En tot cas, fa tants anys en què els lladres de poca volada fan els que els sembla i reincideixen sense manies, al metro i fora del metro, que ja he perdut la fe. I sobre el bonisme ingenu d'aquests que pensen que es roba més a causa de la crisi, Mare de Déu, Senyor! Si precisament sovint els més necessitats són els qui menys roben. I això, a tots els nivells.
El cas és que a la cançó antiga sobre el tramvia s'esmenta Raffles. Un Raffles d'ocasió que fa desaparèixer fàcilment els diners dels altres. Avui molta gent jove no sap qui era aquest senyor, tot i que les seves aventures s'han anat reeditant, però en el temps del meu avi i dels meus pares havia esdevingut molt i molt popular. Raffles és un curiós personatge, sortit de la ploma i la imaginació d'un cunyat de Conan Doyle, Ernest William Hornung. És clar que aquest Raffles és un lladre de guant blanc, com se sol dir, educat i hàbil, amb el seu propi codi d'honor. Es diu que Hornung va prendre com una mena de model George Cecil Ives, un altra interessant personatge de l'època, criminòleg i moltes coses més, entre les quals ser un dels primers defensors dels drets dels homosexuals.
La figura de Raffles va ser portada en moltes ocasions al cinema i la televisió, en una de les versions l'interpretava un jove David Niven, amb Olivia de Havilland de companya sentimental. Niven donava bé la imatge de lladre fi i educat, tot un senyor. Des que sé que va venir a esmorzar al Paral·lel encara li tinc més simpatia.
Els Raffles d'origen forani que han identificat al meu barri i dels quals n'hi havia, sembla, més d'un centenar, són, ben segur, molt diferents de l'anglosaxó. O potser és que la literatura encara no els ha reinventat i mitificat, qui sap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada