LA FESTA I LES FLORS DE MRS DALLOWAY

Amb motiu de la representació al TNC de Mrs Dalloway, amb l'actriu Blanca Portillo, la Filmoteca, en el seu cicle Per Amor a les Arts va recuperar la pel·lícula dirigida per Marleen Gorris, amb Vanessa Redgrave, del mateix títol que el famós llibre de Virginia Woolf.

No he vist l'obra del TNC i n'he escoltat opinions diverses, no gaire favorables, en general. La pel·lícula, que té valors remarcables, no va ser un èxit rodó i va comptar amb valoracions molt matisades. Jo crec que el problema és que no tot es pot reflectir en el cinema o el teatre, i el món de Virginia Woolf és complex, molt especial. De tota manera, he vist versions d'obres literàries tant o més difícils d'explicar en imatges, molt interessants i amb molta grapa, fetes al cinema o portades als escenaris. 

El fet és que el mon de l'escriptora ha estat poc aprofitat pel cinema. A banda de Les Hores, una pel·lícula interessant però, pel meu gust, tampoc del tot reeixida, crec que hi ha poca cosa més, a banda d'aquesta versió amb Vanessa Redgrave, acomboiada per un repartiment de categoria i amb una ambientació excel·lent. L'holandesa Marleen Gorris, una directora remarcable, eficaç i amb una obra sòlida i agosarada, va estar al davant del projecte.

No sóc una incondicional de l'escriptora qui,  en ocasions, em desconcerta. Potser perquè estic molt allunyada del mon que l'envoltava. Avui Woolf és un valor reconegut i en alça i sembla que no queda bé dir que en ocasions t'ensopeix. Un altre tema és el valor literari, indiscutible, aquesta qualitat en l'escriptura que es reconeix si s'ha llegit una mica, i que va més enllà dels arguments i, fins i tot, dels gustos personals. Mrs Dalloway, el llibre, està ple de detalls, de referències, d'innovacions i de subtileses, així com d'al·lusions a temes que en aquell moment, l'any 1925, eren prou valents, com ara la bisexualitat o la mala praxis mèdica, en concret, de la psiquiatria incipient i sobrevalorada.

Com en el cas de La Passió, el llibre de Winterson que comentava fa poc, crec que el pacifisme, en  reflectir el cas de Sèptimus, l'altre personatge important del llibre, és un dels grans temes presents en el conjunt. Com ho és el suïcidi alliberador, quan la societat que ens envolta és poca cosa més que teatre i abús de poder. Expliquen -sobre el llibre i sobre Woolf hi ha rius  de tinta escrita i interpretacions a gavadals- que el projecte inicial de Woolf era que qui se suïcidés fos Clarissa, en la mateixa festa que sembla l'eix central dels fets. La novel·la, s'ha dit manta vegades, recorre al monòleg interior, una tècnica narrativa que a casa nostra es va fer servir força i que jo crec que encara és vàlida, tot i que hi ha suposats experts que la relacionen amb innovacions passades de moda.

El passat i el present conflueixen en aquest mon de principis dels anys vint, després d'una guerra brutal,  que no seria la darrera ni la pitjor, i quan encara la guerra era vista d'una forma molt diferent, lligada a herois, grandeses, valors masculins, condecoracions i patriotismes diversos. Els pacifistes eren molt mal vistos, es consideraven covards, escapistes, malgrat que les seves idees i les seves desercions anessin molt més enllà d'un afany, lloable i humà, de supervivència i de no voler fer mal a ningú. La dona era encara un florero, això la benestant, com Dalloway, és clar, i  els homes amb poder polític i diners es movien en el seu mon d'aparences i hipocresies, amb poques excepcions. Però tot estava, ja, en crisis. La Primera Guerra Mundial va representar una sacsejada però no  va escarmentar els responsables de mantenir una pau, ni que fos una pau fràgil.

Mrs Dalloway ha estat, jo crec, una pel·lícula una mica oblidada i poc vista. Per això ha estat un encert recuperar-la a la Filmoteca, ni que fos en una sola sessió. La directora de l'actual versió teatral, Portaceli, havia de fer-ne la presentació, però no va poder ser per motius de salut. 

REIS CARALLOTS, PRINCESES BONIQUES, ANGLESOS EDUCATS I AVENTURES CINEMATOGRÀFIQUES

Ahir vaig poder tornar a veure, a la BiblioMusiCineTeca, El prisionero de Zenda, un títol lligat a aquells temps emblemàtics i mitificats dels cinemes de barri. La pel·lícula, en la versió dirigida per Richard Thorpe és, de fet, la meva, tot i que n'hi havia hagut dues d'anteriors, una de les quals, la de 1937, encara és considerada, pels experts, la més reeixida. El meu marit recorda que el llibre que va donar origen a la pel·lícula va ser un dels primers que va llegir de jovenet, en un d'aquells volums assequibles de la Enciclopedia Pulga. La Pulga mereix història pròpia, pel que va representar en relació a la cultura popular.

La historia del presoner de Zenda prové d'un llibre de l'escriptor anglès Anthony Hope (1863-1933). Els seus llibres son considerats una mena de clàssics menors de la literatura anglosaxona però cal admetre que aquest va ser el seu títol més reeixit. Avui la narració ens pot semblar pro-monàrquica i carrinclona, fins i tot poc original, ja que això del doble ha estat utilitzant en un munt d'ocasions, tant per la literatura com pel cinema. Però el seu èxit, tant literari com cinematogràfic, no es pot negar.

No recordava, tot i que he vist la pel·lícula de 1952 en diferents ocasions, sobretot per la televisió, que el dolent de la pel·lícula, James Mason en la realitat, sempre eficaç i, en aquell temps, una mica encasellat en papers d'antagonista inquietant, sobrevivia, cosa que, abans i ara, vol dir que tindrem la possibilitat de tornar-lo a retrobar quan calgui.

I, de fet, així va ser. Rupert de Hentzau va tenir una altra vida en una altra novel·la de l'autor que es va fer en cinema un parell de vegades, la darrera el 1923. Aquesta segona part, amb final tràgic, en el qual els únics supervivents son la reina Flàvia i un seu fillet, ja no va retornar a les pantalles. L'autor de la novel·la va escriure, així mateix, uns contes que incidien en els orígens de la monarquia ruritana, aprofitant l'èxit cinematogràfic de la primera versió de la narració. 

