Elogi del teló

Ahir mirava pel canal 33 un interessant reportatge sobre la Barcelona dels setanta i com era d'esperar va sortir l'antic Zeleste, perdut com tantes coses que anem perdent sempre en aquesta ciutat tan estranya. I, en concret, entre moltes altres virtuts del local, és va mencionar el seu teló.

No sé si és que cada dia em torno més conservadora en alguns aspectes -tot i que tinc la impressió paradoxal que en d'altres és ben bé a l'inrevés- però crec que en teatre i en molts altres espectacles no hi ha res com l'espai tradicional, amb escenari a la italiana, dimensions moderades, bona acústica, decorats tridimensionals, realistes però poètics, amb enganyatalls, i sobretot... amb teló.

El teatre modern, que ja va sent antic i fins i tot caspós, com passa amb cert art abstracte i suposadament avantguardista, va voler innovar i es va recórrer a espais diversos, fora de l'escenari convencional, bandejant la tradició. Un dels efectes de la qüestió, que encara perdura, va ser la supressió del teló.

Arribar al teatre deu minuts abans de començar i veure ja l'escenari i el decorat  a punt em sembla que, amb poques excepcions, contribueix a fer perdre la màgia de l'inici. Recordo l'emoció que em feia, fins i tot quan anava al teatre escolar o parroquial, veure el teló, sota els quals en ocasions es movien peus d'actors i de gent de la tramoia o s'escoltava un xiu-xiu intrigant. Fins que s'obrien les cortines, el teló es descorria lentament i... sorpresa! Uns decorats llogats que evocaven tota mena de cases i paisatges es convertien en tot un món amarat de meravelles!!! Per sort, molt teatre d'aficionats ha conservat encara les essències.

Com que abans la majoria d'obres tenien tres actes, cosa que avui també sembla una vulgaritat, el misteri es repetia dues vegades més i els canvis de decorat acollien soroll i moviment que el públic no podia veure. Recordo com s'acostumava a rebre un decorat reeixit, amb un murmuri admirat i una badoqueria general.

El pitjor és que una cosa que pot ser innovadora, si és singular i original, quan es generalitza i se'n fa dogma esdevé tan carrinclona com allò que hi podia haver abans. Un dia escoltava Roger Alier, en un programa sobre òpera molt interessant que fan per la ràdio, ironitzant sobre això de no fer pauses en les òperes, però també en les obres de teatre en general. Més o menys deia que avui sembla que el públic ha de patir, no ha de poder sortir a fumar ni a anar al lavabo, i que tot sembla millor si et fan patir força, vaja. Les innovacions en el muntatge de segons quines  òperes també han estat i són, en ocasions, de jutjat de guàrdia. És clar que sempre hi ha els partidaris incondicionals i devots de la modernitat agosarada, sigui com sigui. I alguna cosa ha de tenir l'aigua quan la beneeixen...

En la nostra història cultural hem tingut grans escenògrafs que sovint eren molt bons pintors. Com que el realisme, tot i que ara revifa una mica, ha estat condemnat a l'oblit interessat durant dècades, aquells antics espais tridimensionals que recreaven paisatges i interiors a l'antiga també han quedat reduïts a la mínima expressió tot i que crec que tornaran en un moment o un altre, de forma generalitzada. En art i literatura tot va i ve i puja i baixa, com la borsa.

Les escenografies raretes, amb tal de ser modernes i agosarades, s'han admès sense manies. El pitjor de tot és el sou que es paga a determinades patums del sector per decorats que fan riure, però que són conceptuals i simbòlics i que cal explicar a fons per entendre'ls. Aquests sous, com els d'artistes, futbolistes i la resta, no es qüestionen, per exagerats que siguin. I això que sovint, pel que fa al teatre, s'hi esmerça una bona part de diner públic, o sigui nostre, en subvencions.

Bé, tot són gustos, però sovint no són els nostres propis gustos, sinó els gustos que ens han imposat a còpia de dir-nos que teníem mal gust. Si portem un infant lliure de tradició al teatre per primera vegada, ben  segur que se'ns queda més meravellat davant d'un decorat antic, rere un teló, que no pas davant d'una escenografia moderna a ull nu, d'entrada. Però, ai, per això hi ha un gran remei: l'educació acadèmica, que també fa passar garses per perdius quan toca.

En tot cas, tot el que s'amaga una mica desvetlla molt més la imaginació que no pas allò que es mostra de forma desacomplexada i sovint barroera. Segons la meva subjectiva i personal opinió, és clar. Desfer-nos de tot allò que, en el fons, és esnobisme i fatxenderia, també costa, després d'haver passat per èpoques vitals en les quals volíem ser avantguardistes a qualsevol preu. A molts països europeus, en l'art pictòric, en el teatre i en moltes coses més, com ara l'evolució de les zones urbanes, ha sabut conviure la tradició i el conservacionisme intel·ligent amb la modernitat. Aquí sempre han vençut més aviat la destralada iconoclasta i l'oblit injust.

Tot plegat ha passat sempre, d'una manera o d'una altra, com va recollir Cervantes en aquell retaule de les meravelles o Andersen en la seva història del rei presumit que anava vestit amb no res. Ambdues històries són, sembla, versions d'un antic conte oriental anònim, molt més antic, en el qual ja es constatava com n'és de senzill aconseguir l'èxit majoritari remenant fum, i que també té una versió en una de les narracions de El conde Lucanor. I és que tot està inventat, què hi farem.