Miscel·lània personal a la italiana

Aquests dies per Florència m'ha sobtat el gran nombre de bones i grans llibreries, moltes de les quals oferien descomptes importants. No sé italià però sóc capaç d'entendre amb paciència un text escrit, si en conec el context, o també a una persona que me'l parla a poc a poc, cosa aquesta habitual quan ens enfrontem amb tot aquest doll d'idiomes i/o dialectes llatins. En canvi, ai, la televisió oficial és més o menys com la nostre, fluixeta i amb molta frivolitat i poca cosa salvable de la destrossa moderna i colorista.

M'ha sobtat trobar tantes llibreries perquè a Barcelona, ciutat molt més gran,  he anat veient com desapareixien establiments emblemàtics al llarg del temps. És cert que se n'han obert de nous i de molt grans, d'aquests de tria i remena, però em temo que el balanç és negatiu, de fet. Pel que fa al llibre en català, encara ho és més. Fa poc vaig entrar en una d'aquestes grans llibreries i l'apartat català era minoritari i restrictiu.

Com que les ciutats i els països promocionen sempre una època determinada, que sol ser la de la seva brillantor cultural i política, la resta queda sovint en la penombra. Això passa a Granada, per exemple, que té un component renaixentista i un conjunt modernista importantíssim. He vist també per aquesta ciutat italiana i pels pobles propers moltes plaques i làpides que recorden personatges i fets de tots els temps. A Barcelona som molt mesquins a l'hora de recordar coses i gent i de vegades aquests recordatoris ni es veuen, de tan petits, oblidats o bruts. Hauríem de prendre exemple de llocs com Sevilla, on es recorda des del gran escriptor a la humil cantaora, sense complexos.

Molts records epigràfics del país i la ciutat estan lligats a la darrera guerra i a les víctimes del feixisme. Florència durant la guerra surt, per cert, a un dels episodis de la pel·lícula Paisà, de Rossellini, que potser ens caldria recuperar, on es combat a prop de l'Arno i en el corredor de Vasari. Un escriptor relacionat amb Florència, contemporani i conegut, és Pratolini, del qual tenim alguns dels seus llibres més coneguts traduïts al català per Maria Aurèlia Capmany, afortunadament. De Pratolini ja n'he parlat més d'una vegada al blog, potser pel fet que la seva lectura, fa anys, em va impressionar molt, així com la Crònica familiar cinematogràfica, una història que té trets autobiogràfics evidents. 

Un altre autor que havia llegit una mica fa anys i relacionat a través d'alguns llibres amb la Toscana és Carlo Cassola. La seva novel·la més coneguda és La noia de Bube, (llibre que també té traducció al català) que es va fer en cinema, amb la gran i guapíssima Cardinale, però a mi em va colpir més Miedo y tristeza (cito en castellà pel fet que així vaig llegir el llibre, en una versió d'Alianza, que durant un temps va publicar diferents llibres de l'autor). La història, trista i desesperançada, em va produir un estrany efecte que només m'ha produït un altre llibre molt diferent, però amb alguns trets en comú, com ara el contrast entre una ruralia endarrerida i fosca i un món urbà que l'ignora, Terres de l'Ebre, de Sebastià Juan Arbó. Aquest efecte va consistir en una pena profunda i malaltissa que em va durar dies, a casa em deien que després de llegir un llibre amb un títol tan significatiu no podia ser altrament. Aquest efecte li va produir a la meva mare la lectura de La plaça del diamant, potser perquè li va evocar la seva adolescència en plena guerra civil i algunes misèries de postguerra i recordo que el meu pare em renyava perquè li havia portat aquell llibre tan trist.

Fa anys que cap llibre em produeix un efecte tan profund, potser pel fet que jo mateixa he canviat o perquè fujo de la possibilitat depressiva quan m'oloro que em pot passar quelcom semblant. Rellegir-los avui probablement no em faria el mateix efecte, evidentment. Clàudia Cardinale també va protagonitzar una pel·lícula toscana que va fer un cert soroll en l'època, aquella època de l'art i assaig i la censura, Vague stelle dell'Orsa, també titolada Sandra, amors incestuosos, títol poètic, una Volterra decadent i Visconti, sempre interessant i brillant.