Avui no resulta senzill veure cinema molt antic, mut o parlat, per tant admeto no conèixer les entranyables versions d'aquesta romàntica història on, evidentment, el cavaller anglès és tot un senyor que compleix la seva paraula,  renuncia a l'amor de la  seva vida i sap fer anar unes espases que ja comencen a ser anacròniques. Stewart Granger ja no era un jovenet de la primera volada a la versió de 1952, però està guapíssim, el mateix que Deborah Kerr, a qui van etiquetar durant anys com a dama de bon veure, innocent i reprimida. Expliquen que va tenir un rotllet amb el Granger, cosa ben creíble, per cert.

De la narració se'n va fer fins i tot una paròdia, protagonitzada per Peter Sellers. Avui no estem per fidelitats reials i les dames ja no accepten els seus deures dinàstics així com així. Però la pel·lícula té un ritme excel·lent i, si s'agafa com el que és, una història d'aventures una mica inversemblants, amarada de romanticisme decadent, t'ho passes d'allò més bé amb ella. No sé si en l'actualitat es podria fer una versió prou interessant, potser sí, tot depèn de la grapa dels responsables. 

Parlant de noves versions, aviat n'estrenaran una de Mujercitas. Em resisteixo a traduir el titol per Donetes, la veritat. No sé ben bé com n'hauríem de dir en català, així que potser el millor és recórrer a l'original anglès. També se n'han fet un munt, de versions, sobre la família March però la meva, la de la meva infantesa, sempre serà la de 1949, tot i que la mare assegurava que com la de la Katherine Hepburn fent de Jo, cap més. La de la Wynona Ryder també em va agradar molt. 

Mary Astor va ser la mare de les Mujercitas de 1949 i havia estat la dama sacrificada, enamorada de l'envejós Miquel, a la versió del presoner de Zenda, de 1937. El cinema és com un mirall estrany que mostra com es passa de noia jove a dama madura, velleta simpàtica i actriu oblidada o gairebé.

Little Women és una història que admet, fins i tot, i com diuen que fa la darrera versió, lectures feministes, ja que Alcott va ser una dona immensa i avançada al seu temps que, per cert, no es va casar mai i va fer ben fet. Per motius econòmics, ella era el suport de tota la família, es va veure obligada a anar escrivint continuacions fins al punt de què en un dels darrers llibres a l'entorn de la descendència assegurava desitjar que un terratrèmol acabés amb totes les branques dels March. Dels March americans, ep, res a veure amb els mallorquins. Que jo sàpiga.

MINYONES SENSE COMPLEXOS, MARGARET POWELL I EL SERVEI DOMÈSTIC ANTIC

¡Pobre chica, la que tiene que servir!
Más valiera que se llegase a morir;
porque si una no sabe por las mañanas brujulear,
aunque mil años viva, su paradero es el hospital. 

Cuando yo vine aquí
lo primero que al pelo aprendí
fue a fregar, a barrer,
a guisar, a planchar y a coser;
pero viendo que estas cosas
no me hacían prosperar,
consulté con mi conciencia
y al punto me dijo: "Aprende a sisar,
aprende a sisar, aprende a sisar."

(Tango de La Menegilda, de la sarsuela 'La Gran Vía')

Margaret Powell (1907-1984) va ser una escritora anglesa molt popular, ja que durant el seu temps de popularitat va aparèixer sovint a la televisió, tot això després de l'èxit del seu primer llibre Below Stairs, del qual expliquen que va servir d'inspiració a sèries com A dalt i a baix o Downton Abbey. Va escriure més coses, després d'aquell primer èxit, àdhuc llibres de cuina, però aquí, de moment, traduït, tan sols comptem amb aquest, publicat per Alba fa pocs anys. 

Powell explica, amb grapa i sentit de l'humor, de l'humor anglès, un munt d'anècdotes lligades a la seva joventut, quan va haver de treballar en el servei domèstic. Sovint s'idealitza el passat i aquestes evocacions fetes per gent d'origen humil, posen les coses a lloc. La serventa victoriana de la coberta pot despistar, l'aspecte de Powell era força diferent i tenia tot l'aire d'una senyora gran típica del seu país i molt riallera.

Poques vegades la gent d'extracció humil té recursos per escriure sobre la seva vida i per això la història de la vida quotidiana ens arriba molt esbiaixada. En ocasions, a més a més, la literatura escrita per gent que ha estat pobra i ha reeixit té un fort component revanxista que la perjudica. 

Margaret Powell va tenir la sort de caure en una família pobra i nombrosa però alegre i normal, cosa que compta molt a l'hora d'entomar les dificultats vitals. Va anar a escola i fins i tot va rebre una beca que no va poder aprofitar ja que a casa seva feien falta els diners. No era bona en camps com ara la costura i per això va haver de fer d'ajudant de cuina fins assolir la categoria de cuinera, a més a més de què així no havia de servir en directe als senyors.

Powell explica les rareses, gasiveries i fatxenderies de la gent d'upa però vol ser objectiva i admet que en un parell o tres de cases la van tractar amb justícia i amabilitat, fins i tot, malgrat que fins i tot aquesta gent més agradable tenia els prejudicis habituals respecte al servei, fins al punt d'estranyar-se de què ella llegís alguna cosa més que les revistes frívoles habituals. Margaret Powell explica què la fita de les noies d'aleshores era casar-se i retirar-se i expressa divertides opinions sobre les tècniques emprades per lligar i sobre el tarannà masculí i les relacions juvenils de parella.

Es va casar, doncs, tot i que ens explica també que no era molt bonica ni atractiva. Va tenir tres fills i en algun moment, per necessitats econòmiques familiars, va tornar a treballar de forma puntual. Quan els fills van ser una mica grandets es va adonar de què no tenia cultura i va començar a anar a conferències i xerrades i es va treure alguns títols educatius. L'escriptura dels llibres i el seu èxit, a més de la participació en espais televisius, van fer que en morir deixés una bona pessigada econòmica a la descendència.

Admet que amb el temps entén els rics, és sincera, hauria volgut ser rica i, de ser-ho, s'hauria aferrat, amb tota probabilitat, als seus calerons i  els seus privilegis. La sinceritat de l'escriptora resulta molt saludable ja que, en general, aquests tipus de memòries personals volen ser reivindicatives, crítiques i tirant a comunistes i aleshores sonen a manifest fals i oportunista. És clar que la història anglesa és molt diferent de la nostra i tot pesa. 

