de La novia, el vam tenir sovint per les nostres teles i després el vam oblidar, tot i que al seu país, Xile, sempre ha estat molt valorat. Recordo una altra cançó seva que em feia molta gràcia de petita, i també a la meva mare, Martín tenía un violín. També va fer cinema i moltes coses més, se'l considerava un dels grans boleristes del país. Jo tinc poca oïda musical però molta memòria per a les lletres i recordo un vespre, al terrat veïnal, intentant retenir la melodia de La novia, que una amigueta de l'escala em taral·lejava. Era el temps del Claro de luna, aquell tebeo que explicava històries a partir de la lletra d'una cançó.

Els temes i els cantants hispanoamericans sempre han estat ben acollits a casa nostra, amb alts i baixos, segons l'època. La nostra transició va coincidir amb una època de desgraciades dictadures a molts països de sudamèrica i aquí van aterrar exiliats i també cantants diversos, molts d'ells de protesta. Un dels qui van tenir més èxit va ser Facundo Cabral, tinc algunes cassettes d'ell d'aquells anys. Es va veure obligat a marxar del país durant la dictadura i la seva vida va ser complexa i tràgica en moltes ocasions, però també brillant i una gran mostra d'evolució personal. La seva mort també ha estat tràgica, assassinat per uns sicaris a Guatemala, on havia anat a cantar, es pensa que probablement l'atemptat anava dirigit a un empresari que l'acompanyava a l'aeroport per anar a cantar a Nicaragua. Tenia setanta-quatre anys i la seva vida ha estat un exemple de superació i compromís, fins al punt que havia estat proposat per al Nobel de la pau. No va ser un militant polític de cap grup concret, es definia com a pacifista, com a violentament pacifista. Moltes de les seves cançons dels setanta van lligades també a una època molt especial i extraordinària de la meva vida, una època de joventut, esperances, canvis...

La tercera mort recent ha estat la d'un d'aquests personatges que creus immortal pel fet que sempre l'has vist a tot arreu: Carles Sentís. Controvertit, diplomàtic, hàbil, intel·ligent, transformista, oportunista i lúcid, com va passar amb Samaranch tothom ha intentat ficar-se amb ell sense èxit però, al capdavall, ha rebut honors i medalles per totes bandes. Potser pel fet que, ens agradi o no, aquest tipus de persones són necessàries en el món real, negociadores, espavilades i amb contactes per tot arreu i més. La història n'és plena, Fouchés, Downings...  Se li ha retret sovint el passat franquista i falangista però de passats n'hi ha ben pocs de néts i clars, encara més quan es viuen gairebé cent anys, tots ells amb plenes facultats mentals, fa menys d'un mes que publicava el darrer article a La Vanguardia. 

A Sentís l'he vist per la tele i l'he escoltat sovint, també l'he llegit al diari. Però me n'ha quedat un record personal molt viu, en els primers i breus programes en català que es van poder fer per televisió, al segon canal, ell -ja dic que era a tot arreu- hi intervenia, explicant anècdotes, coses diverses. No sé de què parlava, però en acabar, amb un pom de flors a la mà, va recitar allò de Verdaguer: Bonica és la rosa/ més ho és el ram/ més ho és el lliri/ que floreix tot l'any. 

Tiziano Terzani, el personatge de qui parlava en el post anterior, reflexionava sobre la mort i sobre el fet que el món és un gran cementiri sobre el qual ens movem una minoria de vius, de temporalment vius. Moren parents i coneguts però també personatges que estan lligats al nostre imaginari, a la nostra història sentimental i personal, per estranyes raons. No hi ha res més cert que la mort ni més imprecís que el moment en el qual ens vindrà a buscar. Descansin en pau tots ells, tan diferents i divergents.