Una font de coneixement viatger i fins i tot local ens la dóna el nom dels carrers, vaig ser a un hotel excel·lent amb un personal amabilíssim a la Via Don Minzoni, cosa que em va desvetllar al curiositat sobre el nom i el personatge. Giovanni Minzoni va ser una víctima del feixisme, un religiós compromès, una mostra del fet que l'església també ha estat polièdrica i diversa. Tampoc no he pogut defugir els records cinematogràfics del passat al veure que era a prop d'una altra via amb nom de personatge emblemàtic, Matteotti, una altra víctima inicial de la mateixa ideologia, l'assassinat del qual va propiciar una espiral de violència que va acabar amb la presa del poder per part de Mussolini. 

Aquest personatge el vam conèixer els ignorants, fa anys, gràcies a una pel·lícula, Il delitto Matteotti, una mostra d'aquell important cinema polític de l'època. El cas Matteotti té alguns paral·lelismes amb un assassinat de signe ben contrari, el de Calvo Sotelo, pel fet que ambdós van ser diputats del parlament i assassinats després de discursos compromesos i arriscats, amb la complicitat del poder vigent. Tot i que a alguns els pugui semblar una comparació odiosa, atacar el cor del poder democràtic produeix sempre efectes perversos i s'hauria de tenir molt en compte avui, quan sembla que certa visceralitat popular passa de les paraules als fets en alguna ocasió malaurada i es disculpen reaccions que no es poden disculpar.

Fa uns dies recordava autors com Malaparte o Papini, controvertits pel seu flirteig amb el feixisme, tot i que van ser feixistes molt particulars i mal vistos pel mateix feixisme. Malaparte ens va retratar sense pietat el món en guerra i una Itàlia salvatge i miserable, intentant sobreviure. Avui ens estranya que aquelles doctrines totalitàries tinguessin ganxo pel jovent, però de jove ets susceptible de caure en la fascinació per les coses més estranyes si tenen brillantor i líders atractius que prometen impossibles. Malaparte i Papini, de fet, van esdevenir més endavant uns escèptics una mica al marge de tot i van trobar un cert refugi en la religió, a la llarga. 

Ennio Flaiano és  encara un autor italià poc conegut a casa nostra. Irònic i satíric té frases brillants com ara una que fa: In Italia i fascisti si dividono in due categorie: i fascisti e gli antifascisti. O aquesta altra: Gli italiani sono sempre pronti a correre in soccorso dei vincitori. Crec que serien aplicables també a casa nostra, hi ha molts antifeixistes que són absolutament feixistes i al capdavall tots estem disposats en algun moment a 'socórrer els vencedors', ni que sigui els vencedors de les eleccions municipals del poble. Hem tingut una perillosa tendència durant anys, per raons comprensibles, a confondre antifeixistes i antifranquistes amb demòcrates.

Un llibre que em vaig comprar pel fet absolutament materialista que estava molt rebaixat a la llibreria ha estat Poesia per anime gemelle, un recull de poemes d'amor, en el qual s'apleguen un gran nombre de dones escriptores, la majoria italianes, però també algunes d'estrangeres, tot i que cap de catalana, ni tan sols espanyola. Moltes de les quals, ho admeto, no em sonaven gens, però que m'he proposat anar recollint a poc a poc en el meu blog sobre dones poetes catalanes, en aquest cas obert  a d'altres verals. Una de les poques que coneixia, del recull, era la gran  Alda Merini, una dona complicada, de vida difícil, amb problemes personals i mentals, aquests tractats sovint de forma barroera pels metges, però estimadíssima a Itàlia i que va estar proposada o a punt de proposar per al Nobel. Es poden trobar traduccions al castellà d'aquesta autora però de moment no m'he ensopegat amb cap versió en català dels seus poemes, haurem d'intentar fer-hi alguna cosa. Italia té grans escriptores, la majoria, com passa a tot arreu, menys conegudes que els homes de la mateixa categoria.

I poeti lavorano di notte
quando il tempo non urge su di loro,
quando tace il rumore della folla
e termina il linciaggio delle ore.

I poeti lavorano nel buio
come falchi notturni od usignoli
dal dolcissimo canto
e temono di offendere Iddio.
Ma i poeti, nel loro silenzio
fanno ben più rumore di una dorata cupola di stelle.

   Alda Merini