Sobta comprovar com en moments de guerra els poders públics s'emportaven els pares de família sense massa consideracions, això li va passar amb el pare i el marit, tots dos van sobreviure però el tema econòmic, en aquells casos, era encara molt pitjor. Les coses han canviat molt però a casa nostra no fa pas tant que bufem cullera. El que passa és que el servei domèstic, la neteja, la cura i tot això, normalment cau en les classes mes desafavorides, en les darreres arribades migratòries i en les dones, sobretot, i encara està molt mal pagat i, en molts casos, no compta ni amb les assegurances obligatòries. És un sector en el qual costa organitzar-se però tot arriba. Fins i tot en la seva època eren més ben considerades, fins i tot pels nois joves del mateix estatus, les noies obreres de les fàbriques o les dependentes de comerç que no pas les minyones.

La meva àvia, la meva besàvia i moltes tietes es van dedicar al servei domèstic, tot i que hi ha qui pensa encara que tots els catalans hem estat sempre petit burgesos, en cases de més o menys volada. He escoltat explicar moltes anècdotes que el llibre m'ha recordat. Powell era anglesa i per aquí les coses eren molt pitjors. Les condicions de treball, en general, van ser lamentables fins ben entrats els anys seixanta, en molts sectors. Un refrany castellà molt antic diu que no hi ha pitjor feina que servir qui va servir o demanar almoina a qui en va demanar i, en general, es pensava que els nou rics eren més fatxendes que no pas els acabalats tradicionals i ancestrals. Hi devia haver de tot i avui deu continuar havent-hi de tot. 

Fins i tot a gent del meu entorn relativament modest he escoltat coses molt estranyes i menyspreus subliminals dirigits a la noia de fer feines o a la cuidadora de la iaia. En el fons tots ens creiem superiors a algú altre o això volem pensar. Els catalans tenim tirada a caure en el parany de l'orgull eteri. Quan, en una època de vaques més grasses es mencionava un sou injust, un comentari habitual era això ja ho guanya una dona de fer feines. Quan jo era joveneta que un noi sortís amb una minyona, una chacha, era un greuge familiar i el més paradoxal era que tot sovint la mare del noi enamorat de la domèstica havia estat també minyona, de jove. És clar que la minyona acostumava, aleshores, a ser forastera, per acabar-ho d'adobar (gallega, andalusa).

Powell mira enrere sense ràbia, tot un mèrit. La gent és com és i nosaltres potser també seríem així si ens trobéssim en unes altres circumstàncies. Aquells rics del passat es beneficiaven de la necessitat generalitzada i podien comptar amb un munt de criats pagant una misèria i la vida. Les coses van canviar, ja en els darrers anys abans de casar-se Powell explica que les coses canviaven. Però no pas de la mateixa manera ni a tot arreu, avui encara hi ha esclavatge, declarat o dissimulat, per desgràcia, en molts llocs d'aquest món de mones. Una de les manifestacions més evident de prejudicis vigents, avui, són les dèries a l'hora de triar escola per a les criatures, sento coses absolutament surrealistes disfressades de pedagogia de consum intel·lectual, però en el fons el que es vol és que els infants no es barregin.

La literatura, el teatre i el cinema, tenen una mena de gènere expecialitzat lligat a les cruels revenges del servei domèstic, com ara la pel·lícula The servant o l'obra Les criades. No els nego valor literari però la veritat es que haurien de fer passar les ganes de tenir servei.  L'èxit dels llibres de Powell va generar tot un doll de publicacions semblants, de pel·lícules i sèries de televisió, com sol passar. Pel que fa al país, les minyones literàries i televisives nostrades sempre m'han semblat poc convincents. Per no parlar de les minyones hispàniques tòpiques i típiques, vaja. 

EL MISTERI DELS PREMIS I DELS PREMIATS

Ishiguro em sembla un gran autor i el que he llegit d'ell sempre m'ha agradat. No té una producció excessiva. No he llegit encara el seu darrer llibre. Ha tingut la sort de comptar amb dues adaptacions magnífiques, en el cinema: El que queda del dia i No em deixis mai, dos exemples excel·lents de cop es pot conservar l'esperit d'un bon llibre sense necessitat de reinventar-lo.

Dit això i afegint que la seva obra em sembla superior a la d'altres Nobels literaris, els criteris de concessió d'aquests premis, com els de tots els premis, són atzarosos i obeeixen a interessos que no podem copsar del tot. Ja em pensava que ara tocaria un home, quan els premis es donen a molts homes seguits no generen protestes però quan les dones es repeteixen no fa el mateix efecte, o així m'ho sembla.

Com que li van donar a Munro sembla que Atwood ho té pelut. Aquí li van donar a Cela i Delibes, pel meu gust, és molt superior, pel que fa al conjunt d'una obra. I és que crec que el Nobel es dóna o s'hauria de donar al conjunt d'una obra. Aquí ja he escrit i reivindicat dones diverses, oblidades. També hi ha molts homes oblidats. De fet el Nobel té més dones en llista que el nostre estrany Premi d'Honor. 

Les llengües majoritàries també ho tenen millor que les petitones, fins i tot ho trobo natural i ho puc entendre. L'escriptora Olga Xirinacs havia insistit sovint en la necessitat d'una política cultural coherent, amb traduccions a diferents llengües, generoses, exigents i que no es limitin a les capelletes de cada temporada. Però som com som i més aviat hem anat enrere, en aquest tema.

Em pensava que aquest escriptor era més jove, deuen ser els trets orientals, que jovenegen més que no pas els nostres. En tot cas, més enllà de l'origen familiar de l'escriptor, els llibres d'Ishiguro, tot i la seva temàtica diversa, són absolutament britànics. M'agradaria saber més anglès per a poder-los llegir en directe. Ara tindrem tema literari per comentar, cosa que amb el festival de Sitges i algunes altres informacions culturals farà que ens puguem distreure una mica, més enllà del tema polític central d'aquesta llarga temporada.

Pel que fa a premis, més controvertits són els Nobel de la pau, alguns dels quals fan plorar. De la resta en puc dir poca cosa ja que no hi entenc però sé que també hi ha hagut protestes, encara més avui, quan poques troballes en el camp de la ciència o de la medicina pertanyen a un geni solitari.

En el fons aquests premis són una mica com allò de la Miss Univers, sol ser maca però n'hi ha unes  quantes com ella, fins i tot al carrer de casa. 

ELS FINALS, EN GENERAL, NO TENEN SENTIT

El sentit d'un final és la penúltima novel·la de Julian Barnes. La memòria és un bon element crític, però subjectiu, és clar, com gairebé tot a la vida, i té un paper rellevant en aquesta història. M'adono que recordo molt poques coses dels llibres que he llegit d'aquest escriptor, tan lloat en general des que ja s'ha transformat, més o menys, en un valor indiscutible, tot i que els guardons aconseguits amb aquest llibre van ser qüestionats per alguns crítics literaris en el seu moment, fa cinc o sis anys. 

No n'hi ha prou amb una bona història per a escriure un bon llibre però tampoc no n'hi ha prou amb l'estil, per enginyós i brillant que sigui, si la història resulta poc consistent. De vegades potser és millor, fins i tot, que no hi hagi pel mig ni tan sols una història convencional, amb enjòlit afegit. Barnes domina molts recursos literaris, té la grapa enginyosa dels anglesos lletraferits i aquest humor anglès intel·ligent, que tanta enveja ens fa. Però... sempre li trobo a faltar alguna cosa.

Aquest llibre, relativament breu, cosa que ha propiciat la seva introducció en aquests grups de lectura dels nostres temps sobre els quals es podrien dir moltes coses, bones i no tant, té dues parts. La primera, pel meu gust la millor, ens explica la joventut del protagonista i els seus amics en el temps d'estudiants. Ah, la joventut, què bonica és, només passa una vegada, vaig sentir dir una vegada a una dona més gran que jo, fa anys, en una festa major. El qui som una mica grandets ens identificarem amb facilitat amb les servituds de l'època, relatives a l'amistat i a les relacions entre sexes. 

Eren els seixanta, diu l'autor per boca del seu personatge, però no a tot arreu els seixanta eren ben bé el mateix. Ni tan sols a Anglaterra, afegeixo jo. La història no és homogènia ni funciona per èpoques històriques tancades i universals. Sortir amb algú no era com ara, era una mena de lluita d'estira i arronsa, assumida per ambdues parts i que vista dels del present pot semblar galdosa però que tenia el seu romàntic encant i tot.

Les filosofies juvenils dels protagonistes, sobretot del més intel·ligent, aquest Adrià brillant, misteriós, que acabarà amb la seva vida de forma conscient, massa aviat, potser perquè la intel·ligència, en ocasions, pot significar un llast, com avisa la mare del protagonista en un moment de la narració, són el més sucós del llibre. Les mares tenen un paper rellevant en els fets que s'expliquen tot i que l'aprofundiment en els personatges, en general, sigui molt limitat. D'aquesta Veronica amb qui el protagonista festeja  n'arribem a saber poca cosa a fons i les seves reaccions són tan estranyes com incoherents.

La segona part del llibre ens enfronta amb el protagonista ja gran, divorciat amistosament, un avi que s'ha d'enfrontar amb el passat a causa d'un fet introduït amb calçador, una herència inesperada. Que les coses no som com semblen ni com les recordem és una evidència, La capacitat de reinvenció dels éssers humans és infinita. Per tal que tot plegat mantingui l'atenció dels lectors hi ha d'haver algun misteri que no s'esbrini fins al final, son les regles del joc. Que el misteri sigui prou sòlid com per justificar el capteniment dels personatges, és tota una altra cosa. I no vull entrar en algunes opinions del protagonista a l'entorn de coses com ara la deficiència psíquica, les seves causes i els seus efectes, qüestionables si més no. 

En tot cas, al capdavall, el de menys és l'anècdota vital dels personatges. La vida passa, sempre podíem haver estat diferents, el destí és imprevisible. Barnes és un bon escriptor i per això se li hauria de demanar una elaboració més acurada del conjunt però quan algú és indiscutible poca gent gosa matisar-ne l'excel·lència. Tot i amb això sobta trobar tantes lloances hiperbòliques a l'entorn d'aquesta novel·la, exagerades si més no, malgrat la irrefutable brillantor dels diàlegs, monòlegs interiors i consideracions sobre coses com ara la història i com l'entomem, per a mi el millor del llibre. També he llegit crítiques més objetives, ep. Però poques.

La Història, amb majúscula, però també amb minúscula, és un dels temes clau del llibre. Alguns exemples:

Aquest és un dels problemes centrals de la història, oi senyor? El tema de la interpretació subjectiva contra l’objectiva, el fet que ens calgui saber la història de l’historiador per tal de comprendre la versió que se’ns exposa (...)

- La Història és la certesa que es dóna just quan les imperfeccions de la memòria encaixen amb les inconsistències de la documentació.

-Ah, sí? D’on ha tret, això?

-Lagrange, senyor. Patrick Lagrange. És francès.

(...)

-La Història són les mentides dels vencedors -vaig contestar, una mica massa precipitadament.

-Sí, ja em temia que diria això. En fi, mentre recordi que també són els autoenganys dels perdedors...

(...)

Aquest Lagrange historiador és un invent del novel·lista, un recurs literari més, per sort internet ho sap tot o gairebé tot. El paral·lelisme entre les disquisicions sobre la Història, en el seu sentit col·lectiu, i la història individual de cadascú, que al capdavall funciona si fa no fa, el mateix que la política d'alt nivell funciona més o menys com les lluites pel poder a la junta directiva d'un centre cultural de barri, una associació de jubilats o un claustre de primària, no per evident resulta menys interessant i atractiu. 

Un llibre adient per a aquest cap de setmana, ja passat, de faramalla electoral, amb resultats previsibles i enquestes refutades. Ah, la Història!!!

LA SENYORETA BUNCLE I LES SEVES CIRCUMSTÀNCIES

Em sembla que és la primera vegada que D. E. Stevenson ens arriba en català. No havia llegit res fins ara d'aquesta dama tan interessant i divertida tot i que en castellà es poden trobar molts títols seus editats per Alba, això sí, tots ells de forma tardana, considerant l'època original de les publicacions en anglès. S'ha de dit que aquestes edicions responen a una revifalla en la consideració de l'autora en el seu país, amb importants reedicions a partir del 2000. De tant en tant ve de gust un llibre divertit i sense aparents pretensions, d'aquests que amaguen un bon doll de subtil intel·ligència. 

La trama és senzilla: la senyoreta Buncle, que ja quaranteja, no té diners ni manera de guanyar-ne i l'única idea que se li acut per tal de fer calaix és escriure un llibre. Com que tampoc no té imaginació escriu sobre la gent del seu poble,  porta el llibre a un editor i aquest el publica, ja que si bé no el troba un gran llibre pensa que es vendrà d'allò més bé. La publicació té èxit però una part de la gent del poble s'ofen en veure's retratada malgrat que l'escriptora novella ha canviat noms i dades. Buncle publica el llibre amb un pseudònim ben galdós, John Smith, i ningú no s'imagina que una dama aparentment tan gris i mediocre sigui l'autora de la novel·la. 

Un llibre escrit per una dona sobre una dona que escriu un llibre, doncs. Tot està amarat d'humor anglès o més aviat escocès ja que avui cal filar prim amb aquestes coses de les filiacions. L'autora era filla d'un cosí de R.L.Stevenson però malgrat aquest parentiu la família no volia que una dona de la casa estudiés a la universitat ni escrigués llibres, tot i que, això sí, tenia institutriu. Un cop casada amb un militar ho va poder fer i va tenir molt d'èxit, tot i que sobretot entre les senyores, que això de què les dones llegeixen més sembla que no és nou. Va publicar prop d'una cinquantena de llibres, humorístics i romàntics, en molts dels quals, al més pur estil galdosià, es tornen a retrobar els mateixos personatges. 

La majoria de la gent del poble que reflecteix la novel·la és benestant, gairebé tothom té minyona, alguns fins i tot xofer, mainadera, cuinera. Malgrat les possibles dificultats econòmiques sembla que tots compten ni que sigui amb una serventa fidel, minyones amables que fins i tot encara que tinguin problemes per cobrar la setmanada o fer bullir l'olla posen ordre en les vides de les famílies i dels qui viuen sols. 

La senyoreta Buncle, al capdavall, quan tot es destapa, es veurà obligada a marxar del poble però gràcies a l'aventura literària ha trobat promès i ha fet dinerons i més aviat ho veu com una oportunitat, allò de guillar. El llibre es va publicar el 1934 i encara reflecteix l'ambient amable d'entreguerres. No hi entenc, en el tema de les traduccions, però diria que aquesta de la Marta Pera és molt bona i és que això s'intueix sense grans coneixements lingüístics. 

En el passat recent i no tant una sortida de moltes dones una mica instruïdes era la literatura de consum, novel·letes que es publicaven en revistes periòdiques i llibres poc ambiciosos. És clar que tampoc no escrivia tanta gent com ara i que, a més a més, la lectura del que fos era una de les poques possibilitats d'oci a l'abast, sense necessitat de sortir de casa.

El primer objectiu, en molts d'aquells casos, era aconseguir alguns diners amb aquelles produccions i això ha fet que en més d'una ocasió els eteris crítics seriosos menystinguessin el producte. Buncle, amb uns crims al voltant i uns quants anys més, podria haver-se convertit en la senyoreta Marple, fins i tot. Els pobles petits són comunitats que donen molt de tema literari, el mateix que les famílies. S'han fet retrats molt despietats, en la literatura i en el cinema, sobre les misèries ocultes dels habitants de pobles petits, tradicionals i aparentment tranquils. Aquí hi ha crítica subtil i etèria, molta ironia i s'hi percep la intenció de fer-nos passar l'estona sense trasbalsos, cosa que en èpoques nadalenques resulta molt convenient.

LLUNY DEL BROGIT MUNDÀ ES POT PATIR D'ALLÒ MÉS

Hi ha històries de ficció que sembla ben bé que des de l'inici del cinema hagin de comptar amb una versió -o més i tot- per a cada generació: Jane Eyre, Mujercitas, Anna Karènina...  Ens n'ha arribat enguany a les pantalles del present una de nova sobre el llibre de Hardy Far from the Madding Crowd, que s'acostuma a traduir com Lluny del brogit mundà/ Lejos del mundanal ruido tot i que sembla que no es aquesta una traducció gaire fidel sinó que ve condicionada pels famosos versos de Fray Luis de León. Aquestes històries, les quals de forma genèrica  etiquetem com d'època, conserven sempre un cert atractiu per a nosaltres, diria que encara més per a les senyores ja que, segons estadístiques, tenim més tirada a la lectura de novel·les.

La pel·lícula compta amb un molt bon repartiment, està dirigida per Thomas Vinterberg ja menys dogmàtic que en els seus inicis i l'extraordinària, pel meu gust,  Carey Mulligan fa el paper principal, aquesta Bathseba coratjosa però orgullosa i vanitosa i, és clar, bonica i amb un nom que ja fa pensar en què n'hi passaran de grosses.  Hi ha qui considera que és la millor versió feta fins ara del llibre, cosa agosarada ja que es fa difícil pensar que algú en conegui totes les anteriors  a nivell internacional. A la majoria de gent una mica grandeta ens costaria haver de triar entre aquesta i la  de John Schlesinger, qui també va començar en l'ofici compartint tendències cinematogràfiques trencadores, com Vinterberg, amb un repartiment de categoria, uns actors molt més coneguts aleshores que els de la versió actual, llevat de la protagonista, però també  eren uns altres temps. En alguna ocasió ens han passat per la tele aquella versió, però aquestes històries s'han de veure i viure en una bona sala i en pantalla gran.

Del llibre se n'han fet fins i tot una òpera i un ballet. Una de les versions més antigues en cinema és la de 1915, protagonitzada per un gran actriu de l'època, Florence Turner i on Henry Edwards era Gabriel Oak. La del meu temps la va protagonitzar Julie Christie, esplèndida, i els senyors eren Alan Bates, Terence Stamp i Peter Finch. Si entro en odioses comparacions retrospectives crec que qui en sortiria més mal parat pel que fa a  la versió actual seria Tom Sturridge fent el paper d'aquest soldat atractiu, violent i turmentat i no pas perquè no ho faci prou bé sinó perquè Terence Stamp era ideal per a aquesta mena de papers i encara resulta molt inquietant a les seves velleses. 

Stamp va tenir un breu afer amb Christie la qual després va ser nòvia de Warren Beatty per acabar compartint la vida, fins al present, amb el periodista Duncan Campbell cosa que fa que es puguin establir fins i tot paral·lelismes mal intencionats amb la trajectòria de la protagonista de Hardy. La parella passa llargues temporades al País Valencià, per cert, de forma discreta i allunyada del brogit mundà.

Pel que fa al granger honest i sofert, el 1968 era Alan Bates, qui va tornar a formar parella amb Christie a El missatger. Terenci Moix va escriure, en un d'aquells antics col·leccionables sobre estrelles del cinema, que no hi havia hagut parella més bonica a la pantalla que aquella que van formar la Garbo i Robert Taylor a La dama de les camèlies però pel meu gust la que feien Christie i Bates era d'una bellesa i una sensualitat immenses. 

Bates va morir relativament jove pels paràmetres actuals, també va ser un actor valent i inquietant que durant anys va prioritzar el teatre per  damunt del cinema. La versió de Schlesinger era més llarga que l'actual i tot i que sempre em queixo de les durades excessives en aquest cas crec que no hauria estat malament allargar una mica la pel·lícula, ja que la història té un gruix considerable i alguns fets corren massa en la versió actual o queden poc explicats, sobretot per a aquells que no coneixen el llibre.

Hardy, home del seu temps, va aconseguir el primer gran èxit amb aquesta novel·la la qual, al menys i no com en d'altres posteriors, va fer acabar amb una mica d'esperança, car la protagonista és a temps de refer la seva vida després de tantes relliscades i a més a més, amb el xicot que toca, el qual ha restat incombustible i devot a la noia durant anys i panys, una mica allò de el que sigue, la consigue tot i que la narració ja s'encarrega de treure del mig els rivals possibles. Es diu que Hardy, a qui alguns especialistes consideren millor poeta que narrador, va voler ser moralista en això dels amors romàntics i els seus perills, les passions no acaben bé, el matrimoni és un tema seriós i cal cercar parella amb sensatesa. Recordo que en aquelles grans pantalles de les superproduccions de finals dels seixanta l'escena de la caiguda de les ovelles per l'espadat feia molta impressió i va ser molt comentada, ara ja no ens espantem de res.

Reconec el seu valor i el seu gruix però no sóc especialment admiradora de les novel·les de Hardy, que crec que han quedat una mica fora del temps encara que siguin, alguns títols, uns clàssics evidents. He de dir també que de la seva obra literària en conec una molt petita part. Al menys algunes de les seves dones són més complexes que no pas les de la venerada Austen, que només es volen casar bé, en general. Bathseba és pot considerar en alguns aspectes gairebé feminista i moderna.

Una cosa és la literatura i l'altre el cinema, la televisió, tot i que sovint una cosa ens porta a l'altra i sempre caiem en aquells debats d'estar per casa sobre si era millor el llibre o la pel·lícula, quan es tracta de coses absolutament diferents encara que tinguin, és clar, una profunda relació. El mateix pel que fa a comparar versions en cinema, cadascuna és diferent i nosaltres també hem canviat. 

Carey Mulligan ho fa bé tot i té alguna cosa especial i magnètica. L'han comparada amb altres actrius antigues, com ara Audrey Hepburn, però jo crec que més enllà de ser primeta i aparentment fràgil no se li assembla en res i és ella mateixa i prou. Quan passa penes en la ficció, la que sigui, aconsegueix que m'agafin unes profundes ganes de plorar i no tan sols per les seves circumstàncies imaginàries sinó perquè la seva mirada incideix de forma intuïtiva en una mena de melangia universal anímica,  lligada al destí i a la fragilitat de la vida. 

La veritat és que he passat una estona de meravella amb aquesta nova llunyania del brogit, títol enganyós car evoca una mena de pau rural que no s'adiu gens amb la realitat d'un mitjà sovint hostil, on tothom ha de treballar molt, àdhuc la mestressa, i on les passions suren entre idíl·lics paisatges anglesos, tan enganyosos com la resta car també poden esdevenir tràgics i poc acollidors quan van mal dades. En general els paisatges de Hardy són variables, aspres, inhòspits, la natura pot deixar de ser acollidora en qualsevol moment i esdevenir un reflex del complex esperit humà.

El granjer sorrut és aquí Matthias Schoenaerts, un estil de xicot molt actual, proper a actors com Ryan Gosling i molt diferent de Bates però que se'n surt de forma excel·lent. I el ric propietari madur i insegur, que en la versió del 68 interpretava l'inoblidable Peter Finch, Michael Scheen, que està molt adient en el seu personatge d'home trist i ensopit sacsejat per la passió.

  

AQUESTA NIT ARRIBEN ELS FANTASMES DE BONA VOLUNTAT

1935

1938

1951

1901

Ahir vaig anar a escoltar una coral on cantaven un parell d'amigues meves. Aquest any, en lloc del recital tradicional de cançons adients a les festes, van oferir una mena de cantata amb el fil conductor de la Cançó de Nadal de Dickens. L'any passat també vaig anar a una lectura una mica dramatitzada del conte, feta per Jaume Comas i Enric Majó. La història dels tres fantasmes i l'avar reconvertit és ja un clàssic popular i n'hem entomat més versions que no pas de La Ventafocs. 

En teatre, fa molts anys, en vaig veure una versió interpretada per Joan Capri que no era res de l'altre món. El cinema ha fet seva la història i hi ha infinites versions, mudes, sonores, en blanc i negre, en colors, musicals. La veritat és que la història té la seva gràcia, sempre emociona encara que sapiguem de sobres que acabarà bé. Algunes de les seves antigues i encisadores versions en cinema es poden trobar a la xarxa.

Quan anava a escola de vegades ens passaven alguna pel·lícula, en diades assenyalades. Eren ja pel·lícules molt antigues, del temps de la infantesa dels meus pares, fins i tot ens n'havien passat de mudes, d'aquelles en capítols, de tot, vaja. I, és clar, Charlot, el gras i el prim, Harold Lloyd. Sense cap pretensió més enllà de tenir-nos entretingudes de forma honesta vam arribar a fer una mena de cursos informals de cinema pretèrit. 

Una vegada vaig veure allà, de petita, una versió del conte de Dickens. No sé si devia ser la versió del 35 o la del 38, era en blanc i negre i em va fer molta por. El conte té un costat fosc, sobretot en el moment de la visita del fantasma del futur, i recordo que em va fer basarda de veritat l'escena en la qual gent estranya es reparteix la roba del difunt Scrooge o la visió del cementiri. En castellà van traduir sempre el Bah, Humbug pel divertit Paparruchas i en català han optat per Romanços!

Dickens dóna en la seva literatura una imatge gairebé santificada però com d'altres escriptors va tenir ombres profundes en la seva vida i unes de les més atapeïdes provenen del seu tracte amb la dona, qui en morir va tenir l'esperança que el món, en conèixer la seva correspondència dels anys bons, sabés que ell l'havia estimada en algun moment. Com Tolstoi, es va atipar de fer criatures a la senyora per després plànyer els canvis d'humor i de caràcter de la dama. Els grans homes, en general i amb poques excepcions, acabaven la seva vida de parella amb alguna noieta més i més jove cada vegada. Una variant actual de l'home brillant i egoïsta és la combinació: primer matrimoni-fills, abandonament número u, segon matrimoni-no vol tenir més fills, abandonament número dos, tercer matrimoni amb joveneta i nova criatura quan la pobra número dos ja no es troba en edat de concebre. Hi ha un cert component de vanitat i immaduresa en aquests homes grans -o vells- que rumbegen de noieta jove. 

És relativament fàcil per a un home brillant, escriptor, actor, músic, professor d'universitat, enlluernar jovenetes, fins i tot sense entrar en el tema dels diners o dels avantatges que pot representar un home amb poder per a una noieta anònima i ambiciosa. Hi ha qui em diu que les dones amb poder també ho fan, en l'actualitat, tot això, però crec que, com de maltractadores, n'hi ha moltes menys. També hi ha moltes menys dones amb poder efectiu malgrat que els temps estan canviant i que duri.

Al menys les dones abandonades d'avui dia s'estalvien un munt d'embarassos, comparades amb les d'abans. Encara em sobta trobar biografies d'aquests senyors, alguns dels quals com ara Dickens i Tolstoi, amb idees de fraternitat universal molt boniques, on es critica aquestes dones sacrificades, que es van passar la vida parint. Sorprèn que grans i intel·ligents dones, fins i tot dones que podien haver assolit una certa independència econòmica amb els seus propis mitjans, fins fa quatre dies, acceptessin ser l'ombra i el suport del marit, una mena de crossa pràctica, i, a més a més, anessin portant criatures a aquest món de mones un any sí i un altre també, criatures que de vegades, quan anaven mal dades, s'emportava també el marit. I encara bo si algunes d'elles tenien dida i dona de fer feines, vaja. En ocasions el suport de la dona multipartera era inclús econòmic, com en el cas de Clara Schumann, per dir-ne un de ben conegut. Però a tocar de casa en tenim molts exemples.

Una cosa, ja ho sabem, és la literatura -o la música, la pintura, el teatre, el cinema o la filosofia, àdhuc la política- i l'altra, la vida. I una cosa és un conte i l'altra, la realitat. Els fantasmes del Conte de Nadal haurien de visitar de tant en tant algun personatge del nostre present per mostrar-li què havia estat, què volia ser, què és avui i què pot ser demà. Aleshores, pel matí del dia de Nadal, els defraudadors i els acaparadors de capital, els polítics més o menys corruptes i un munt de gent diversa, ja situada en la tercera edat, es llevaria amb un esperit generós i repartiria els seus béns i regalaria pisos als desnonats. Potser n'hi ha algun cas però deu ser l'excepció. No és estrany que el cinema també n'hagi fet alguna sàtira, ep.

De tota manera la reconversió literària  i emotiva del vell Scrooge sempre ens toca una mica la fibra sensible. El conte, en les seves nombroses versions, ha sofert remodelacions inexplicables, retalls absurds i lectures diverses no sempre afortunades, què hi farem. Tampoc no és el mateix anar a veure el musical Mar i cel que contemplar-ne o llegir-ne la versió original de Guimerà, avui molt poc coneguda pel gran públic. En el cas de Dickens, però, en ser tan popular compta amb edicions acurades que respecten l'original.  Dickens no va partir del no res, sinó que va rebre moltes influències de tot tipus que han estat estudiades pels experts.

Les versions en cinema sonor més antigues van comptar amb grans actors que avui recorda poca gent per aquests verals, Reginald Owen, en la de 1938, Seymour Hicks en la de 1935, Alastair Sim en la de 1951. Grans actors britànics, d'una terra on sí que se'ls recorda i valora, al menys en determinats àmbits culturals.  Hi ha també versions diverses del conte fetes a molts països i en moltes llengües, una de les hispàniques més populars va ser la de Tamayo, el 1947, amb Jesús Tordesillas fent el paper principal.  També tenim un Scrooge-Tio Gilito, un Scrooge-Barrufet i em temo que molts més que no conec o que no he trobat. Per als bons il·lustradors el conte també ha estat una mina, una gran font d'inspiració. L'espai de novel·les que fa anys tantes alegries ens va donar també en va oferir una versió, protagonitzada per Luis Prendes.

La plasmació de l'esperit nadalenc en una ànima a tocar del desastre sembla precisar d'elements sobrenaturals, en aquest cas de fantasmes i en els d'una altra faula nadalenca més moderna però imprescindible, It's a Wonderful Life, d'un àngel entremaliat. Malauradament avui no hi ha prou àngels ni prou esperits, si és que n'hi ha cap, per arranjar els mals de món, les penes de la gent de bona voluntat o l'avarícia dels cobdiciosos. 

Recordant Raffles, lladre literari

Fa uns dies, parlant de coses antigues, vaig evocar el cuplet dedicat al tramvia. Avui, al meu blog sobre el Poble-sec, comentant uns fets recents que es van esdevenir al meu barri, i enllaçant la qüestió amb les mesures que es prendran al metro, m'ha tornat a venir al cap la cançoneta.

En tot cas, fa tants anys en què els lladres de poca volada fan els que els sembla i reincideixen sense manies, al metro i fora del metro, que ja he perdut la fe. I sobre el bonisme ingenu d'aquests que pensen que es roba més a causa de la crisi, Mare de Déu, Senyor! Si precisament sovint els més necessitats són els qui menys roben. I això, a tots els nivells.

El cas és que a la cançó antiga sobre el tramvia s'esmenta Raffles. Un Raffles d'ocasió que fa desaparèixer fàcilment els diners dels altres. Avui molta gent jove no sap qui era aquest senyor, tot i que les seves aventures s'han anat reeditant, però en el temps del meu avi i dels meus pares havia esdevingut molt i molt popular. Raffles és un curiós personatge, sortit de la ploma i la imaginació d'un cunyat de Conan Doyle, Ernest William Hornung. És clar que aquest Raffles és un lladre de guant blanc, com se sol dir, educat i hàbil, amb el seu propi codi d'honor. Es diu que Hornung va prendre com una mena de model George Cecil Ives, un altra interessant personatge de l'època, criminòleg i moltes coses més, entre les quals ser un dels primers defensors dels drets dels homosexuals.

La figura de Raffles va ser portada en moltes ocasions al cinema i la televisió, en una de les versions l'interpretava un jove David Niven, amb Olivia de Havilland de companya sentimental. Niven donava bé la imatge de lladre fi i educat, tot un senyor. Des que sé que va venir a esmorzar al Paral·lel encara li tinc més simpatia.

Els Raffles d'origen forani que han identificat al meu barri i dels quals n'hi havia, sembla, més d'un centenar, són, ben segur, molt diferents de l'anglosaxó. O potser és que la literatura encara no els ha reinventat i mitificat, qui sap.

Rendell i els seus paisatges literaris

Ja he parlat en d'altres ocasions de Ruth Rendell, escriptora de qui sóc gairebé incondicional, car no sóc incondicional absoluta de res ni de ningú.

Encara em sorprèn l'èxit recent de novel·les policíaques nòrdiques de tota mena, en comparació amb el poc ressò que aquesta autora té, encara, entre nosaltres.

Hi ha qui potser no l'ha encertat en triar un llibre d'ella, en té molts, la majoria bons o, si més no, amb fragments absolutaments genials, però també en té d'alguns amb finals mal resolts o que grinyolen una mica. Aquest fet, però, és força general quan s'escriu novel·la de misteri, policíaca, o com en volgueu dir. I el mateix passa en el cinema 'de por'.

Rendell té, a més, una gran cultura. Les seves novel·les són plenes de referències cultes, literàries, de picades d'ullet que sovint qui no en té ni idea no és capaç de copsar. Malauradament ens han arribat de forma desordenada, tardana, limitada. Darrerament s'ha publicat a casa nostra El Minotauro que, si no vaig errada, és de 2005. L'estic acabant de llegir. Està publicada amb el seu alter ego de Bàrbara Vine, un pseudònim que utilitza per diferenciar els títols que no són exactament policials, encara que això també resulta, a la pràctica, relatiu.

Moltes novel·les d'ella s'han dut al cinema i sovint s'ha fet poca referència a l'origen rendellià de la història. Com que al Regne Unit tenen molta cura de la seva gent, té un títol nobiliari i tot, és Dama de l'Imperi Britànic i baronesa.

Hi ha qui la considera una mena de secundària, cosa que em sembla una mostra d'ignorància culpable, o qui creu de bona fe que P.D. James és molt millor. Tot són gustos i tinc la teoria que la gent treballadora és, avui, mal considerada, pel fet que posa en evidència la galvana de la resta. Per això sempre tenen més èxit aquells que han publicat un nombre limitat de llibrets que no pas els qui mostren un gruix de producció absolutament inabastable per als nostres temps de consum immediat. Morir jove i amb poca producció és, també, un factor de culte. Ser prolífic sembla una vulgaritat.

Fins i tot les sèries que s'han fet sobre els seus llibres ens han arribat tard, malament, i de forma fragmentada i desordenada. Rendell té molta cura de l'estudi psicològic dels personatges, mostra una cultura amplíssima i ben documentada. Referències a coses com l'arquitectura, la medecina, la lectura dels clàssics, esquitxen els seus llibres de temes que, si no estàs al cas, et poden passar per alt. En aquest darrer, per exemple, hi ha un personatge que té síndrome d'Asperger i l'explicació de la patologia resta integrada de forma excel·lent a dins de la trama. Com que em vaig trobar a escola amb un cas de possible Asperger, el tema m'ha semblat molt ben treballat. A Saltamontes hi ha tot un treball interessantíssim sobre l'arquitectura urbana de Londres, a través d'un personatge que viatja per les teulades.

També té cura d'un tema que aquí se sol passar pel folre en moltes ocasions, els anacronismes. En aquest mateix llibre, la protagonista, que explica la història, comenta sovint els canvis de mentalitat entre els anys seixanta i l'actualitat, entre la societat rural i la urbana, cosa que explica el comportament dels personatges. A casa nostra -i part de l'estranger- és habitual fer pensar i sentir una senyora del temps de Maricastanya com si fos una feminista avant la lettre o un senyor benestant del XVIII com si fos un militant d'Iniciativa.

Un dels espais protagonistes d'aquest darrer llibre és una estranya biblioteca. Amb aquest motiu, les referències a autors clàssics o emblemàtics que aquí ens rellisquen pel pendent del desconeixement sense vergonya, tenen, també, un paper important en la narració. Autors no tan sols de lletres sinó també de ciències. En els nostres mitjans de relació també és habitual excusar el desconeixement matemàtic o naturalista explicant que som de lletres.

Es poden fer molts retrets històrics al territori que un senyor francès, d'origen hispànic, Augustin Louis Marie de Ximénèz, va batejar com a Pérfida Albió, però compta amb una literatura de gruix i una televisió que, per ara, és la millor que conec, a més de moltes altres virtuds. Ruth Rendell és un producte emblemàtic del seu context cultural i educatiu. Ruth Rendell, a més, és membre de la Cambra dels Lords pel Partit Laborista, al qual dóna un gran suport econòmic, per cert.

Que consti que aquesta entrada no és cap mena de recomanació, ja que fa molt temps que em considero incapaç de recomanar res literari, gastronòmic ni turístic. Els gustos són diversos i nosaltres també canvíem de gustos. Precisament amb motiu de la meva entrada anterior sobre aquesta autora de qui, com comento, sóc força devota, algú en va llegir alguna cosa i em va dir, després que no li havia acabat d'agradar. Veient la migradesa de publicacions de l'autora que tenim a l'abast i la manca de criteri selectiu que mostren les biblioteques assequibles, no m'estranya gens. Em sap greu no saber anglès en aquests casos, imagino que les versions originals de Rendell-Vine deuen ser tota una experiència.


Un altre cas de gran autor, en aquest cas dels Estats Units, menystingut per determinats sectors a causa de la quantitat de producció és el de Stephen King, molt més que un autor d'històries de terror i de best-sellers, i que també omple sovint els seus llibres de referències cultes. És un altre escriptor que sembla que és necessari, si és pot, conèixer en versió original, pel tipus de registre que fa servir, molt característic i personal.

Sobre la crítica literària, cinematogràfica o el que sigui, és tot un altre tema i ja en parlaré en una altra ocasió.